REPTE 89: Viatge al passat

potser ficaran eixe tema per al pròxim repte! :D

Estimats senyors jutges:
en cas que el meu relat fos mereixedor d'atorgar al seu autor el privilegi de proposar el següent repte, i avançant-me als possibles esdeveniments, estaré perdut pel cap de creus fins dijous a la tarda, així que el repte 90è es faria esperar.

Bona sort co-reptaires!

Va mirar la màquina, ara segellada pel govern. Tants beneficis que li havia reportat i ja no es faria servir més. Primer foren els rics, després quasi bé tothom. Tants viatges en el temps havien provocat un seguit de canvis significatius en el present, anomenats “paradoxes”, provocant que el meticulós Departament de Lleure decidís promoure la llei que prohibí retornar al passat. Encara no se sabia com viatjar al futur.

Va recollir les seves pertinences, el silenci imperava en el gran estudi sempre tan ple de gent: científics, sociòlegs... i turistes disposats a pagar molts diners per veure els avis, besavis... escoles que feien classes pràctiques, historiadors que volien conèixer la raó de la seva vocació... A la paret del despatx, junt als mussols de porcellana de diferents èpoques, que col•leccionava emotivament, hi havia les fotografies del seu passat, que ja no tornaria: ell amb Voltaire, ell i Nietzche passejant per la vora del Rhin, el petó amb la Garbo, el disc dedicat per Marilyn ... Ell, de fet, no tenia passat propi, gairebé. Des que va inventar la màquina del temps, s’havia deixat atrapar per la seva màgia i vivia del passat en sí, de la memòria de la història.

Per culpa dels turistes que incomplien les normes i provocaven petits canvis, tot se n’havia anat en orris. Ara hauria de modelar el seu propi present en base a un passat fet de pedaços de la humanitat. Tota l’adolescència tancat al laboratori investigant, tota l’edat adulta viatjant en el temps. Com a seqüeles un càncer cerebral que el mataria en poc temps i principis d’esquizofrènia que, amb la medicació, li havien impedit seguir investigant. Havia esdevingut una mera figura decorativa, pintoresca, un retall més de la història a qui, potser, visitarien homes del futur quan ell ja fos passat.

No sé per què em van triar per fer-ho. Potser perquè era dels més vehements del partit. Potser, per la meva fama de meticulós. Potser, simplement, perquè sabien que no em negaria, malgrat el risc.

Viatjar al passat només requereix el temps d'un parpelleig. Vaig aclucar el ulls a la Barcelona del 2025 i els vaig obrir en un pintoresc carreró de la Ceuta de 1916.

Tenia només 59 minuts. Aquesta és la durada màxima del viatge sense quedar atrapat definitivament en l' època.

Vaig buscar frenèticament l'Hospital Militar. Havia consultat mapes antics i coneixia el camí, però recorre'l em va portar massa estona. Trobar el meu home tampoc fou fàcil. El lloc era enorme i estava entestat de soldats ferits dies enrere a El Biutz. Aviat vaig saber que no podria tornar.

Valia la pena.

El capità jeia en un llit apartat i tenia una tauleta per a ell, amb una gerra de porcellana plena d'aigua fresca. Deferències, vaig suposar, degudes tant al seu grau com a la gravetat de les seves ferides a l'abdomen.

Estava endormiscat i no em va veure fins al final. Semblava sorprenentment fràgil. Un homenet prim i morè, amb el bigotet perlat de suor i una veueta aflautada que em preguntà:

-¿Todo bien, doctor?

No vaig respondre. Li vaig tapar la cara amb el coixí i vaig pressionar amb força.

Es va resistir, però la ferida l'havia deixat massa dèbil. Malgrat això, em va semblar que trigava una eternitat a quedar-se immòbil. Després, vaig sortir de l'hospital sense mirar enrere.

Mentre em perdia pels carrerons de Ceuta, dues preguntes em bullien al cervell. Cóm afectaria a la història la mort del prometedor capità Francisco Franco; i... què dimonis faria jo a l'Espanya de principis del XX per sobreviure.

Només pujar els graons d'aquella casa sobre el Prinsengracht, com una turista més, el temps m'engolí de la mateixa manera que la història ho havia fet amb l'Anna.
Em vaig mirar els peus i extranyada vaig veure que calçava sabates de cordons i vestia faldilla amb plisat meticulós i brusa blanca de fil.

La porta s'obrí i una dona de galtes de porcellana em convidà a entrar, somrient però sense deixar de mirar a banda i banda del carrer...
- La festa d'aniversari és a punt de començar, afanya't! - va dir-me mentre anunciava la meva arribada. Anna, és la Jopie!...
Llavors vaig comprendre que aquell magnetisme imprès per la lectura del seu diari, m'havia convertit, per un incert marge de temps, en la millor amiga de l'Anna Frank.

Dins la sala hi havia altres nens i el seu pare, l'Otto, penjava un llençol on projectaria El guardià del Far, on sortia en Rin-tin-tin i que més tard no paràrem de comentar, mentre menjàvem galetes amb xocolata.
La vaig tenir tota l'estona asseguda al meu costat, vora la finestra des d'on un jardí pintoresc es gronxava amb l'aire humit del canal. No parava de riure i de constatar el perqué el mestre de matemàtiques li deia "la xerraire" i jo, posseïda pel coneixement dels esdeveniments de la seva curta vida, plorava per dins, en silenci.

La tarda intuïa la seva fi i mentre tothom era al voltant de l'Anna obrint l'únic regal que va rebre, aquell valuós diari, vaig furtar aquell colpidor moment, amagant-lo sota la pell.....

- Ja marxes? - va preguntar-me mentre em mostrava els fulls encara buits d'aquell diari. Ens veiem demà a classe...

M'acompanyà a la porta i un cop la tancà, la tristor em va atrapar i les llàgrimes mullaren el mapa que tornava a dur a les mans.

Però com que és fora d'hores, si no ho creieu convenient no el tingueu en compte.

----------------------------------------------------------

La basílica s'alçava a l'entrada de la ciutat. Aquell tarda, retallada contra la claror tènue del cel, semblava una delicada obra de porcellana.
Davant mateix s'obria un jardí pintoresc on jo passejava sense deixar de pensar ni un moment en el motiu de la meva visita a l'Hongria del 1920, concretament a la ciutat d'Eger.
De cop em va caure el pírcing de la llengua. Em vaig ajupir de pressa per intentar atrapar-lo, i aleshores va ser quan es va acostar aquell noi.
-Puc ajudar-te en res?
Jo vaig mirar-lo.
Tenia davant un jove atractiu, elegantment abillat.
-No, gràcies. Només és... una arracada.
-No deu ser pas aquesta? -va dir amb el pírcing a la mà.
-Ah, sí, moltes gràcies.
Aleshores ell, tot meticulós, va netejar-lo amb el seu mocador i me'l va tornar.
-Estàs sola a Eger?
-Doncs... sí, però...
-Esperes algú, potser?
-No exactament, però...
-Així, no vols contar-me el teu secret?
-És que... saps que? Mai no podries creure'm.
-Per què no passegem una mica? Potser així agafarem més confiança.
-Bé, deixant de banda d'on vinc, que és massa llarg d'explicar -vaig dir, mentre ens encaminàvem cap al centre de la ciutat-, sóc aquí a causa de la meva passió literària per un escriptor hongarès.
-I qui és, aquest home afortunat?
-Es diu Sándor Márai, i el meu gran desig és conèixer-lo. Sé que estiueja a Eger amb la seva família.
Ell va fer una intensa expressió de satisfacció.
-Sándor Márai? Ummm... Potser em sona i tot. Sisplau, permet-me que t'inviti a berenar a la pastisseria Széchenyi. Jo també em dic Sándor, saps, i la literatura és el meu tema preferit.
I només aleshores, a la claror dels llums de la ciutat, vaig reconèixer, a través de la seva joventut, el rostre del meu escriptor estimat.