Bonic poema, hi veus el mar, sents les onades, com la sorra abraça els peus fins als turmells. Gràcies!

Aquesta flor genera amor
i aquest amor genera vida
i les teves paraules, Venuseva,
ens mostren aquest amor i aquesta vida
amb tota nitidesa.
Felicitats!

Sempre es plora per alguna cosa. Si no, demana-li a l'Anna. Això no vol dir que ens sigui fàcil comprendre el plor de l'altre. Dels xics, dels grans, dels vells... Sovint tenim massa feina a oblidar els nostres propis plors per voler tenir cura dels motius dels plors dels altres i estar disposats a lluitar per guarir-los.
I sí, les llàgrimes són salades. Ho sé molt bé!

Sí, una pestanya és un regal ben curiós. És un d'aquells casos en què és clar que el seu valor no és material, però no, per això, és menor. Ara, la qüestió és: se t'ha complert el desig? Tant de bo que sí! Llavors la pestanya ja tindria un valor incalculable! Tot i que, sovint, la millor manera de fer que un desig s'acompleixi és treballar i avançar cap a l'objectiu d'una manera decidida i constant, sense defallir ni permetre's excessius descansos, passos enrera o "jahofarédemàs". Un petó, Venuseva, saps que és des del cor!

M'he quedat amb el dubte! I el professor d'ètica ho va arribar a descobrir? Interessant, suggerent, divertit!

La pluja, ni que sigui interna, ens recorda aquells qui ja no hi són, però que són molt presents. El teu escrit reflecteix molt bé l'estimació per qui ha hagut de marxar.

Certament és trist que només sentir la paraula fatídica a la platja la gent es comença a esverar i a justificar una matança com més extensa millor. I acompanyada d'insults i paraulotes ben gruixudes! Caldria tenir en compte qui envaeix l'espai de qui i respectar més aquestes bestioles que, a la cap i a la fi, no es poden moure per si soles, ni atacar ningú per pròpia voluntat.

Molt bé, Venuseva, ben retratada aquesta petita follia, anècdota que representa la gran follia humana.

Hehehehe, perquè llavors parlin de tenir una vida de gos! Qualsevol la voldria, no?

Un bon relat en forma de carta! La llegiran els teòrics destinataris, el Yupi, la Menta, la Xica...? Potser no, perquè dubto que hagin anat a escola i hagin après de lletra, requeriria massa esforç i constància, i ems embla que aquests trapelles prefereixen la bona vida, la vida de gos, hehehehe!

Gràcies per aquesta història tan lluminosa i resplendent, sol a l'hivern, llum a la foscor!

Molt maco el conte, diesi! Quina nena tan valenta sense ser-ho i sense saber-ho i quina escriptora tan bona! No saps parlar de vegades, dius, per a cor que saps escriure! Per cert, ets tu la de la foto? T'imagino els ulls! M'imagino que parlen tan i tan bé com la teva ploma!

De vegades, la solitud és la incomprensió, tot i estar voltada de persones.
De vegades, la solitud és només no tenir aquella persona, ni que estiguis acompanyada per molta gent.
De vegades, la solitud és una absència de mirades, de paraules, de complicitat, encara que ella estigui físicament propera.

Estimar sense condicions... El viatge a què ens convides mostra aquest amor incondicional, ens en fas gaudir, ens el fas desitjar...

Adormir-se prop teu, despertar-se prop teu, sobretot estimar-te per allò que ets... amor ple, amor total, amor de veritat, sense esquerdes, apassionat...

Però, malgrat tot, existeix aquest amor sense condicions? I si existeix, fins quan, durant quant, fins on...? I si existeix, et pot fer feliç? Feliç fins quan, durant quant?

És curiós com l'olfacte ens transporta a un lloc i un moment detreminat amb tota precisió. En aquest aspecte, el d'evocar pàgines viscudes, és el rei dels sentits. La xocolata, amb la seva olor tan intensa, marca molts episodis del nostre passat.

En aquest relat, Venuseva, ens ofereixes nítidament i precisa uns dies brillants de Nadal, sempre carregats de màgia i, de vegades, d'optimisme, en què les fonts de xocolata conformen un escenari sensual i acollidor, enyorat en cert sentit.

De vegades és millor canviar d'establiment, sí!
Sobretot quan has trobat algú amb qui vols compartir els mobles i els complements si no et vols quedar amb els mobles i complements, però sense aquell algú. Per cert, és veritat que obren un Ikora al Bages?
He, he, he... divertit!

No sempre és fàcil prendre una decisió. Per a algunes persones, no ho és mai! Sempre és millor que tu siguis tu qui pugui fer-ho que no pas que siguis tu qui està desesperat esperant que algú altre decideixi. Anem per aquests móns fent-nos mal els uns als altres, de vegades perquè és inevitable, però sovint per poca cura, poc respecte i un excés d'egocentrisme i fins d'egoisme. Ditxós qui pot triar, qui té llibertat i opcions per fer-ho! I sí, és cert, hi ha ambientadors que fan olor de galeta, per exemple els de vainilla.

Veig la imatge sense veure-la. Això és poesia, creació, llum! I tu, poeta!