Foto de perfil de Carme Dangla

Carme Dangla

Barcelona,

20 Relats, 177 Comentaris
27348 Lectures
Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Vaig néixer el dia de Nadal de 1989, sóc del Maresme però m'agrada més la muntanya, sobre tot el Montnegre, que el mar.
Trec bones notes però estudio molt poc. Potser d'aquí un anys estudiaré matemàtiques.
De moment, el curs 2006-2007 el faré a Lille (França) amb una beca que he guanyat.
No tinc germans ni gaires amics, però els que tinc, són molt bons, encara que els puc veure poc.
M'agrada la música, però gens les discoteques.
Sóc amant del misteri, les conspiracions, els secrets i les històries complicades o sorprenents.
Sóc una optimista integral però quan m'emprenyo sóc terrible i dolenta amb els que m'han fet mal.
M'encanta la nit, els mussols, els rats penats, els gats i les cuques de llum. A vegades me'n vaig a dormir tota sola al mig del bosc, que és quasi l'única vegada que agafo el telèfon mòbil de casa, que el compartim tots tres.
Sóc tan rara, que no he discutit mai amb els pares des que tenia deu anys, però és que els meus pares també són molt rars. i entre els tres formem una república democràtica.
Tampoc no tinc les orelles foradades ni em poso mai braçalets, anells o penjolls.
Mai m'han donat diners, fora del del transport i despeses fixes, però sempre m'han donat oportunitat de guanyar-ne.


R en Cadena

En Jeremias em va encadenar i jo he passat la cadena a la Perestroika i a la NdEada

(descobreix què és "R en Cadena")

Últims relats de Carme Dangla

  • El plaer del descobriment i el descobriment del plaer

    Carme Dangla - 25-09-2006 - 2062 Lectures - 15 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Aquest va ser un repte desafortunat que vaig enviar de manera anònima al fòrum. Uns dies més tard, bastant modificat, ja sense les paraules clau i la restricció de mida del repte, el vaig enviar a un concurs de narrativa breu que vaig descobrir per pura casualitat. El vaig guanyar: un lot de llibres. Ara és el moment d'enviar-lo a Relats amb el títol canviat -l'original era "Plaer"-, per no coincidir amb el d'un relat d'en pivotatomic inclòs en el primer llibre de relatsencatala.com més

  • Homenatge a Marta, la valenta

    Carme Dangla - 21-08-2006 - 1304 Lectures - 10 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Quan m'ho va explicar, se'm van escapar les llàgrimes. Aquell vespre em va costar dormir. L'endemà vaig decidir escriure alguna cosa en homenatge a aquesta noia, amb l'esperança que sigui un granet de sorra en la lluita no violenta per eliminar la violència a les famílies. més

  • Espero que s'equivoquin!

    Carme Dangla - 09-06-2006 - 1224 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Hi ha gent que socialment estan reconeguts com a persones assenyades, que donen consells als joves. Espero que vagin errades. més

  • Les amigues de Relats, les millors

    Carme Dangla - 09-05-2006 - 2094 Lectures - 12 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    No m'ho esperava, he trobat persones extraordinàries. Aquest és un escrit en un moment d'emoció després que una d'elles m'hagi fet un gran favor sense ni adonar-se'n més

  • El record

    Carme Dangla - 11-04-2006 - 1534 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    No tinc per costum participar als reptes, per diversos motius: En primer lloc m'agrada treballar una idea durant molts dies abans de posar.me a escriure, i si per casualitat -com en aquest cas- no en tinc una ja una mica pensada, no m'hi poso. En segon lloc, perquè cada vegada que llegeixo els veredictes em desanimo, no pas per no guanyar, sinó perquè sovint els motius que porten una obra a guanyar, no acostumen a ser gens els que jo considero importants en un text, ni els que em fan perdre hores fins a trobar aquell desllorigador sense el qual no gosaria escriure una història. Aquest és un repte reconvertit en relat -o més exactament en conte-, suprimint unes paraules obligatòries que no hi lligaven gaire, i afegint algun comentari breu que crec que el fa més natural, ja sense la limitació de les tres-centes paraules. més

  • El negre de la nit

    Carme Dangla - 24-01-2006 - 1465 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Aquest relat és un repte adaptat, sense alguna de les paraules forçades i amb una mica més d'explicacions. Tracta un tema ecològic, malauradament molt poc conegut per la nostra societat: l'excés d'il·luminació nocturna que és un malbaratament d'energia, pertorba greument alguns animals, a part de provocar altres perjudicis més socials, des dels astrònoms als poetes que es volen inspirar en la natura més

  • De xopa a nua

    Carme Dangla - 16-01-2006 - 1503 Lectures - 12 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Llegint el relat de Yáiza "Plou!", vaig evocar un incident succeït fa menys d'un mes, no hi havia tornat a pensar, però em va semblar ideal per a un relat. L'he escrit d'una sola tirada, tal com raja. Només l'he repassa un cop per qüestió ortogràfica. En resum, explico com per culpa de la pluja, un dia una mica més i em moro de vergonya. Un pèl exagerat, sí que ho és, realment l'aigua no em va arribar a regalimar per dins els pantalons, però vaig arribar a pensar que em passaria. Per entendre aquest conte, col saber una informació prèvia: mai he estat en una discoteca… més

  • Mercès per ajudar-me a despertar

    Carme Dangla - 15-12-2005 - 1817 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Vaig escriure aquest petit relat pel repte 69, "el despertar del sexe". Em va sortir una mica forçat perquè em vaig passar de paraules, l'he refet una mica amb llenguatge més natural i hi he afegit unes poques línies que em vaig haver de menjar. Ho vaig escriure més amb el cor que amb el cap, potser hi ha qui creu no és adequat fer o escriure aquestes coses, al final vaig decidir que no, que val la pena fer-ho i també compartir els sentiments, que no hi ha res a amagar. més

  • L'orgasme, un plaer indescriptible

    Carme Dangla - 07-12-2005 - 2023 Lectures - 12 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Es pot descriure l'indescriptible? Jo, al menys, ho vaig intentar «Relat basat en fets reals» més

  • Dues Persones Lliures

    Carme Dangla - 28-11-2005 - 1261 Lectures - 9 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    Pensaments caçats al vol, abans no s'esvaeixin definitivament. El Montnegre, 27 de novembre de 2005, 11 del matí. més

  • Manifest d'una estudiant tramposa

    Carme Dangla - 30-10-2005 - 1234 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 8 minuts

    Val la pena anar estesada per la vida per culpa de feines inútils que ens imposen a l'escola? Hem de suportar els estudiants el model que ens imposen? Sols els mals estudiants protesten per la feina? Qui en treu beneficis d'aquesta situació? Sobre tot això reflexiona dos mesos després d'haver començat el batxillerat més

  • Carta a una amiga lesbiana

    Carme Dangla - 12-10-2005 - 1680 Lectures - 15 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    No sé si faré bé, però estic disposada a fer-li arribar. És un tema que no conec per experiència pròpia, igual és un salt al buid, però estic segura que qui no arrisca no avança. més

  • Noia atractiva, busca parella

    Carme Dangla - 30-09-2005 - 1043 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Les relacions poden ser molt complicades, hi allò que és blanc es pot convertir sobtadament, en negre. I sinó que li preguntin a la Bibiana, tot un cas de seguretat i desimboltura. Aquesta història me la va explicar fa un parell d'anys un company relataire, al que he demanat permís per reproduir-la, i passar-la de la Universitat dels anys setanta a l'actualitat d'un institut de ciutat petita. Tots els personatges, tret d'un, que és fàcil de saber quin, corresponen a personatges reals que he conegut. més

  • Sentiments després de llegir Quetzcoatl

    Carme Dangla - 26-09-2005 - 1121 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 1 minut

    He escrit això tot seguit en deu minuts, mentre pensava en com fer un comentari al relat "la fam de l'existència" de Quetzcoatl. més

  • Un càstig dur?

    Carme Dangla - 26-09-2005 - 1063 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Des que era petita que els pares no m'han castigat mai de la manera que ho fan molts altres amb noies i nois de la meva edat. No m'han pegat, ni tancat a l'habitació, ni prohibit sortir, ni imposat feines que no em tocaven, ni res d'això. Les malifetes s'arreglaven parlant, i algunes vegades m'ho han fet passar malament, no per que m'insultessin o humiliessin gens, sinó perquè reconèixer les culpes pot ser mol dur. Assumir les culpes vol dir reparar en la mesura del possible allò que has fet malament, carregar amb les conseqüències, demanar perdó a qui has ofès. Però que no em castiguessin directament no vol dir que no hagi patit alguna conseqüència dels meus actes una mica dura. Dura però acceptada com en aquest cas. més

Últims comentaris de l'autor

  • Carme Dangla | 05-11-2006

    Ja t'ho ha dit la Paula -que per cert m'alegra molt que us conegueu perquè em sembla que teniu moltes coses en comú-, és una sensació que conec, però sense instrument, al menys sense que jo toqui l'instrument, perquè és el que m'ha passat quan he cantat en públic, amb aquella por que se m'acabarà`l'aire abans d'hora o que segur que no arribaré al mi 5 que hi ha just en el punt més crític.
    Tens una prosa que es llegeix molt bé, i estic segura que seràs molt bona en històries de ficció, sobre tot si fas expressar als personatges les seves sensacions i estat d'ànim com fas amb tu mateixa en aquest relat.
    Ànims i espero poder llegir ben aviat noves coses teves.

  • Carme Dangla | 17-10-2006

    Sovint escriure pot allunyar els fantasmes. Descrius moilt bé una sensació que entenc com a impotència davant de fets que no podem controlar i un desig de superar els neguis que ens produeixen.
    Sembla poc, pero posar en negre sobre blanc les nostres vivències i sentiments, ens ajuda i sobre tot comunica amb altres persones que podem compartir-los.
    És una relació escriptor-lector que depassa el merament narratiu, la descripció dels fets, per ajudar a comprendre les conseqüències que tenen en el nostre interior.
    Continua, escriu més i allibera't

  • Carme Dangla | 29-09-2006

    Sí, realment així és la vida, recomençar de nou a cada moment i no oblidar el passat, an si ha estat bo com si no.
    Expreses molt bé sentiments íntms, i ho fas dua manera que molts i moltes hem acabat fent, en forma de cara, per comunicar allò que realment pensem sense que els ulls de l'altre ens mirin i ens intimidin. Realment moltes vegades per evitar una tensó que pot fer mal, no tenim mes remei que ser distants.
    Formalment, trobo el teu text força natural, que és el que m'agrada, ben puntuat i fàcil de llegir. Un petit retret lèxic, n oés aplaçar, és ajornar. Ho dic de memòria sense diccionari a l'abast.
    Continua així, tenim ganes de compartir aquests sentimens que tan bé expresses, i recorda que malgart la llunyania, l'amistat és una cosa molt bonica. Un gran petó.

  • Carme Dangla | 26-09-2006

    És un vers a una persona real? O és un desig?
    En tot cas unes paraules com les que en el moment de la veritat, segur que l'altre voldria escoltar.
    Una petita matització de bon rotllo: estàs segura que el títol és una paraula correcta?
    M'he fixat en tu, perquè dos amics d'edats molt diferents em van comentar que t'haven conegut l'onze de setembre, i que els havies fet molt bona impressió., que estaves ineressada per la història i que eres una persona molt agradable.
    I he pensat, igual, ens podem escriure i comentar.
    Tinc 16 anys i estic estudiant a França, que vaig guanar una beca. I d'alguna manera m'enyoro i magraa seguir en conacte amb persones del meu país.
    A la biografia hi ha la meva adreça de correu, si mescrius segur que et contesto. Aquí a Relats he pogut fer molt bons amics, que malauradament només en conec un parell en persona.
    Una abraçada

  • Carme Dangla | 22-08-2006

    Una vegada, vaig sentir a dir a una persona de la generacó dels meus pares, que quan era jove, semblava que tota la gent gran era de dretes i ells els únics revolucionaris. Però, continuava dient que era una apreciació falsa, que el que passava és que a un percentage molt important de la gent gran, els que pensaven d'una determinada manera, o els havien mort, els havien fet fugir o l'havien espantat tant, que s'havia tornat muts.
    M'agrada molt que ens expliquis una història d'aquestes que anys enrera la gent no sentia mai, i més sent una persona tan jove.
    Segurament som inexpertes i hem d'aprendre moltes coses, però hi ha actituts i resolucions que som els joves els que hem de recupersr després de tanta generació malmesa pel feixisme i les seves conseqüències i hereus que segueixen ben vius i manant.
    Que la generací perduda sigui només una, i que puguem continuar la tasca que feien els nostres avis o besavis.

  • Carme Dangla | 21-08-2006

    És un escrit molt tendre que defuig del dramatisme, però, ja fora del text en destacaria la filosofia. La vida segueix i no la podem condicionar a una separació, sigui tràgica o sigui només lamentable.
    Gaudir de les persones no ha de ser mai pensar que les tindrem sempre al nostre costat, i assumir això evitaria molts mals d'amors que sovint es veuen reflectits en els poemes de Relats.

  • Carme Dangla | 20-08-2006

    El més tràgic, és no aprofitar els moments, no donar valor a les persones fins que ja no les poodem tenir més.
    Suposo que el teu cant, en definitiva vol fer minvar tot això i acaba esdevenint una reflexió per a l'esperança.
    Una mostra més de sensibilitat poètica.

    Una petita crítica formal: aixó de "la pell tirant" no em convenç, potsert tibant, llisa, neta ,tendre… no sé.

  • Carme Dangla | 19-08-2006

    De bon segur que en Jeremias no és la mena d'home que es ressigna a res, que creu que hi ha solucions i les encara amb força.
    Ho sabem perfectament, i aquest homenatge, aleshores, esdevé una crida a altres persones perquè s'hi enmirallin.
    Un poema en la línia de tot això en que creu el nostre amic.
    Noia, continua la teva tasca, continua avançant amb les persones que admirem i que tenen la gran virtut de saber tractar-nos d'igual a igual.

  • Carme Dangla | 15-08-2006

    Què puc dir d'un text tan bonic?
    Que et tinc enveja per saber fer una cosa de laque sóc incapaç?
    No, cap enveja, admiració, i orgull de ser-te amiga.
    És una prosa íntimament barrejada amb vers, una prosa plena de transmissió de sentiments, que quan la llegeixo és com si estès dins la teva pell, són gairebé sensacions el que produeixen aquests sentiments fets paraula.
    És un text treballat, però visceral i íntim, una cosa molt difícil d'aconseguir.
    En definitiva, és un cant a una frustració, però que no acaba en depressió sinó en realisme.
    Admiro profundament a algú tan jove, que sigui capaç d'assolir totes aquestes fites.
    A més, en un tema de fons que la societat obvia, que a força joves sobre tot noies, causa problemes i sentiments de culpa perquè hipòcritament els han fet creure que podia ser dolent. No, tu defenses que és natural, reconfortant, gens egoista. Des d'aquest punt de vista, et dono les gràcies per aportar un granet més de sorra en una llarga lluita d'alliberament que compartim.

  • Carme Dangla | 12-08-2006

    Efectivament, hi ha molt cabronet solt. Afortunadament, cada vegada som més els nois i les noies que criem en la igualtat -les diferències fisiològiques o fins i tot psicològiques no la trenquen- entre els dos sexes. Que pensem que el sexe és natural quan hi ha una amistat profunda, i que volem fugir de tota mena de dominació d'una persona per una altra.
    Aquí a relats força noies ho hem manifestat: fem l'amor amb nosaltres mateixes exactament igual que els nois. Algunes més altres menys i potser alguna per decisió pròpia molt poc. Però igual que els nois. I el dia que estem en parella, tota aquesta experiència la compartim i aprofitem, per aprofundir millor en aquesta cosa anomenada sexe, que volem que sigui una manifestació física de l'amistat.

  • Carme Dangla | 06-08-2006

    Una de les coses que més m'agrada de la literatura, són els contes, que a diferència d'una simple narració, tenen al final una conclusió que justifica tota la història.
    Com més sorprenent sigui aquest final, millor.
    Ja es veu a la teva narració que segurament, hi ha trampa, que vols fer malpensar -o més aviat benpensar, diria jo- el lector. De fet, comuniques aquest neguit eròtic que moltes portem dins però que poques manifestem, sense esmentar-lo. De fet parles d'una altra cosa però saps perfectament què és el que pensarà tothom, i això és el que realment comuniques més enllà de les paraules.
    Si, m'ha agradat i espero el moment en que la inspiració et torni d'una altra manera sorprenent.


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena


  • Carme Dangla | 05-08-2006

    Desprens energia i sensibilitat. Aquest matí, una amiga que et va conèixer ahir en persona, m'ha explicat com eres físicament: energia concentrada en un petit volum.
    El mateix que les teves paraules que escampen la lluita d'altres dones, que ens recorden a qui vivim en una situació més afavorida, que de totes maneres, es món encara no és nostra.
    Llegint aquests versos, una força dins de mi m'empeny a cercar la meva lluita particular, un granet de sorra en una revolució que de ben segur que compartim, una revolució plena d'admiració per qui ens ha precedit, i d'amor per tots els companys.


    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena

  • Carme Dangla | 02-08-2006

    Suposo que per a una persona que aband de fer un amy ja la seien davant l'ordinador a picar tecles, els termes informàtics són tan habituals, que m'ha costat veure'ls.
    Et volia contestar el cometari que em vas fer sobre la intel·lgència donada o adquirida.
    Segurament és que jo vull creure que tots som iguals, segurament, anys de rebuig a l'escola, perquè alguns companys em creien superdotada, m'han acabat fent analitzar quins són els motius que els portaven a pensar això.
    En definitiva era que feia els problemes molt més ràpid que ells, però jo sabia que era una pura qüestió d'entrenament, que de la mateixa manera que em van posar tan petita davant un teclat, em van ensenyar els números als dos anys, les operacions als tres i a fer problemes amb elles als quatre, perquè m'agradava.
    I molts d'aquests que mai ningú no els diria superdotats, per les seves aficions -penso ara en un que controla totalment el joc de Magic-, tenen una capacitat absolutament sorprenent.
    Un altra exemple personal, quan tenia 11 anys em va agafar la dèria dels escacs, no sóc gaire bona jugant, perquè sóc massa impacient, però analitzar partides o fer problemes m'encants. Resulta que vaig veure una exhibició d'una partida a la cega, i vaig decidir que allò també ho faria jo. Alguns companys d'escola -i algun professor- quan ho van veure van quedar asrtorats, un amic deia que era impossible, que ell no podria mai fer una partida sense veure el tauler. M'ho vaig proposar, li vaig explicar com ho feia, i en un parell de setmanes, ja jugavem a classe tots dos sense tauler.
    Poteser són exemples molt parcials per justificar el meu punt de vista: la intel·ligència, crec que es pot adquirir com qualsevol altra habilitat.

  • Carme Dangla | 02-08-2006

    Per respectables que siguin totes les altres cultures, la nostra és la nostra, i tenim el deure de conrear-la, d'accceptar aportacions, però voluntàriament i sempre que no la perjudiquin.
    M'alegro molt d'haver trobat una altra persona, més jove que jo, també de poble, que tingui les coses clares, que escrigui, que estimi la cultura.
    Em pregunto per què hi ha tanta gent que no es mou, tant mestre que no transmet cultura, o ho fa amb una de forana, als seus alumnes, com és que tenim una sociatat tan aliena a la seva essència…
    Per cert, a mi també m'encanta la música, i dins de les meves possibilitats, he anat estudiant cant, ara ho hauré d'interrompre un any, però és per un bon motiu: no es poden fer massa coses a l'hora.
    Continua escrivint, continua escampant les teves idees i sentiments, no sé si serem moltes les persones que ho llegirem, però t'ho agrairem.
    Si vols, escriu-me, a la biografia hi ha el correu, que aquestes setmanes d'agost estic una mica aïllada.

  • Carme Dangla | 01-08-2006

    Una evocació emocionant, sempre m'ha emocionat la gent que resisteix contra la barbàrie, contra unes forces totalitàries, amb l'esperit de la resistència, a ser possible, no violenta.
    Llegint, he evocat totes aquestes persones que pateixen avui ideologies que escanyen la llibertat, que fan diferents les persones per raó de sexe, que volen reduir la seva gent a mers instruments d'un sistema totalitari, sense que cadascuna de les seves individualitats tingui cap importància.
    L'any 1945, uns d'aquests van ser derrotats, però n'han sorgit de nous, fins i tot alguns disfressats de progressisme. Hem de conèixer la història, la global i la del dia a dia, per poder comprendre el present i evitar repetir errors en el futur. El teu relat, des del punt de vista de l'emoció, posa un granet de sorra en aquest segon aspecte, el de la història viscuda per persones reals,
    De tots els París que hi deu haver, el de la bohèmia, els artistes i els intel·lectuals, és el que més empremta ha deixat en el futur de la societat.
    Quan vaig ser a Paris, tenia deu anys, de tot això no en sabia res. Avui, el teu relat m'ha fet reviure el referent immediat que tinc d'aquella ciutat, que són uns discs de vinil del meu avi que hi ha per casa, amb unes cançons que escolto sovint.
    És per això, que intentaré que aquest comentari acabi de manera musical

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: