Foto de perfil de jordi domènech i arnau

jordi domènech i arnau

barcelona,

24 Relats, 170 Comentaris
57386 Lectures
Valoració de l'autor: 9.16

Biografia:
Vaig néixer a Mataró el 9 d'agost de 1952. De petit vaig viure a Canet de Mar, vila d'on eren tan la meva mare com la família del meu pare. El meu besavi Lluís Domènech i Muntaner hi va estar especialment vinculat i la casa on vaig viure a Canet, és ara el seu museu
De petit ja m'agradaven molt les matemàtiques i l'astronomia (vaig acabar estudiant astrofísica). D'adolescent, ja a Barcelona, també em vaig afeccionar a l'electrònica, els escacs, la música clàssica i la muntanya. Durant sis anys vaig ser cap a un agrupament escolta.
El meu primer contacte amb la informàtica va ser el 1969 amb una màquina anomenada Olivetti Programma 101 que tenia 256 bytes de memòria. Més endavant van venir máquines més potents, calculadores programables, sistemes de desenvolupament de microprocessador i l'any 1979 em vaig comprar el meu primer ordinador, una Apple ][. Continuo amb la mateixa marca.
Vaig escriure el primer llibre (sobre calculadores programables) l'any 1981. La ficció va arribar més tardanament, el 1996. He tocat els gèneres de ciència-ficció, misteri i humor.
El setembre de 2003 vaig posar a internet la primera novel·la amb llicència lliure en llengua catalana: Memòria Prohibida,
He publicat a diverses revistes passatemps de caire matemàtic, problemes de lògica i mots encreuats. Durant un any vaig dirigir un programa setmanal de ràdio anomenat Ciència a l'Abast i més tard em vaig dedicar a redactar preguntes per a concursos de televisió, especialment de ciència, geografia i història.
He militat a diversos grups polítics i socials de caire independentista i no violent. Actualment treballo a Gent de la Terra en l'àmbit de la dinamització de la societat civil catalana.
Casat amb la Núria Breu, tenim dos fills: Pere (1984, futur geòleg) i Anna (1986, futura mestra d'educació musical)
zioljda@gmail.com

Últims relats de jordi domènech i arnau

  • Petita història dels orígens del Sistema Solar

    jordi domènech i arnau - 09-06-2006 - 2516 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 12 minuts

    Una miqueta de divulgació, escrita d'una tirada i de memòria, com si fes una classe o conferència. Perdoneu, doncs, la manca d'estructuració, és un discurs lineal i improvisat, però que penso que pot entrar millor als profans en la matèria més

  • Carta oberta al periodista Joan Oliver, sobre Microsoft

    jordi domènech i arnau - 09-05-2006 - 2745 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Hi ha coses que em surten del cor, he llegit la columna de Joan Oliver, i immediatament he decidit que li escriuria una carta oberta, és aquesta: més

  • El Pacte Nacional per a l'Educació, vist per un marcià

    jordi domènech i arnau - 16-03-2006 - 2359 Lectures - 7 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    De sempre, que hi ha temes on quedo fora de joc, la meva visió res té a veure en el que es discuteix, em trobo com en un restaurant on em preguntessin si vull llagosta o llamàntol, a mi que no m'agrada el marisc, que els faci bon profit, però jo el que vull és una espatlla de be al forn… com a Mart, que no hi ha mar… més

  • Informàtiques desventures

    jordi domènech i arnau - 10-02-2006 - 1934 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    És dur l'ofici d'informàtica, i més quan el client no sap distingir entre un consell raonable, o si més no de bona fe, i la moda o la tendència. El primer enemic del informàtic és el cunyat. Aquell que figura que en sap molt i que només coneix els tòpics més tòpics i inútils de la matèria i anatemitza qualsevol que gosi sortir de la pretesa -i desasrosa- ortodòxia que domina el sector. més

  • Bestiari còsmic 1: Estrelles

    jordi domènech i arnau - 17-12-2005 - 2210 Lectures - 2 comentaris
    Temps estimat: 13 minuts

    Algunes vegades he enviat a relats algun article de divulgació que havia escrit per a altres mitjans. No és el cas d'avui, començo una sèrie d'articlets sobre el cel que continuarà amb un altre dedicat al sistema solar i un altre a les nebuloses i galàxies. més

  • Vuit, nou, o deu planetes?

    jordi domènech i arnau - 07-10-2005 - 2434 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 7 minuts

    Què és un planeta, qui és planeta, quants n'hi ha al sistema solar. Aquestes preguntes semblen fàcils, gairebé elementals. Però no ho són. Ni tan sol els astrònoms s'han posat d'acord en definir el que és un planeta, i més quan interessos "nacionals" s'hi barregen. Una cosa sí és clara, estem vivint al planeta Terra, de moment. més

  • Joventut independentista i feixista? Mai

    jordi domènech i arnau - 19-09-2005 - 2667 Lectures - 18 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    Algunes persones a Catalunya, jutgen l'independentisme des de punts de vista parcials, influenciats per la caverna mediàtica espanyola o veient únicament actituds marginals sovint propiciades pels mateixos de sempre que volen mantenir l'estat actual de les coses (d'això se'n diuen conservadors, precisament) Ho vaig escriure com a comentari a una crítica a una presumpta joventut independentista, però finalment m'he estimat més col·locar-ho com a relat independent. més

  • Ortografia: signes especials i altres detalls

    jordi domènech i arnau - 09-09-2005 - 4243 Lectures - 17 comentaris
    Temps estimat: 4 minuts

    Escric aquest text, com a relat per ser enllaçat des d'un comentari. Amb afany pedagògic. Sé que en algun punt he simplificat molt. Malgart tot em sembla que és un tema que pot interessar a alguns escriptors que encara no l'han tocat mai. més

  • Roncs, paranoia i amoníac

    jordi domènech i arnau - 06-09-2005 - 2306 Lectures - 6 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    La col·lega relataire Claruska m'ha fet reviure un cas que em va passar. Més o menys quan tenia la seva edat, uns quinze anys més

  • La venjança del nesprer assassinat

    jordi domènech i arnau - 12-08-2005 - 2484 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 2 minuts

    Quan ja no hi ha remei, sempre queda la mel de la venjança. Una història real. més

  • Susanna, la gitana

    jordi domènech i arnau - 06-08-2005 - 1599 Lectures - 4 comentaris
    Temps estimat: 19 minuts

    La societat de mitjans del segle XIX era ben diferent de la nostra, però en som els seus hereus directes. Aquí explico la història d'una persona, que amb el seu esforç, capacitat i també sort, van contribuir a anar canviant el nostre món. Un procés que ha de continuar per sempre més, que en definitiva és l'essència del progrés de la societat. Una societat que no pot prescindir de personatges com la Susanna. més

  • Joc Cultural

    jordi domènech i arnau - 02-08-2005 - 2292 Lectures - 5 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    Això, un joc cultural convertit en relat, per passar l'estona, o no?, les llargues tardes d'estiu. I és que és una mena de cosa que es triga més en acabar que el que diu el rellotge de la web… més

  • VUIT i VUIT són SETZE

    jordi domènech i arnau - 15-06-2005 - 3017 Lectures - 11 comentaris
    Temps estimat: 5 minuts

    Reconec que sóc un obsés sexual, al darrer assaig parlava del seixanta-nou, i aquest acaba amb la paraula orgasme. I és que barrejar les lletres amb els números té conseqüències francament inesperades. més

  • M'agrada el seixanta-nou

    jordi domènech i arnau - 27-05-2005 - 3527 Lectures - 12 comentaris
    Temps estimat: 6 minuts

    Hi ha qui ven pel títol, a veure si algú es pensa una altra cosa. Aquest és un exemple d'un assaig sobre el seixanta-nou, que no és pas eròtic, però igual més d'una persona se'l mira pensant que sí. Ho poso a la introducció per no enganyar ningú. més

  • Cada any, vora el mar

    jordi domènech i arnau - 24-05-2005 - 2202 Lectures - 8 comentaris
    Temps estimat: 3 minuts

    Alguns llocs ens evoquen records intensos. Aquest relat parla d'un d'ells. més

Últims comentaris de l'autor

  • M'alegra molt veure com gent jove com tu, uns aneu incorporant a una cosa que és realment el món de la cultura.
    Has fet un relat intimista que transmet molt bé unes sensacions, suposo que autobiogràfiques. M'ha fet pensar que tantes vegades, les preocupacions dels joves passen desapercebudes per la resta de les persones, tinc dos fills més grans que tu, i tot i els desitjos de comunicació que hi ha per ambdues parts, sé que no sempre me n'assabento del que els amoïna.
    Fas una prosa fàcil de llegir, i no dubto que si treballes en qualsevol tema més de ficció, te'n podràs sortir prou bé. Et poso a la llista de persones per dir-te alguna cosa d'un projecte col·lectiu que estic pensant aquests dies, els protagonistes són joves de quinze anys i d'alguna manera cerco persones que escrigui històries i vulguin "apadrinar" un personatge, ja veurem que en surt.
    Hi ha alguna coseta formal, sobre aquest relat, i altres que també t'he llegit, que podria millorar. Potser aquí no és el lloc adequat per fer de mestretites, o sigui que si tens interès en que te les comenti, m'envies un correu. Tinc l'adreça a la biografia.
    Torno al tema que he començat. Escriure és cultura, com el que fas de tocar o cantar o moltes altres coses que les persones fem en funció dels nostres gustos i possibilitats. Pensa que la cultura te l'has de fer tu, amb totes les aportacions possibles de família i amics, i desgraciadament en menor mesura, de l'escola. Per aquest motiu, la majoria de la gent no hi arriba a entrar realment mai. La meva opinió, és que tenir cultura, no dóna diners ni assegura l'èxit social, però aporta una satisfacció a la vida que d'altra manera no s'obté. Benvinguda a la minoria.

  • Trobo molt important el fer servir la llengua, no tan sols per comunicar els nostres pensaments al lector en general, sinó com a eina en les relacions personals.
    Publicant un vers dedicat a la teva amiga, ens fas llegir unes paraules amables i una mica més: ens fas participar una mica en la vostra amistat particular, de tal manera que es fa una miqueta universal, un cant a l'amistat i la companyonia com a solució a molts dels problemes del cada dia en una societat deshumanitzada per culpa d'uns pocs que la maneguen pels seus interessos.
    Per la reacció de la teva amiga, veig que has encertat, l'has tocat en els sentiments i l'has fet plorar, però segur que és un d'aquells plors d'emoció que ajuden a tirar endavant.
    Tan de bo puguis estar al seu costat, animar-la, donar-li alegries i donar-li una mica de la maduresa que tu ja tens.
    Si tots els joves dediquessin una part del seu temps a treballar, com tu fas, en la llengua, la cultura i la relació humana, la nostra societat milloraria moltíssim més que amb inversions milionàries en educació de qualsevol govern, que també són necessàries, clar.
    Continua escrivint, aprèn-ne cada dia un xic més, estàs preparada per intentar assolir fites literàries més complexes.

  • A vegades busco nous relataires a qui donar la benvinguda.
    Sovint penso a primera vista, en veure uns vers com el teu, un altre descobriment de l'amor, però no com a crítica, sinó tot el contrari: ja tenim aquí una persona que ens transmet els seus sentiments.
    Amb aquest vers inicies el que pot ser important, no puc saber aquí quin és el futur, però sí que t'incorpores a un grup on coneixeràs persones extraordinàries de totes les edats.
    Amb un interès comú per comunicar-nos.
    Suposo que tu també tens aquest interès.
    Una idea, posa una mica de biografia. Ens podem imaginar la teva edat i el teu sexe, hi ha qui diu que tan sols vol comunicar la seva paraula, però crec sincerament que és millor comunicar tota la persona, situar el lector una mica sobre qui som i on volem anar.
    Una abraçada de benvinguda.

  • Estic segur que algú que conec bé, ha ensenyat algun dels principis de la lluita no violenta a la Marta.
    Admiro aquesta noia pel que descrius, com bé dius és valenta. No és mesella, la seva actitud força dura, segurament donarà fruits aviat: la mare plora, el pare se n'avergonyeix del que fa, és un començament.
    Sí, és l'embrutiment de qui actua sense pensar el que està fent el que serà vençut per la dignitat.
    He conegut molts adolescents amb problemes, fins i tot adolescents problemàtics que en general són fruit dels problemes dels seus pares. Per un extrem o per l'altre, han tingut una relació que ha fet mal els seus fills.
    Les persones tendim a esgarrifar-nos davant una violència tan freda com la que descrius, però violències psicològiques encara poden ser pitjors i fins i tot més difícils de suportar per qui les ha patit. I parlo per experiència pròpia. Per això em solidaritzo amb la Marta, me la pots adreçar si vol parlar amb algú que és pare i la encoratjarà; i m'alegro infinitament, que el resultat d'aquests violència no l'hagi convertit, tal com descrius aquesta noia segur que ja no la convertirà, en una persona amargada o un element socialment conflictiu.
    La Marta no guanyarà en un futur, ja ha guanyat.
    I tu, Carme, sempre tan sensible. Qui deia que els científics érem tot freds i calculadors? Sé que hores d'ara ja ets una científica i també una humanista. M'enorgulleixo que em comptis entre els teus amics, encara que no et comenti gaire.

  • Hola, noia, jo també sóc del Maresme, d'una mica més avall, que la família vivia a Canet, i m'has fet pensar en mi 35 anys enrere.
    Potser la situació era una mica pitjor, però no gaire, potser contra un enemic més visible estàvem tots aparentment a prop.
    Però et puc assegurar que hores d'ara, encara penso igual que quan corria davant d'uns individus -en aquella època,vestits de gris o de verd- que posaven exactament la mateixa cara de mala llet que continuen posant en l'actualitat.
    Respecte a la violència, tres apunts. Naturalment subjectius i discutibles:
    Quan l'enemic és més fort que tu i té tancs, no té sentit atacar-lo amb pedres. No és que sigui un darrer recurs, pot ser una darrera inutilitat.
    El poder, sempre es vol assegurar el monopoli de la violència, però l'entén només d'unes maneres determinades, contra moltes alternatives, està desarmat. Vull dir amb això que fent servir la intel·ligència es poden trobar sempre tàctiques en les que no hi han pensat.
    Finalment, hi ha un gran desconeixement del que és o pot ser la no violència. No es tracta de rebutjar de manera absoluta el seu ús, sinó de minimitzar el global. Recordo ara perfectament en Xirinacs -és amic meu- que l'han condemnat a dos anys de presó, que afortunadament no ha tingut que ingressar, però està condemnat, per un acte típicament no violent: en cas de conflicte violent entre dues parts, no posar-se de part del feble amb totes les conseqüències, és reforçar la violència del poderós.

    He vist a la biografia que estàs amoïnada per les faltes. És una pura qüestió de treball personal, pensa que els grans que escrivim a Relats, molts no hem anat mai a classe de català i encara menys a una escola o universitat en català. Poc o molt ens en sortim a base de fixar-nos una mica cada dia en el que anem fent i sobre tot acceptar totes les correccions que ens fan de bon grat, que s'aprèn molt més quan hom descobreix que s'ha equivocat, que quan li diuen que podria millorar, però sense concretar en què.
    Per situar el lector, seria bo que a la biografia hi posessis l'edat, o l'any de naixement. Suposo que no tens no de lluny aquella edat en que algunes persones s'estimen més amagar-la…

  • Dotze línies poden dir moltes coses a un lector. Un lector que et dóna les gràces per treballar-les i posar-es al seu abast.
    Més enllà de les rimes o la perfecció dels mots, hi ha l'essència del poema, en aquest cas un cant a l'amistat.
    Sense saber res de la Dolors, senzillament llegint el que li dediques, em faig la idea d'una noia generosa, perseverant, que segurament és capaç d'oferir una amistat sòlida com una roca.
    També en aquetes quatre ratlles manifestes una qualitat teva: que acceptes ser transformada mintançant l'amistat d'una altra persona.
    Estic convençut que totes dues teniu una gran sort en ser amigues.
    En dotze línies de text!

  • Hi ha uns interessos a la societat -sovint semblen econòmics, però jo crec que hi ha motius ideològics darrere- que volen fer creure que només hi ha un model d'oci, que la manera de relacionar-se amb la gent és la que diuen que fa la majoria.
    Ja passava fa trenta anys, i amb petits canvis de decorat, continua passant.
    Aquesta mateixa societat, intenta que qualsevol persona que discrepi de la visió general, sigui tinguda, com a mínim, per rara: i aconsegueix sovint marginar els joves que s'hi enfronten.
    Als darrer paràgraf, dones el primer motiu del perquè existeix aquest estat de coses.
    Per a ser pares, no es demana cap títol ni carnet. Fins i tot, com menys capacitat s'està, més fàcil és acabar tenint fills.
    Jo en tinc dos de fills -ja universitaris-, i opinen com tu. No he fet res especial, només emprar el sentit comú que com deia un professor que vaig tenir de petit, és el menys comú dels sentits.
    Les drogues? No les he amagat mai, de ben petits han vist i s'han esgarrifat davant persones deteriorades per la coca o l'heroïna; De sempre que he sentit olor a porro els he explicat què era i qui el fumava, tot comentant que mata les neurones.
    L'alcohol? no els vaig pas amagar que l'oncle X, va morir per alcoholisme, que era més fort que la seva voluntat, que cal conèixer els propis límits. Els he explicat -des de punt de vista científic- perquè el nostre organisme en tolera una mica i on és el límit.
    El sexe? Mai hi ha hagut cap misteri, si alguna vegada van entrar de petits a l'habitació dels pares en un moment inoportú, senzillament els vam explicar què era el que fèiem i que volíem estar sols. Van saber de petits quins dels amics de la família eren homosexuals, quines malalties es podien agafar i com fer per evitar-les. Senzillament perquè en parlàvem tot dinant com de qualsevol altra tema.
    I l'hora de tornar? Mai de la vida, ni una sola vegada els he posat límit. Si no havia aconseguit que fossin responsables, no ho aconseguiria amb limitacions.
    Vol dir això que mai hem tingut cap problema? No, més d'una vegada ens hem posat nerviosos i hem acabat xisclant i amb morros, normalment només una persona, però no dura més d'un quart d'hora. I si m'he equivocat o o la meva dona, ho admetem tranquil·lament.
    El resultat, i ja són prou grandets ara, és que no tenen cap espacial interès en anar a la discoteca, sense negar-s'hi si un dia alguns de la colla hi van. Segur que han descobert sistemes de lligar basats en altres activitats, i de fer altres activitats d'oci, especialment en la seva versió més friki.
    Crec que els joves heu de reivindicar que en sou molts els que no formeu part del tòpic que la societat mostra, que la maduresa no és qüestió d'edat -l'experiència, inevitablement, sí-, en definitiva que tot està per fer, i tot és possible.
    Espero que si a l'edat que tens ja ho veus, el dia que tinguis fills, sabràs com els has de tractar, sense necessitat de carnet ni res…

    Canvi de tema, coses tècniques:
    Hauries d'aprendre a posar millor les puntuacions, sense comes un text pot esdevenir difícil d'interpretar. Sé que per a l'autor és difícil, perquè quan escrivim sabem perfectament què és el que volem dir, però convé posar la ment en blanc i rellegir per veure si ha quedat bé.
    També hauries de familiaritzar-te més amb els guions llars (-), tinc un petit assaig que ho explico Signes… , i no deixar, per exemple, un espai abans de l'interrogant.
    Amb aquests detallets, et millorarien els textos.
    Una abraçada.

  • Ja pots venir de família d'intel·lectuals, que a les converses sempre acaba sortint el tema de la merda.
    Serà perquè realment ens fa iguals a tots?
    Serà per autodemostrar-nos que estem o volem estar per damunt de les convencions socials?
    Ho tinc decidit, si un dia guanyo el repte -cosa ben difícil perquè gairebé no hi participo-, ja tinc el meu tema.
    Que no em vingui ara la gent dient que mai a mar o a la banyera s'ha preguntat per si les bombolletes que sobtadament apareixen, són transparents com l'aire, o tenen més aviat un to marronós…

  • Imaginació i capacitat per evocar no te'n falten.
    Ara cal perseverar, ordir històries cada cop més complexes, però que el lector gairebé no s'adoni de l'esforça que ha estat necessari.
    A la biografia hi dius una cosa que també jo la crec: cal no posar-se al teclat sense tenir una idea clara del que vols escriure -i per a mi és important- i sobre la conclusió del conte.
    Trobar quin és el camí més adequat, és una qüestió que cada escriptor ha de resoldre, si sintetitzar idees en pocs mots, si crear escenaris complexos i coherents on les històries s'allarguen si donar la màxima importància als personatges o al desenvolupament. Tens tota una vida per fer proves…

  • Tens una visió absolutament madura; suposo que les circumstàncies de la vida fan madurar, ja m'entens. És una historia de l'assumpció que cadascun de nosaltres fa de les seves circumstàncies, lamentant els problemes però desitjant tirar endavant; una història on cadascun dels que ajuden la nena, hi té un paper més important que els que la perjudiquen, malgrat que en el moment dels fets la percepció és totalment la contrària.
    En saber explicar-ho així, és on veig la maduresa.
    Retrates tan bé aquelles situacions, on la sortida endavant és ser el més bo en alguna o en moltes coses!
    Adonar-se'n que hem de triar segons les nostres capacitats, tot escollint un camí personal; encara que no sigui fer "el que fa tothom", encara que a vegades sigui dur.
    Especialment bonic és que el premi sigui anar a la llibreria a comprar un llibre.

    Una història emocionant per a mi, perquè hi tinc paral·lelismes:
    No sé el motiu -alguna sospita sí, però són teories complicades i especulatives- però tinc una lletra espantosa; tant que als setze anys vaig decidir canviar-la i escriure amb lletres soltes d'impremta, que si no, no me l'entenia ni jo mateix; just a l'edat en que per pura casualitat vaig tenir accés a un ordinador per primera vegada, quan encara quasi ningú no n'havia sentit a parlar; van haver de passar vuit anys fins que no es van inventar el primer editor de textos. De dibuixar tampoc en sé, i això era un trauma perquè d'una banda la meva mare s'havia guanyat la vida fent brodats artístics i dibuixant, i per la família del pare, tant l'avi com sobre tot el besavi -a la meva biografia diu qui era- eren artistes reconeguts a nivell mundial, entre altres coses per la seva capacitat pel dibuix. No la vaig heretar. Sort que sí vaig heretar la capacitat per estudiar, en particular les qüestions de càlcul. En aquella època, a l'escola, no eren políticament correctes i quan tenia sis anys em feien sortir a la festa de final de curs a fer demostracions de càlcul mental.
    Coses com aquesta creaven això que tan bé descrius del nen que et diu "diccionari amb potes", jo era la "vaca intel·lectual" perquè estava grassonet i era absolutament potes jugant a futbol i altres esports.
    També coixejava, suposo que a conseqüència d'una cama que em van trencar dos nens de l'escola, un cas de pur bulling. La coixesa posava molt nerviós el meu pare que havia estat molt esportista, especialment perquè jo no acabava de saber que volia dir coixejar i quan ho volia arreglar, encara ho espatllava més. Amb tot això ma mare havia mort, i el meu pare s'havia casat amb una senyora, que per dir-ho molt suaument, de tractar un nen encara en tenia menys idea que el seu marit.
    M'ha agradat el que expliques de l'Albert. En aquells temps les escoles estaven separades per sexes i no hi havia cap noia guapa que em donés un cop de mà.
    Jo vaig tenir el meu Albert quan als onze anys vaig entrar als escoltes -quasi clandestins durant la dictadura d'en Franco- i vaig trobar gent que em van ajudar, que van aconseguir que agafés forma física tot fent caminades i, en definitiva, que acabés el batxillerat als quinze anys pesant deu quilos menys que quan el vaig començar als deu, tot i que havia crescut un pam.

    Tens molt bona capacitat per escriure, estic segur que pots crear uns magnífics personatges de ficció, i fer-los evolucionar dins un relat, amanint-ho amb una qualitat literària que jo anomeno frescor. Saps transmetre el teu pensament de manera que el lector no ha de fer cap esforç especial. Segueix així, pel teu bé, i pel de tots els teus lectors.
    Acabes amb la frescor d'insinuar la descoberta de l'amor, un amor que encara ha de madurar, vist com la cosa mes positiva del món. M'agrada.

    Amb els anys, el que era un insult s'acaba convertint en un elogi, un dia vaig sentir que deien sense saber que era prop: "no ho sé, pregunta-li a en Jordi que és una enciclopèdia ambulant". Naturalment, tenia raó, ho sabia.

  • Quan una amiga em va dir "Em faria il·lusió que comentessis alguna vegada la gaúcha" vaig pensar:
    -Ai, però si a mi em costa mot comentar, i a més sóc molt perepunyetes i em fixo en coses que no són les normals.
    Però ara li agraeixo que m'ho demanés, perquè he descobert una persona amb una gran sensibilitat i intel·ligència per captar les persones, les situacions, i descriure-les en poques paraules.
    M'imagino perfectament l'Encarni, he conegut -i també he patit- persones així, i a vegades es necessita un gran cor per no engegar-les. Tens un no sé què per aprofitar les situacions i acabar o fent un poema, un repte. Una virtut que m'agradaria tenir per fer coses curtes i clares.
    La situació que descrius és molt humana: al final s'acaba agafant estimació per les bestioles que viuen amb nosaltres. I el que vas fer, encara més.
    Clar que les tortugues no es suïciden, això sols ho fem alguns humans quan estem malalts, per una depressió greu. En el seu estat natural, un animal no ho fa mai.
    He de dir-te, també, que tinc una especial afinitat envers les tortugues:
    Fa quasi 23 anys que em vaig casar amb una dona… i una tortuga
    Des d'aquell moment ha viscut amb nosaltres, ha menjat de les nostres mans, l'hem banyada, li hem fet una casa, s'ha posat malalta, l'hem dut al veterinari i fins i tot li hem posat injeccions. És com de la família, es diu Llibertat, o abreujadament, Tat.
    Algun dia, també m'agradaria que algú li fes un poema, però que fos viva, clar.
    Tat

  • És terrible veure tants casos de nois i noies enganyats, no sols respecte la seva història personal, sinó que una determinada societat, amb la col·laboració dels pares els amaga quina és la realitat del món.
    Però m'omple d'esperança veure que hi ha persones molt joves, que fins i tot sense experiència, tenen un criteri i una apreciació pròpia del que és la vida real.
    He vist massa casos de nens i adolescents sobreprotegits, que a la primera de canvi s'han estavellat totalment.
    He discutit amb força persones que criticaven la permissivitat de la meva família, més tard, que es veuen els resultats d'una educació mal entesa, acabo pensant "jo ja ho deia", però m'estimo més no remoure el tema quan ja no hi ha res a fer.
    De nois víctimes d'educació malentesa, n'he vist pes dos costats: per exemple fills de conservadors que creuen que evitant que els seus fills vegin "aquelles coses" que hi ha per internet, aconseguiran que no caiguin en mans d'una "mala parella". O també fills de gent que es diu molt progre i molt d'esquerres (i que curiosament tenen sempre molts més diners que jo) que de tant voler aïllar els seus fills de les influències "conservadores", acaben aïllant-los de la societat i inculcant-los només els valors de l'èxit i els diners. Això sí, des del punt de vista d'esquerres, que els que creien en la persona, en l'amor, en acceptar les persones com són, és perquè som una colla de carques. I si no cola que som carques, despectivament, ens diuen anarquistes.
    Realment sóc permissiu amb els meus fills, els deixem fer tot ple de coses que ni sa mare ni jo podíem fer, però sota un criteri d'igualtat i de tot se pot discutir. Fa un parell de dies parlava amb ma filla de 19 any si alguna vegada, des que ha volgut sortira algun vespre, o sigui més o menys els 14 anys, li hem dit que no o li hem posat hora. I em va contestar que sí, que una vegada no la vam deixar anar a un concert. Jo no ho recordava i li vaig preguntar què va passar, i ella em va dir, és que era massa car i no "teníem" diners…
    Segurament et sorprendràs si et dic que he enganyat moltes vegades els meus fills, però hi ha una trampa, són enganys que ells havien de descobrir, com un joc en que si no eres prou viu, perdies. Amb la clara intenció que assumissin allò que no te'n pots refiar "ni de ton pare"
    Noia, felicitats per la teva maduresa, tens un no sé què de persona amb criteri, que sap lluitar i ser fidel als seus pensaments, continua així.

  • És a Memòria Prohibida
    Havia posat una "l" de més a l'adreça

  • Sóc lector… però no comentarista de poesia, és per això que faig com amb una exposició d'art: deixo que em parli i em crei sensacions que em portaran a tornar a la peça o a l'autor depenent del que m'ha dit.

    Pots trobar la meva novel·la aquí:
    Memòria Prohibida
    o directament escrivint l'adreça memoria.ppcc.cat, sense les www.



  • Veig que tens una gran imaginació, i el fet que siguis mestre se't nota entre línies. Això de massa tele, que no tots els mestres o veuen, i et parlo amb l'experiència de pare d'un noi i una noia, que suposo que els ha anat força bé que tota la vida els hagi cercat alternatives a mirar la tele.
    Per cert, que la noia ara mateix, està acabant el segon curs de mestra d'educació musical.
    Realment, hi ha coses que sols les pot arreglar l'educació dels nostres nens, que els programes oficials no contemplen en absolut, el respecte a la natura i al territori, és una qüestió interior que s'ha de viure, no una lliçó d'un llibre sense més importància que una altra qualsevol.
    Però al mateix temps, és molt important aprendre les lliçons per poder observar, conèixer i actuar sobre el món, de manera intel·ligent, científica i humanista.
    Això que dius de la faula, ja ho van descobrir els nostres avantpassats, s'aprèn per analogia i només més tard se'n treuen generalitzacions, a l'escola dels meus fills, es van passar tota la vida parlant d'aprenentatge significatiu, que a l'hora de la veritat significava que pretenien que els nens arribessin a conclusions sobre unes qüestions que realment no coneixien o no havien interioritzat, Total, un fracàs.
    Sort que de petit els vaig intentar educar independentment dels sistemes de moda.
    Dius a la biografia, que t'evadeixes amb una sèrie d'activitats passives, no trobes que és millor fer-ho activament, millor per a la nostre ment escriure que llegir? Al menys, això és el que em passa a mi.
    I si un dia tens temps, tinc escrita una novel·la que sembla juvenil, però on hi ha diversos nivells superposats, i la pots trobar a internet:
    memòria prohibida


Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: