Foto de perfil de Biel Martí

Biel Martí

Barcelona,

83 Relats, 621 Comentaris
173261 Lectures
Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com

Últims relats de Biel Martí

Últims comentaris de l'autor

  • Biel Martí | 18-12-2007

    Caram, noi, quin tros de drama!

    I ho dic en dos sentits: per una banda, és un tros de relat, molt i molt ben escrit, coherent i ben estructurat, que no es fa pesat malgrat la temàtica i que toca els temes necessaris.
    Per altra banda, és un drama amb totes les seves lletres, és gairebé lacrimògen i amb final moralista (a mi és el que em falla, ai ves).

    La història del Joel, que ens fas veure des del seu dia a dia, amb la omnipresent mare (entre maltractadora i sobreprotectora) i les reflexions del protagonista, per fer-nos veure que no és tonto, sinó minusvàlid (quina paraula més lletja, no?). Des de com es lleva, el menjar, les necessitats físiques, les experiències onanístiques, les necessitats mentals (encreuats i partides d'escacs), la sol·litud gairebé obligada per aquesta mare...

    Malgrat la gairebé perfecta redacció del conte, que no queda truncada pels diàlegs per xat, es respira constantment un aire a "Buenismo" (que dirien alguns", que a mi m'emboira la història. Al final, la urgència de la mare per fer venir la noia, ja que té por en el fons de perdre l'amor únic del fill cap a ella, em sembla una mica precipitat (hi ha altres maneres de fer perdre l'esperança al Joel, de retenir-lo amb ella). I el toc final, al meu gust, moralista en plan "Basado en hechos reales" d'una peli de dissabte per la tarda a TV2.

    Tota la lectura, això sí, val moooolt la pena.

    BM

  • Biel Martí | 22-11-2007

    "Només amics" és una de les grans frases que els homes (i suposo que les dones) hem hagut de sentir algunes vegades. El que planteja el teu relat, suposo, és: on està el limit? La noia sembla gaudir molt (massa) de l'amistat del noi, només cal veure la frase en que expliques que ell li fa l'amor sense tocar-la. El relat està ben escrit (com ens tens acostumats, ehem), sense estridències ni grans descripcions ni eternes introduccions. És àgil i, encara que potser es podria aprofundir una mica més, força complet.

  • Biel Martí | 22-11-2007

    Algunes de les teves "miniatures" m'han semblat molt ben trobades. Demostres una capacitat de síntesi considerable. El del lector i els ignorants, el del cactus i sobretot el dels veïns que no havien parlat mai, extraordinaris. En canvi (per criticar una mica, no fotem), d'altres no tant (els que són més obvis, com els veïns que s'han de mudar o el del peix). Seràs sempre un difícil "rival" als mini-reptes!

    BM

  • Biel Martí | 21-05-2007

    Diuen que la vida és un cúmul de petits detalls, d'atzars continuats. Aquí, pel meu gust, t'has passat d'atzar, encara que la història resulta força simpàtca i està narrada des d'un punt de vista totalment objectiu, gairebé com un article periodístic o una memòria. No he pogut esborrar un somirure tota l'estona, encara que, realment, quins conductors més nefastos, s'han espatllat el destí i tot!

    Biel.

  • Biel Martí | 15-05-2007

    Bona aquesta! Un relat conduit amb subtilesa, dient força coses sense anomenar-les perquè no calen, només deixant caure alguns detalls. La descripció incial d'ell, després d'endevinar-li els pensaments m'ha agradat molt, i el tema de la mà també, encara que em recorda alguna cosa... La resposta d'ella, inesperada i sense ser cap disbarat, perquè concorda amb l'escena i la fa també misteriosa a ella, està posada a to, fent que al relat no li calgui més. Un bon truc de... escriptora?

    Biel.

  • Biel Martí | 15-05-2007

    Un cop llegida la primera de les parets mestres, per dir-ho d'alguna manera, ja m'he fet un quadre del contingut d'aquest relat, llarg i per tant amb contingut. Et faré via emili un comentari més extens, però que sàpigues que ja tinc anotades algunes coses a comentar, de bones unes, no tan les altres :p

    Biel.

  • Biel Martí | 04-05-2007

    L'inici del relat, amb el tema de l'evasió plantejat com un conte fantàstic, em sembla molt ben trobat. Sembla més un assaig que un conte, un bocí autobiogràfic que no un exercici literari. Segurament ho és (ho és?). El personatge s'evadeix tant que el seu món real acaba sent, precisament, el que abans només feia servir per evadir-se i la part de fora és la part aliena. De tant evadir-se, finalment, queda tancada dins el seu segon món -imaginari suposo- sense trobar la manera de tornar al primer.

    Ja veus que jo hi he fet una mena de psicoanàlisi, sense ser-ho, però és el que he vist més clar. Dels tres relats que t'he llegit avui, és el que més m'ha agradat.

    Biel.

  • Biel Martí | 04-05-2007

    Malhauradament pel relat, esdevé un nou "memento" de forma massa evident: està narrat al revés, com la peli, hi ha el tema de les notes, com a la peli, etc.

    Plantejar-se un relat així, igualment, és difícil, ja que el lector necessita empatitzar amb el personatge i, en el meu cas almenys, es necessita un relat més llarg. crec que com exercici d'estil està força ben trobat i està ben escrit, això sí.

    Biel.

  • Biel Martí | 04-05-2007

    Per fi, et comento!

    He triat aquest no sé perquè, però mira... A veure, si vols et dic que m'ha agradat molt i tal i qual però... però no seria del tot cert. Igual que el comentarista anterior, el final m'ha liat considerablement, no acabo d'entedre com va el tema. En canvi, reflexes bé la obsessió, com poc a poc la imatge, el record, de la noia ho ocupa tot. M'han sobrat força algunes paraules que poses entre cometes, sobretot a l'inici, crec que no hi feien falta. Potser hauria explotat més el tema de la Irene, la relació entre ells, perquè queda tan diluit que no sabem res d'ells...

    Aniré a investigar més relats dacarians.

    Biel.

  • Biel Martí | 07-03-2007

    Hola Fredia,

    Aquí va el meu comentari del taller, ronda 2.

    En un inici la meva intenció és fer comentaris separant estil, estructura, argument i tal, però en el teu cas no ho faré.

    No he trobar res de dolent en l'estructura ni en l'estil. Escrius molt bé, no hi ha paraules que desentonin ni que desencaixin, en general tot el relat està presentat com una mera observació externa de dues vides, escrit per tant amb relativa fredor i des de la distància. I l'estructura és sortida quasi bé d'un manual: un paràgraf de situació i després alternes un paràgraf per germà fins el desenllaç. A mi, tanta claredat estructural gairebé em col·lapsa, en el sentit positiu, ja que és ben difícil de trobar en la mania de la gent de fer escrits "moderns". Per tant, si parlem d'estructura i d'estil, cap pega, tot felicitacions... ara bé... (no podia ser tot perfecte, i si ho fos jo hi buscaria coses per dir).

    El text és tant excessivament curt que no m'he fet la idea de gairebé res. Comença i s'acaba. Sé que saber sintetitzar també és un art, però només quan cal. I aquí no calia. Al revés, planteges dues vides paral·leles que comencen només quan hereten la fortuna familiar, però i abans què? Es portaven bé els germans? Eren iguals? Pensaven diferent? D'on surt la vena caçadora d'un i la artística de l'altre. Quan he acabat el relat sabien tan poc dels personatges com al començament, o quasi.

    Una altra cosa positiva és el fet que presentes dues vides paral·leles però una mica lluny de les típiques: no hi ha un germà ric i un de pobre, no hi ha baralles amoroses entre ells i les parelles, no hi ha perdedor i guanyador sinó que els dos són guanyadors, si es pot dir així.

    Però per mi, la part més negativa del relat és el final. La comparació que fas entre ambdós, fent-nos veure (o volent-nos fer veure) que en el fons són iguals, em sembla desencertada. Compares un caçador que exhibeix les preses embalsamades amb una persona que pinta models i se les tira. Compares la crueltat de matar per plaer amb la de enamorar per plaer. Animals i persones, caprici i talent, mort i sexe... no m'encaixa. No és que no m'ho cregui o que no m'agradi, és que trobo que la comparació -com et deia abans- no és encertada. Pintar la dona en un quadre és el mateix que fotre-li un tret amb una escopeta? Es poden equiparar les dues situacions? Per mi, ni de llarg.

    Les dones que fan de model tenen la capacitat de triar si es fiquen al llit amb el pintor, els animals no. Un pinzell no causa dany físic i una escopeta sí. No vull fer-me pesat ni semblar un ecologista radical doncs no ho sóc, però ka diferència entre una cosa i l'altre fa que se m'espatlli el relat, mira tu.

    Per altra banda, i ja acabo, el fet de conèixer tant poc els personatges, m'impedeix saber perquè un pinta i l'altre caça, quin plaer troben -a part de l'egolatria d'exhibir les seves obres- en cada cosa. El caçador no pensa en matar la seva dona i exhibir-la perquè és bona persona encara que no ens ho sembli, i el pintor no la pinta perquè és mala persona encara que no ens ho sembi? Què passa quan el que fa arquitectura decideix no ser metge ni sacerdot, en contra de la voluntat familiar? Ostres, quantes preguntes.

    És molt possible que aquest comentari no respongui a les expectatives del taller, però m'ha sortit fer-lo així quan normalment els separo i parlo més d'estructura i tal. Com t'he dit, però, m'ha sorprès -o resorprès doncs ja t'havia llegit - com de bé escrius, per això el fina aquest... m'ha frustrat, mira tu.

    Per qualsevol cosa: rarus80@hotmail.com i a disposar.

  • Biel Martí | 05-02-2007

    Hola copernic!

    Disculpa el meu comentari arribat amb tant de retard, però la vida dels últims dies no m'ha deixat respirar gaire. Avui, de vespre de dilluns, ho faig, esperant arribar a temps.
    Argument: he de confessar-te que m'ha resultat relativament confòs. La història comença d'una manera i la trenques en un parell d'ocasions, de manera que un, en un moment determinat, ja no sap de què anava el relat. M'explico: inicialment es tracta d'algú que té quelcom a explicar, que sembla un secret o una confessió, la necessitat de treure's un pes del damunt contant quelcom que ha passat i fins ara ningú sap. Redundes molt en això, hi dediques tres paràgrafs (tres, en una història tan curta!) sencers a explicar la necessitat que té el protagonista de dir el que ha de dir. I què ha de dir? Encara no ho sé. A part de que és més fàcil comentar un relat acabat que un que té pretensió de continuar, crec que -com deia abans- trenques massa el fil. El primer cop ho fas després dels tres primers paràgrafs, fent anar el protagonista a la taverna i passant d'un present a un passat proper però, sobretot, trenques l'estil. Crec que si t'ho llegeixes ho veuràs. Després, tornes a trencar-lo amb l'aparició d'Athos, una aparició enormement rellevant però que a mi em passa desapercebuda, li cal més dedicació. Torno a explicar-me millor: envoltat -jo- en la descripció de la taverna, el borratxo em passa desapercebut fins que en veig el nom i aleshores em cal tornar enrere per veure on has deixat clar que el personatge s'ha fixat especialment en un borratxo entre molts. Deixes clar que s'hi fixa, però perquè? No reconeix Athos fins més endavant... Ara bé, a part d'aquest tema la resta de l'argument em sembla bé, i encara que els mosqueters no són prodigi d'originalitat en literatura, és atrevit fer-los protagonistes quan la seva història ha estat tant vista i tan interpretada. Ah, i un individu la filla del qual està casada amb un comte acaba tenint una taverna de perduts i borratxos? Si no vaig equivocat, la família sencera de la núvia es quedava la dot del casament.

    Estil: crec que la teva intenció és bona. Fas que el protagonista narri com a personatge de l'època a la que pertany. En part te'n surts, i en part -en la meva modesta i humil opinió-, no. Per què no? Doncs perquè l'excés de adjectius difícils, de frases embolcallades en paraules cultes o semicultes, de frases amb l'ordre canviat (adjectius davant de noms, canvis verbals...) fan que en certa mesura es perdi la credibilitat que li donaria si t'haguessis contingut una mica més. Jo, personalment, no imagino la gent pensant així, ni els cultes. Per què sí? Per què no uses paraules fora de context, perquè sempre fas servir el mateix to i estil i perquè resulta més creïble que el llenguatge col·loquial que podries fer servir si haguessis volgut. He trobat, a part algunes coses que m'han cridat l'atenció, per exemple: "No assoleixo de trobar el mot escaient, el concepte precís que descrigui amb claredat tot allò que vull dir, per mi és excessivament rebuscat i culte... "no assoleixo de trobar" em sona lleig, potser manies meves... En canvi la frase "Els seus ulls es varen esbatanar i finalment va esclafir en un crit" m'ha semblat ben trobada i força maca. Però més endavant: "La seva credibilitat quedava en precari, immers el seu discurs en els procel·losos mars de la versemblança" em sona inclòs a pretensiosa, a voler fer allò que els castellans en diuen "rizar el rizo", i ajuntes credibilitat i versemblança que, pel cas, són el mateix i aleshores em sona redundant i altisonant. Per altra banda repeteixes en algunes frases paraules, sobre tot verbs: "...seva ens vàrem veure immersos. Fins i tot, la retrobada, vint anys després en la que vàrem desembeinar de nou l'espasa i vàrem reeditar... dius vàrem tres vegades. Després ho repeteixes amb "vaig" una mica més a sota. Per tal que no soni malament, es poden cercar altres maneres de dir la frase, que n'hi ha. I dius "trasllat inesperat" i "inesperat salvador" molt a prop l'una de l'altre, i torna a quedar massa redundant. Et recomano que busquis sinònims.
    Per últim, he vist un parell o tres de faltes d'ortografia ("varem" en comptes de "vàrem", "verdadera" enlloc de "vertadera"...) però minúcies, al cap i a la fi.

    Estructura: ho resumiré dient que quan portava cinc o sis paràgrafs ja no recordava com havia arribat fins allà. De què parlaves? Ah, sí (he dit tornant a l'inici) de que volia explicar-nos alguna cosa de quan treballava pel rei. Els trencaments argumentals que t'apuntava abans, fan que l'estructura quedi descomposada o, si ho vols, desestructurada. L'inici és bo i encara que massa llarg pel meu gust et porta als fets que han de venir després, però la transició entre aquest inici i l'entrada a la taverna és massa sobtada. Després fas el mateix -o a mi m'ho sembla- en saltar a l'últim paràgraf, talles de cop la narració precedent, no permetent assimilar-la i descol·locant el lector respecte al que ve ara. Ja que volies explicar una història llarga, no et vindrà d'algunes frases més per fer la transició...

    Resum i opinió final: per mi i sempre tenint en compte que qualsevol opinió en un comentari és merament personal i que un servidor tampoc és qui per donar certs consells, el problema del relat és que es queda en la intenció. Planteges una història que es preveu llarga i treballada, però a mesura que s'avança en el relat es perd una mica aquesta percepció i sembla que t'hagis acontentat amb molts adjectius "arcaics" i mots "escaients". No m'he acostumat al llenguatge que fas servir i això denota que calia saber graduar-se una mica. Normalment, quan llegim una novel·la escrita en una forma molt concreta per denotar una època o les característiques d'un personatge (el llenguatge de "El Senyor dels Anells" o de "El nom de la rosa", per exemple) un s'hi acostuma i al final no li cal anar rellegint frases i pensant si allò queda bé o no. Amb el teu relat no he acabat de veure l'estil i el vocabulari del tot adequats, et recomano treballar-ho més. L'argument promet, però com que no sé com continua només promet. Com que es tracta de ser crítics, no et diré que el teu relat m'hagi desagradat (mentiria) però tampoc m'ha convençut, potser em caldrà esperar a la segona part... si és que n'hi ha o si és que no la tens penjada ja.

    Biel.

  • Biel Martí | 11-01-2007

    La ment és una màquina d'allò més complicada. De fet, una teoria (ara no sé si meva o llegida en alguna part, ves a saber) diu que com que el món cada cop és més complexe (més informació, més possibilitats, més gent, més de tot), la ment necessita tenir una capacitat per centrar-se que molta gent no té. D'aquí l'augment de depressions, paranoies (com el teu personatge) o esquizofrènies.

    Crec que repeteixes massa la paraula senyal (ja sé que és de què va el relat, però es fa una mica pesat) i jo hi treuria el tema de les pastilles, perquè aleshores no deixes lloc a dubtar de si el paio s'està tornat boig ara, ja ho era, o és un clarivident. És, of course, una simple opinió personal. El microrrelat és un estil difícil per gent que estem acostumats a tenir molt d'espai per escriure i esplaiar-nos, els personatges (a mi em passa, almenys) se'ns fan curts i les històries semblen poc aprofitades.

    Biel.

  • Biel Martí | 11-01-2007

    Bona frase, igual que la de "un sac carregat de records i...". Deixem de banda els clients del cafè per anar a parar als seus orígens, amb un relat que carregues una mica de tòpics (suposo que expressament), com ara el mariner melancòlic, els tresors i el Carib.

    Fas servir el nom de Puerto Limón (ni idea de si existeix) i em porta al Puerto Lagarto i al Puerto Camarón de les meves "Memòries de'n Yago" penjades per aquí. No és el cafè que més bon gust de boca m'ha deixat, potser se li podria treure mès suc explicant quelcom més del personatge en comptes de posar-hi dos cops l'escena de quan s'asseu amb els que juguen a dòmino (ep, això em sembla a mi), però fa que el record global del Cafè dels Desamparats sigui força dolç.

    Biel.

  • Biel Martí | 11-01-2007

    Aquest sembla el resum del relat. Mira que n'és de soca l'Andreu, eh? Hehehehe. Has plantejat un microrrelat ben escrit, amb la màgia de l'amor flotant sempre però només de forma insinuant, com un nen trapella que s'amaga rere la porta després de fer-ne una de no gaire grossa, convençut que n'ha fet una de terrible. Desperta tendresa per tot arreu, però a l'hora imagino que un llibre així pot acabar sent una mica "rotllo" (m'ha recordat a "La tregua", de Mario Benedetti, no sé perquè...).

    Els equívocs són evidents i m'hi he pogut identificar recordant les ficades de pota de quan intentava lligar d'adolescent i no entenia mai els missatges, els dobles sentits o la cara oculta de la història.

    Biel.

  • Biel Martí | 02-01-2007

    Rere la passió de jugar a la butifarra, en el Cafè amb els seus amics, s'amaga la passió i la fal·lera per la jardineria. plantes i més plantes que omplen la vida, no només de'n miquel, sinó també del pis i de la dona, que ho veu amb ulls de resignació. Però sota la descripció de diferents vegetals, s'amaga de forma gairebé innocent una nova passió. la dona de la tenda de plantes (no em funciona gaire el botó shift i no em surten les majúscules), i ho descobreixes amb una descripció d'allò més adequada i visual: esvelta com una palmera, etc...

    Entranyable i ben escrit, seguint la línia ascendent que ja veiem en l'anterior.

    Biel.

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: