El meu darrera

s'hi val "primitius"?

Els del ram científic, repeteixen una vegada i una altra, que no és un gran descobriment, que ja es mig sabia i que tampoc aporta gaire res de nou. És cert que, fins al moment, es creia que era una característica intrínseca de la pell, i que tot plegat, els ha sorprès en certa mesura, però tot i així, diuen, no deixa de ser un descobriment de llibre de curiositats i prou.

Però els poetes, ah! des de l'època primitiva, des que van començar a descobrir versos en forma de dibuixets a les cavernes, que no es fregaven les mans tan fort! Ja esmolen els llapis, esgarrifen d'alè els bolígrafs, i s'escampen fulls blancs pel voltant, no fos cas que vingués la inspiració i només tinguessin la pròpia sang a mà. Per ells, tot plegat, no és tant sols un descobriment, per ells és una conquesta que els pot dur a la glòria de l'escriptura!

I és que, finalment, la poesia deixarà de ser metàfora, i els versos tindran base científica.

I és que s'ha descobert que el cor també desprèn suor.

Apunt estan, doncs, els versos amb sang bullint i cors vessant llàgrimes suades.

Comença una nova època.

En Bernat i en Josep seien dalt d'un penya-segat que mira cap al mar, a prop del poble de Calella. Malgrat la seva joventut, la pell ja reflectia els estralls de la dura vida de pescador, de les hores passades dins el mar bregant per a subsistir. Somiaven una vida diferent.

- Hem de fotre el camp, Josep. Marxarem a les Índies.

- Ai, noi! Què hem de fer nosaltres, tan lluny de casa?

- Què vols dir, tros d'ase? Tothom marxa cap allà. Hi ha castellans, valencians, catalans, francesos, holandesos, anglesos, potuguesos. Tots!. És una terra immensa, plena de riqueses. Diuen que la terra és d'or, que de les fonts raja plata i que hi ha platges de pedres precioses.

- Sí, això ja ho sé. Diuen que els vaixells que arriben a Sevilla vessen de tresors inimaginables. I no hi viu ningú, allí?

- Ningú, tot per a tu. Bé, diuen que hi ha uns éssers primitius semblants a nosaltres però van despullats, no creuen en Déu ni tenen ànima. Els pocs que queden, treballen per a tu, no cal ni esllomar-s'hi!

- Que beneits!

- Mai més ens caurà la suor! Només quan ens calcem les femelles!


P.D: No he comptat com a paraules els guions de les converses

Avui sí que arribe d'hora! I va la meua resposta al repte.

*Amb el got d'orxata a la mà i asseguda a aquella gronxadora vella rebutjada de casa de ciutat per mor del corcó, es belluga cap enrera i cap avant, dolçament, suau, que ja no té massa forces. I segueix, amb aquella blanor característica i flonja. Xiiiis-xaaaac, xiiiiis-xaaaac… La vigile de cua d'ull, la iaia.
És una vesprada plàcida, encara que calitjosa. La suor, apegalosa, a la pell. Un lleu vent humit de llevant ha començat a bufar fa només una estona. La meua conversa amb la veïna és animada. Els problemes comuns. Criança dels fills, feines de la casa, dificultats econòmiques, manca d'esperances de millora ... I fem broma perque la sort millore ; que ens toquen els cuponets o la primitiva.... "Almenys, una vegada, santa Rita!" " I si fos més miraculosa la Pilarica?" Jo m'encomane a..."
La gronxadora deixa de moure's. Uns crits angoixats i un ai al cor: "Iaia!, Iaia!" La velleta, amb el got d'orxata encara a la mà, pàl·lida i erta, té una mitja rialleta als llavis. No sabré mai si pel goig del refrescant ventijol, pel gustet de l'orxata o per haver-nos escoltat els darrers comentaris.
Serà sempre el meu inquietant dubte.

Diari de l'almirall. Data D12. M.10. A.1492

Començava a perdre tota esperança. La travessia havia estat llarguíssima, i el meu petit estol de tres naus, malmès per mil penúries i amb les provisions a punt d'exhaurir-se, semblava condemnat. Llavors he rebut la notícia.

Terra.

Hem alentit la navegació i, després dels primers signes que havíem trobat el que buscàvem (illots inhòspits i deshabitats), hem arribat a l' objectiu: el nou món.

Les primeres exploracions han estat alentidores. És una terra increïblement rica, habitada només per una raça primitiva i descreguda, a la que podrem sotmetre fàcilment. Es tracta d'organismes a base de carboni, que funcionen gràcies a un orgue motor que ells anomenen "cor" i tenen l'estructura corporal recoberta d'una curiosa substància, moltes vegades humida. Ells n'hi diuen "pell", i a la humitat, "suor". Són uns éssers curiosament funcionals, però de tecnologia molt inferior. No seran un problema: o col·laboren o s'extingeixen.

Estic emocionat per aquest gran descobriment que, sens dubte, canviarà la història de la nostra raça. Aquest planeta ens proporcionarà tota classe de riqueses amb les que aconseguirem l'hegemonia a la galàxia sencera. Immediatament, dono ordres a les naus d'exploració perquè baixin a superfície i comencin la conquesta.

Besades lluny del cor
arriben tots pel darrera
empenten amb tota esma
una gota cau de suor

Pell humida sobre l'estora
dringant les parpelles
plaer luxuriós de l'ombra
primitiu cavalcar sense selles

Iniciàtiques visions del plaer
cossos fregant-se amb passió
descobrint cossos sencers
amb una única missió

Conquerir o descobrir!

L'Hernan s'acosta al corral.
Se sorprèn de descobrir-hi tants supervivents. La majoria són dones i nens, amarats de suor, amb la mirada espaordida.
-Com borden aquests salvatges...! -exclama.
-Sí. No tenen ànima... -afegeix el "padre" Julio, mentre els seus ulls cerquen l'entrecuix d'una nena nua.
Els ulls de la noia són negres i vius; i té la pell brillant, de color d'aram. El cor li batega embogit.
-I doncs... no els batejareu...?
-I tant, Hernan… Demà mateix.
-Després aniran a raure a una bona casa... a treballar el cotó... Què més volen...?
-Sí, i el treball els farà lliures; i pertanyeran a un bon amo, cristià i prudent.
-I per Déu que es vestiran...! Quina indecència, els seus cossos, "Padre"...! - fa l'Hernan arrufant les celles; i posant la mà, gairebé per instint, damunt l'empunyadura de l'espasa que li penja de la cintura. -. I aprendran espanyol, i catecisme; i oblidaran aquesta verborrea del dimoni, tan lletja i primitiva...
-I nosaltres empedrarem els camins, cremarem les males herbes... Fundarem una nova Córdoba.
-I portarem l'or a Castella.
-Més val que l'or el tingui un regne cristià, que en farà bon us...

- Et molesta la suor?
- No, al contrari, et sala la pell, i li dóna un toc diferent.
- M'encanta com em llepes...
- Encara no t'ho he fet tot! Et vull descobrir cada racó del teu cos.

Feia dues hores que es coneixien i ja estaven junts al llit. Sempre havia cregut que els homes eren una presa fàcil, que neixen amb un instint primitiu de reproducció que els impedia pensar. La sang baixa al membre i deixa el cap sense poder raonar.
Ella, en canvi, era una persona freda i calculadora. Només havia de fer una cosa: portar, sempre, la iniciativa. Això era la premissa que mai s'havia de deixar de complir.
Així doncs, abans de sortir de cacera, repassava metòdicament el pla. La zona, el bar, el material necessari, el vestuari i, fins i tot, la concurrència del local.
A casa, sempre el mateix ritual: beguda, droga i sexe. Molt de sexe, fins que ell queda adormit, moment en què ella agafa el ganivet, li treu el cor i li talla el cap, lentament i pausada. Finalment, el cura, el neteja i el penja a la sala d'estar, on hi ha totes les seves conquestes.

Els cadàvers s’escampaven per tot el desert i s’enfilaven pel turó on onejava la bandera dels vencedors. La terra xuclava la sang dels milers de morts. Havia estat una carnisseria sense precedents, o això pensava el Tinent que ara, minuts després de la batalla, era atès per un oficial metge. Se sentien els crits de dolor dels ferits i la fortor de gangrena entrava ja dins la tenda. El cor encara li bategava amb força, recuperant-se d’hores de lluita per la supervivència.
- Són només un poble primitiu –havia dit el General–. Acabaran agraint-nos que els haguem descobert.
Primitius que havien defensat la seva terra fins que no en quedà cap dempeus. Quan els primers auxilis foren conclosos, el Tinent sortí de la tenda i tornà a contemplar la barbàrie. El sol colpejava amb energia aferrant-se-li a la pell blanca. Fils de suor li regalimaven pel rostre abatut mentre centenars de mosques es disposaven a obtenir un festí. La bandera, per la manca de vent, era un drap inert lligat a un pal. El desert es negava a emportar-se’n el sabor d’allò que, més que un descobriment, havia estat una bogeria. Descobrir què, pensà, si ells hi eren abans.

El meu vaixell de més de 120 metres de llarg transportava més de quinze mil homes, bèsties, menjar, llavors, i regals. Era la nau insígnia de la Flota del Tresor. Savis, traductors i historiadors recollien els anals de tots aquells llocs que visitàvem. Havíem recorregut les costes de la Índia i d'Àfrica. Havia establert acords comercials i relacions diplomàtiques amb Calicut, i de Sofala, amb els Regnes Bakongos i l Gran Imperi del Mali. Llavors arribarem a les ciutats bàrbares. Éreu gent primitiva, de costums amorals, bruts i la vostra suor feia pudor. Als vostres carrers s'amuntegava la merda, i no teníeu ni enllumenat públic. Era l'any 1421, jo era Cheng Hoo i la meva pell era brunyida com el metall i la teva era blanca com la neu. Hauria estat fàcil. Jo he estat un dels més grans generals de la Història, i vosaltres sols éreu quatre arreplegats. Llavors el cor del nostre Emperador es va il·luminar. Aquesta gent bàrbara no mereix ser conquerida per la més gran civilització que mai ha existit, ens va dir. La resta del món es demana si no hagués estat millor que el nostre emperador no trobés el camí de la Il·luminació.

Per a nosaltres va ser un veritable descobriment, unes terres poblades per milions de persones, uns homes a qui faríem treballar en benefici propi fins causar-los la mort, sense pràcticament cap possibilitat de defensa.
La conquesta fou ràpida, el nostre únic objectiu era la predació irracional sense límits de les persones.
En altres llocs del món, homes "primitius" de tots colors de pell, havien resistit més, potser algun contacte amb la poblacions eurasiàtiques els havia ensenyat alguna manera de defensar-se. Però ells no, no van sospitar els que els hi venia al damunt fins que ja era massa tard, encara que haver-ho sabut abans tampoc els hagués ajudat gaire. Ni suors ni intel·ligència els podrien salvar davant un enemic tan implacable com nosaltres.
Tinguerem alguns aliats: aquella gent no coneixia l'alcohol, no hi estaven preparats genèticament ni cultural, els supervivents hi van caure massivament minvant encara més les possibilitats de resistència.
I darrera nostre en vingueren altres. Homes sense cor que ocuparen el territori i sotmeteren els poc supervivents.
Però no eren els veritables conqueridors, nosaltres els havíem fet gairebé tota la feina.
La veritable conquesta la va ser nostra: dels virus.

Conquesta f

1 es diu de la part final del procés consistent en:
a)estirar, ajudats pel temps, la pell de la primitiva pangea fins estripar-la per, a continuació espolsar-la fent que milers d'essències es dispersin fins a llocs inhòspits impregnant-se de noves flaires, colors i costums.
b)acció posterior, duta a terme per persones de cor intrèpid, dites conqueridores: viatjar fins els llocs recòndits eixugant-se la suor, deixar-se acaronar, emmirallar-se i descobrir en els què han quedat dispersats per la fractura de la geologia, allò que compartim, allò que un va ser i és.

2 cosa o persona conquerida: aquell a qui, si hi ha sort i després de certs actes primitius, li acabem coneixent cada mil·límetre de la pell, a voltes xopa de suor, i a qui, en casos excepcionals, aconseguim arribar-li al cor.

Arraulits a l'obscuritat de la caverna, dormitaven. Vint-i-tres cossos foscos, durs i atapeïts. Coberts per les pells atresorades amb sang i suor. Amb l'ordre que proclamava la llei del més fort: els dominants a l'interior de la rotllana envoltats per altres cossos, alguns tebis i altres tremolosos. Tots amb les armes a punt, agafades pel mànec.
El de l'entrada, esporuguit vigilava. Vigilava per si s'apropaven els monstres de la foscor. Els sorolls de la nit li encongien el cor. La diversitat del perill l'atemoria. Bèsties nocturnes de garres afilades, sempre amb la fam al damunt. Altres clans primitius com el seu, assedegats de sang i delerosos de pells per cobrir-se del fred de l'hivern. I el monstre dels arbres. El depredador dels arbres, vermell i amb mil braços que toquen el cel. Feia dos nits que cridava amb udols de terror.
Va ser llavors que el va veure. El fill del monstre s'anava apropant perillosament en la foscor. El sentinella veié la figura entre l'aura del monstre. El monstre enganxat a la branca de roure que brandia l'explorador a la seva ma alçada.
La dominació del monstre, la conquesta de la llum, el descobriment del foc.