M'ha encantat, i no sabria que dir-te dels dos finals, just quan es retroben per a mi ja pot lliscar el riu, obrir-se el cel o incendiar-se el pont, qualsevol final em va bé perquè el que m'ha enganxat ha estat el color de les teves paraules, la seva música.
Una abraçada.

Anna

un relat, però només de pensar que sí, que hi deu haver casos similars, jo mateixa he patit mentre et llegia un estat inusual d'ansietat. Es desprèn molta foscor, angoixa, olor rància i sobre tot molta inseguretat. Ben escrit, doncs, al saber transmetre tot plegat.
Abraçada des de Pineda de mar, Maresme.

Anna

encara, n’hi ha tants de companys i tants escrits que és molt difícil seguir-los a tots, en fi, tu has estat una sorpresa, m’agrada molt el teu ritme, el colors de les teves lletres, el deix reposat de cada vers. Passaré per aquí, ens tornarem a veure, segur.
Petons de sucre.
Anna

M'he sentit molt petita i m'ha encantat. Un relat preciós. Curiosament jo en tinc un de començat, per cert no l’acabo mai perquè és a dues mans amb el meu fill que és dissenyador gràfic i és el que fa les il•lustracions, suposadament a d’acabar imprès, en fi el que et deia que es titula: El país de les frases perdudes. Algun dia, espero el penjaré.
Petons de sucre.
Anna

preciós Marteta, segueix així, m'agrada molt com escrius.
Tens el món a les mans i el color de les teves lletres és juganer i encara transparent, car que els canvsi, inevitables a la vida de tothom, es produeixin, només t'ha de valer el tu, únic i meravellós, aquest mai no ha de canviar.
Petó

tu ho expliques molt bé, amb uns versos vestits d'una metàfora encisadora, tendre, magnífica.
Un encert llegir-te avui, el dia acompanya.
Petons de sucre.

l’hospital és de la Seguretat Social, les infermeres són unes ràncies i els pares són polítics. Jajajaja! Molt bon relat, m’ha entristit, certament, perquè a uns pares de debò tant li fa com o de quina manera sigui el fill, sortosament és això... un molt bon i ocurrent relat.

P.D. Tant bon punt m’assabenti que El Refugi d’Elisa està obert t’ho faig saber, tinc línia directa amb la propietària. Un petonet.

L'he vist i l'he sentit, m'ha tocat fins i tot un xic la pena que mandrosa s'arrossega en alguns versos. Bellíssim poema.

P.D. Demà, a molt trigar, penjaran la darrera Carta Per Elisa, tot i així espero que em segueixis llegint. Un plaer.

Anna

que m'he quedat sola a casa, i no sóc pas poruga jo, tot al contrari, però m’ha lliscat una esgarrifança de dalt a baix que no se pas com fer-la fora, saps què et dic? Vaig a fer-me una xocolata calentona. Lletres fosques les d’aquest relat, però sempre s’agraeix llegir-te.

P.D. Per cert, Spica és una meravella, he decidit que aniré i vindré, com una segona residència, sempre és bo tenir un lloc on poder fugir, però saps què? Enyorava el Montseny.
Petó.
Anna

i et daré tot el què vulguis a canvi d'una mirada teva.
M'ha encantat aquest poema. Gràcies.
Una abraçada.

Anna

Per, després de tant anys d’aprenentatge, acabar tornant, envoltada d’un silenci esfereïdor que a crits ens escanya cada vegada més, o... fugir més allà d’un mateix i alliberar-nos, viatjar, potser, a un país sense nom.
A mi també m’agrada com escrius, ambdues sabem obrir finestres... Petó.

Escolto les veus del silenci
Que em parlen molt endins
Amb síl•labes boiroses
I gotes argentades.

Gràcies.

M'ha encantat. Ostres, quina bona estona.
Molt bones festes. Per cert, sí que seguiran les meves "Cartes per Elisa".
Una abraçada forta.

dempeus i engrapant la vida.
Va bé saber que tu també tens un racó escullit a l'espai estel·lar, potser no ens cau massa lluny el teu del meu paradís "estrellat", serà qüestió de comprobar els mapes.

Jo estava pensant... saps què? Deixa-ho córrer, millor compro mitjons i perfum.
Fora conya! M'ha encantat.