El ressò dels anys

Un relat de: La flama de l'oest

Ell, compra el diari, té els ulls vells i les ulleres mitj trencades, recita poemes d'antigor dins seu, s'asseu en una cadira, en el bar de sempre, ple de solitud.
Ja porta una hora llegint, és treu les ulleres i es frega els ulls. És veu reflectit en el got de vi, veu les arrugues de la pell, les toca i recorda tot allò viscut, tot allò sentit, quan se sentía viu de veritat.
Ara els seus llavis són freds com l'hivern, les mans plenes de solcs i espines i el cor, empobrit per la monotonia.
Va mirant el sol, de ven segur que ja es l'hora de dinar, és dirigeix al bar, dona els diners, i sense més esma comença a caminar cap a casa.
La plaça, una abraçada, records…
S'agafa el cor amb el puny, respira fons, i continua caminant sense ganes.
Arriba, s'esmuny en el sofà, i espera, el dinar de cada dimecres.

Ella, ha perdut la noció del temps, ara fa el dinar, ferinetes. Para taula, i el contempla, les llagrimes li acaronen la pell, estremidores. Recorda amb mel·langia quan era jove i l'amor feia vibrar el seu somrís. Ara ja no sent com abans, tampoc viu.
No és didica ni un minut per ella, abans s'arreclava, sortíen junts els diumenges, però això ara no exsisteix.
L'enfredament, però, és fa débil, la fa plorar per res, i ell ho sap.

Els dos començen a dinar, com sempre, no és parlen, ni xiuxiuejen, no viuen.
S'aixequen de la taula i van a la cuina, plegats, allà, on van passar moments d'alegria.
És miren, com d'anys feia que no ho feien d'aquella manera, hi ha una flama en els seus ulls.
S'abraçen, i ploren solitud, ploren mel·langia.
Els seus llavis freds es rejunten, i torna la vermellor antiga, l'estimació adormida, l'ànima revifada.

I es miren, i ja no moren pels anys d'amargor, pel temps de silenci.
I ja recorden, el que els feia viure, una simple i justa raò: l'amor mutú.

En les seves memòries quedarà aquell fill que algu va endurse'l, que algu va agfar-lo, que algu va raptar-lo, fins a les profunditats dels cels mes infinits.

Comentaris

  • de les brases a les cendres[Ofensiu]
    Avet_blau | 17-06-2007

    Brases ardents.

    El camí de la vida :
    buscar llenya, aprendre a fer foc,
    fer-lo, i mantenir-lo....

    Les brases ardents, costen de mantenir vives,
    Necessiten constantment alimentar-se de passió,
    riures, projectes, il·lusions, confiança;
    pero també:
    d'angoixes, problemes, treball, cansament:
    si!, també poden mantenir les brases;

    L'important del foc es mantenir-lo viu
    que no es converteixi en cendra,
    cada edat, la seva escalfor i caliu.

    Que només l' apagui el darrer t' estimo.

    Avet_blau

  • Tenderness | 21-05-2005 | Valoració: 10

    cada cop em sorprens més! és trist com a mesura que passen els anys aquest amor que els abraçava càlidament es va apagant... els sentiments es refreden.. i el tacte amb el que es tractaven se'n va.. però es miren.. i miren el passat.. i no poden evitar plorar.. que els està passant? que els anys avancen.. i cauen damunt seu amb duresa..

    ho has escrit amb molta delicadesa, està molt i molt bé!

    1 abraçada!!

  • joventut madura[Ofensiu]
    Romeu | 12-05-2005

    anava llegint a l'atzar relats i de cop i volta m´he trovat davant del teu, en un primer moment m´ha agradat la descripció que fas dels personatges. després la madureça en les paraules, continua aixina

  • uauau![Ofensiu]
    Capdelin | 10-05-2005 | Valoració: 10

    quina sensebilitat... tens a més i més recursos poètics, un magatzem de mots ben guardats, una distribució perfecta de seqüències minucioses, lentes, mimades per les teves mans... tractes amb tendresa i delicadesa aquesta època que s'arruga en el temps... on el foc de la paraula i el gest dóna pas al silenci i als moviments a càmera lenta... preciós!!!
    tens una ànima sensible, agraïda i essent tant jove has fet una lloança a la tercera edat meravellosa... això et dignifica!!!
    perfecte!!!
    un petonàs i una abraçada!!! (què guapa la foto! ) el teu amic que et llegeix i no t'oblida...

  • flama d'entre les cendres...[Ofensiu]
    ROSASP | 08-05-2005 | Valoració: 10

    Crec que has tocat un tema molt profund amb una gran sensibilitat. Hi ha moltes parelles que quan perden un fill, es perden a ells mateixos i es recolzen en el silenci i la tristesa, acabant de fer encara més dolorós el fet de la pèrdua.
    Davant d'una desgràcia tan gran, no se sap mai com serà la reacció, de fet hi ha molta gent que no acaba de sortir ja mai més del pou.
    M'agrada l'esperança que has reflexat en aquesta retrobada, en l'amor que era viu entre ells i tornar a sorgir d'entre la negror de les seves vides.
    L'estimació pot amb tot i fa les penes més lleugeres.
    Molt ben plantejada i plena de sensibilitat.
    Felicitats i petons!

  • NO tinc paraules...[Ofensiu]
    Nirvana | 08-05-2005 | Valoració: 10

    ...cap ni una Olga...no em puc imaginar d'on ha sortit aquest escrit, el teu cap, el teu cor...no ho sè, però amb això m'has demostrat una cosa que volia verificar, m'encanta com escrius, a cada paraula, fan mès ganes de saver que passarà, ,i la teva frase final, m'ha agrdat tan, que fins i tot, alguna llagrima ha fet equilivrismes per la meva pell...gràcies maca....per deleitar-me així!!!!!!
    Molts petons i molts "hugs" per tu, que t'ho mereixes!!!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de La flama de l'oest

La flama de l'oest

17 Relats

112 Comentaris

52142 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
De les cendres del foc serà despertada, una llum de la foscor brollarà, tornarà allò que va ser trencat, forçada per els troços d'ànima.