L'altra cara del Príncep de Gal·les

-Home, per fi em treuen a passejar! –cridà satisfet el nostre amic.
Feia moltes setmanes, potser mesos, que estava tancat al magatzem de la barreteria. De tant en tant el pujaven a dalt, el deixaven en mans d’algun client perquè el provés, se’l remiraven de dalt a baix i de baix a dalt, se l’acomodaven més per aquí, una mica menys per allà, se’l treien, tornava a les mans de l’encarregat i, un altre cop sense èxit, retornava al magatzem, al soterrani, desesperant el temps d’una altra oportunitat perduda.
Però aquell dimecres tot semblava que anava per bon camí. Aquell home es mirava el nostre amic amb serietat, pel davant, pel darrere, d’esquerre a dreta i de dreta a esquerre, sense manies, sense perdre’s cap detall, amb avidesa.
-Però quines intencions té aquest paio? –es preguntà el nostre amic- Se m’enduu o ha vingut aquí a perdre el temps?
L’home, el paio, fitava el nostre amic sense perdre’s cap mil•límetre quadrat de la seva pell. Davant el mirall, ara s’aixecava una mica la barbeta, somreia com si saludés a algú, agafava el nostre amic amb una mà, ara amb les dues, el voltava tafanejant tot el seu interior i així totes les voltes i més voltes imaginables.
-Redéu! –exclamà impacient el nostre amic- El que s’ha d’aguantar per a satisfer aquests cagadubtes!
-Tu rai! –afegí la barretina polsosa del maniquí de l’aparador- Aquest et repassa per a emportar-te. Jo sí que em quedaré aquí per a vestir sants!
La barretina tenia raó. El nostre amic ja s’havia dit per dins quan va veure aquell home: “Avui, sí!”. Ho sabia, ho desitjava. L’experiència ho era tot. Havia disposat de molt temps per a estudiar fisonomia, per a distingir i classificar clients. I també havia gaudit molt, diguem-ho tot, fent-la petar amb els seus companys de gremi al soterrani, el gremi dels barrets difícils. N’havia après molt observant ben bé totes les reaccions dels compradors més exigents i fins i tot dels més perepunyetes.
Coneixia prou bé les demandes que més sortida tenien, els frescos Canottiers, els elegants Panamàs i les sempre divertides i pràctiques boines. La resta ho tenien molt magre. I ja no diguem res dels de primera categoria, de gamma alta, sang noble o reial com la del nostre amic. D’acord que el preu no era assequible per a tothom, però és que no anava dirigit a tothom; era una qüestió de prestigi. La classe social que el podia lluir mai es qüestionava aquestes futeses. Un Príncep de Gal•les era un Príncep de Gal•les i punt.
A més, la força encara regnant de la majoria de les monarquies europees ajudava a mantenir i ressaltar aquest prestigi. I aquell paio feia tota la pinta de tenir-lo. Sí que era un pèl extravagant, però o bé l’adquiria algú com ell o bé el nostre amic s’hauria de quedar una temporadeta més al seu racó del soterrani, que ja començava a avorrir, de tan poc moviment com hi havia.
-Bah, -es digué en veu baixa el nostre amic- porta’t bé que això sembla que ja està fet.
Aquell paio era un home encara jove. Segurament no hauria superat la trentena, alt i prim, lluïa un modelet que semblava el darrer crit de París. Hi havia, però, una cosa lluent al seu cap que no li acabava de fer el pes, però vaja... El seu bigoti dibuixava una cara de conill i les orelles llargues i sortides encara ho accentuaven més.
-No te’n fotis, –es digué en veu baixa- no te’n fotis que sembla que avui sí te n’aniràs.
I efectivament, tal dit, tal fet. El nostre amic i aquell paio, aquell home van sortir plegats de la barreteria. Fresquejava, es notava l’humitat malgrat la càlida capsa de vellut morat que l’acollia.
-Què, -preguntà aquesta, sorneguera- vas calentet aquí dins, oi?
-Sí. –li respongué el nostre amic- No em puc pas queixar. No hi estic gaire acostumat, la veritat, però sí, si està força bé.
-Jo sí que em queixo! –afegí la capsa amb mala cara, un xic més morada que de costum- Això d’anar sota l’aixella dels altres no m’agrada gens!
El passeig continuava, l’humitat també; fins i tot es podia sentir el brunzit d’un vent amenaçador entre els estrets carrers de la ciutat. Cinc minuts més tard van notar com l’home, el paio s’aturava, s’asseia prop d’una font timidament remorosa i es posava la capsa sobre les cames.
-Per fi! –digué aquesta, inspirant profundament.
L’home, el paio, va desembolicar-la amb evident nerviosisme i ansietat. Restà uns instants en silenci, observant el seu preciat contingut.
-Tanqueu la porta! –cridà el nostre amic.
-Però home, no siguis així! –digué la del vellut morat- No veus que ha arribat el teu gran moment?
El nostre amic li va fer cas, intentant tranquilitzar-se. Començava a notar unes pessigolles desconegudes per a ell, que s’anaven estenent per tota la pell. Suposava que havia arribat el gran moment, aquella gran finalitat de la seva existència, que tant havia desitjat i tant havia comentat amb els amics del gremi, al soterrani de la barreteria: l’escalfor, el prestigi i la presència.
Tendrement, dues mans nervioses el van agafar, talment com si fós un nadó o els drapets d’una mosseta, van apropar-lo, primer al pit del paio i després, a poc a poc, cerimoniosament, van enlairar-lo fins la trona reial, el seu lloc sagrat, el cap.
-Eeeeeeex, què és això! –cridà tot d’una el nostre amic arrufant el nas- Si sembla… si és… gomina!
-Vols callar, capsigrany! –digué la capsa de vellut, encara escapçada- Que no te n’havies adonat quan se t’emprovà a la botiga? No saps que la gomina és la darrera novetat de París pels cabells d’aquesta gent? És el darrer crit, la darrera moda!
-La mare que els va…!
Uns segons més tard però, ja s’hi havia acostumat, o millor dit, enganxat.
-Mira, -digué resignadament el nostre amic- enganxat com estic, potser així evitaré sortir volant d’aquí dalt.
Tot semblava retornar a una certa normalitat. El nostre amic, dalt del seu tron reial semblava el més feliç del món. L’home, el paio, també. Se’l notava satisfet de la seva presència, orgullós de la gran adquisició a la barreteria. Fins i tot, se’l podia sentir cantar baixet una coneguda cançó d’un tal senyor Ramon, que empaitava les criades i gemegava tururut.
De cop però, enfilant una ampla avinguda, una forta ràfega de vent va fer saltar el nostre amic del seu lloc privilegiat. Començà a rodolar per terra amb una velocitat que no havia experimentat mai.
-Atureu-lo, agafeu-lo! –cridà l’home, el paio corrent amb els braços desesperadament oberts.
-Prooooou, que em marejo! –cridà el nostre amic esverat.
Un marrec que contemplava l’escena, veient l’elegància de l’home que corria, va agafar el nostre amic al vol i va sortir corrent com un llampec cap a l’altra costat de l’avinguda. Finalment, el paio s’aturà, el nano corria molt més que no pas ell. No hi podia fer res, l’havia perdut. S’havien perdut per sempre. Panteixava, tremolava, sanglotava.
Una veu greu, però, avellutada, cridà sola, abandonada a terra, desesperada i morada:
-I a mi què, que em bombin?