Memòries d'en Yago (XII)

Un relat de: Biel Martí

La carrera fou una bona excusa per fugir de la gent habitual. Després de més d'un curs sense conèixer a ningú, poc a poc vaig anar desenvolupant una capacitat per fer amics que m'havia abandonat a l'escola primària i no havia tornat. Allò trist és que la majoria d'ells ni tan sols em queia bé, Sortíem alguns caps de setmana, quedàvem per fer treballs i ens passàvem hores al bar de la facultat de filologia parlant de qualsevol estupidesa. Només un d'ells s'adonà, i per casualitat, que hi havia dos llibres escrits per mi en llibreries perdudes de la ciutat. Si no els hagués conegut no hauria assistit als sopars de classe que es celebren després dels exàmens. Fou una època confusa en la no estava segur de res, vaig perdre tot el que la mort del meu pare m'havia atorgat: calma. Dubtava dels meus sentiments cap a d'altres amics i de la meva condició humana, doncs no reconeixia algunes de les conductes que mostrava. Recordo haver intentat lligar amb una noia de la classe, major que jo, i escapar del sopar de curs en el que em va dir que no. Ho vaig intentar també amb una antiga companya d'escola que estudiava amb mi i que no tornà a dirigir-me la paraula després de presentar-me a casa seva un matí. Vaig arribar a la conclusió, equivocada o no, que allò que em faria tornar a ser jo mateix passava per enamorar-me de nou, per deixar-me estimar.

Els companys de la facultat eren d'allò més variat i cert és que vaig conèixer personatges curiosos que hauria descartat com a amics en una situació diferent. Tot aquell temps fou una bona fugida de la realitat, realitat que tornà com un cop de puny el dia que vaig quedar amb en Leandro a la terrassa d'un bar del centre i em vaig trobar la Laura.

Estàvem assentats prenent alguna cosa, sense dir pràcticament res, doncs la nostra relació s'havia refredat els últims mesos. Seguia considerant-lo el meu millor amic i va seguir així malgrat la mala estona que em va fer passar aquella tarda. Vaig veure la Laura aparèixer pel carrer i em vaig espantar, em vaig tornar petit i vulnerable, li ho vaig dir a en Lean i ell, fredament, respongué:
- Li he dit que seríem aquí.
Vaig dubtar com poques vegades. No sabia si aixecar-me i fugir, o quedar-me amagat rera alguna cosa, o si fer-me el desinteressat o si muntar una número o si actuar com algú madur que ha superat les adversitats del passat. La Laura em donà un petó a la galta i s'assegué. Em semblà que l'aire s'espessia no deixant-me respirar, que el sol començava a cremar amb més ràbia del normal, que el món s'aturava i ens mirava. No vaig poder dir res, ni tan sols vaig escoltar la conversa entre ells dos. I de sobte, fent-me despertar d'entre la boira, en Lean s'aixecà i entrà al bar. Hi hagué un silenci horrible, el pitjor de tots els que havia conegut fins aleshores.
- Com estàs? -preguntà-. Només he sabut de tu per en Leandro...
- Com vols que estigui? -vaig respondre en un to agressiu que em va sorprendre-. Estic malament.
Em vaig aixecar i vaig sortir de la plaça intentant no plorar. Caminant molt ràpid pels carrers d'aquella ciutat que adoro, dirigint-me a casa a cegues. Era com si m'acabés de deixar en aquell precís moment. Em vaig adonar que seguia fent-me el mateix mal, que no ho havia superat ni nen una minúscula part i, això que havia transcorregut més d'un any. Estàvem ja a finals del 1994.

En Leandro em trucà al poc d'arribar. Preguntà pel meu estat d'ànim i es disculpà a mitges per haver portat la Laura. Creia que les coses sortirien millor, en el sentit que no hi hauria escena i podríem relacionar-nos com a persones civilitzades. Va dir que esperava una reconciliació amistosa, res més. Informà també que, al tornar ell de dins el bar, la Laura plorava. Allò omplí un petit forat: "A ella també li dol", vaig pensar. I li dolia. Es veu que mantingué una xerrada amb en Lean, una espècie de monòleg més aviat, on li explicà perquè m'havia deixat i com es sentia. El meu amic fou discret en la seva descripció, es mantingué al marge, fou objectiu. Vaig prometre-li que la trucaria per disculpar-me, encara que al cap de poc vaig canviar d'opinió, no tenia perquè disculpar-me de res. Malgrat tot, em quedà un mal gust de boca, com si pogués tornar les coses a bon port amb un canvi d'actitud. Vaig intentar aïllar-me rellegint els contes per una antologia, però tots em semblaren dolents, em vaig enfadar amb mi mateix i passaren uns dies fins que em vaig veure amb ànims de reprendre-ho.

De nou la meva vida es tornà, dins la meva escala, com un terrible patiment. Vaig deixar de trobar sentit a moltes coses. Em passava la meitat del dia al bar de la facultat i l'altra meitat tancat a casa. Si últimament sortia poc per les nits, aleshores vaig passar a ser un desaparegut de cara al meu grup d'amistats. En Leandro i en Toni em trucaven de tant en quan i també la Eva, a esquenes de la Tània, que havia deixat, a la vegada, de fer-ho ella. Ocasionalment sí que quedava per xerrar amb ells, però informalment, una estona per les tardes. Aquell tancament relatiu va permetre que, a mitjans de 1995 es publiqués "21 contes i una reflexió". El cert és que fou un fiasco comparat amb els altres dos i l'editorial decidí no deixar-me publicar més antologies.

* * *

1995 - 1999


La meva bibliografia estava doncs, composta ja de tres llibres al complir els vint-i-dos anys. "La ciutat protegida", de 1991; "El camí al teu costat", de 1993 i "21 contes i una reflexió", de 1995. Contràriament al que els meus indicis assenyalaven, malgrat tot, la premsa no va recaure massa en mi i menys encara en la tercera de les obres. Si la primera tingué una acollida acceptable i la segona fou suficientment aclamada com per pensar que la meva carrera tenia cert futur, la fredor en que quedà reflectida la rebuda de l'antologia va donar que pensar als editors. Em demanaren un quart llibre, però novel·la, i em donaren temps suficient com perquè fos treballada, intensa, i revisada fins a estar "perfecta". I jo sabia que necessitava una empenta a nivell personal per tornar a escriure amb certa fluïdesa. Potser per això, i en contra de la meva vertadera voluntat, vaig abandonar l'ostracisme dels últims mesos i quasi anys i vaig reprendre la meva vida social.

I això incloïa augmentar les visites al sanatori on estava ingressada la Èlia. Si només la veia un cop al mes, cosa que la mare em recriminava, ara era cada setmana. I ella m'ho agraïa mostrant-se, als seus dinou anys, oberta i transigent. Sortíem a passejar, li llegia els meus contes i ella, quan no anava massa drogada d'antipsicòtics, opinava i m'animava. Seguia tenint permisos per anar a casa alguns caps de setmana i jo l'anava a buscar i la tornava. A més, a petició de la mare, parlava amb els seu psiquiatre i li feia un seguiment que després comentava amb ella. El metge m'ensenyava els dibuixos de la Èlia, els seus progressos a l'Institut Especial al que assistia i resultà ser un tipus agradable que va acabar apareixent un dissabte per recollir la mare i emportar-se-la a sopar. No em va semblar del tot correcte, però vaig considerar el bé que li faria a la mare i no vaig dir res. Al cap i a la fi, allò seu no va arribar ni a la primera "i" d'història, o sigui que no hauria valgut la pena.

Fins i tot, en aquells moments en que el meu estat anímic havia incrementat, em vaig atreví a viatjar fins a Malva del Sud per passar dues setmanes d'agost amb l'Andrea i en Pedro. I allà va passar una cosa fabulosa, o una casualitat abismal, no sé com anomenar-ho. Caminant pel port marítim de la ciutat, mentre els vaixells de pesca, que allí no els deien Ostres sinó Làtigos (mai vaig entendre per què) sortien a la mar, vaig creure reconèixer a una persona que mirava un aparador. Al començament vaig pensar que no podia ser, que m'equivocava, fins que l'Andrea preguntà:
- Aquella d'allà no és la Clara?
Aleshores, com quan era adolescent, vaig enrajolar-me i posar-me a tremolar. Però m'hi vaig acostar amb estranya decisió i la vaig saludar. Ella es quedà tant sorpresa com jo. No sé com la vaig reconèixer ja que, amb el temps, cada cop que imaginava el seu físic evolucionat amb l'edat, la veia molt diferent a com era ara. L'imaginava amb uns altres aires, més gran del que em semblava. I sense haver-se convertit en la preciositat dels meus somnis desesperats d'amors impossibles, seguia tenint un encant que em va fer convidar-la a sopar. I així fou. Anàrem a un petit restaurant mariner del port, parlàrem de Puerto Camarón i dels estius inoblidables i aviat vaig tenir la necessitat de confessar-li fets que no havia explicat a ningú, com el robatori de les plaques de matrícula, la pedrada al cotxe alemany, la situació de la meva família... Coses que només en Leandro, per ser qui era, la Laura i, algunes, en Berto, coneixien. I vam acabar asseguts molt a prop l'un de l'altre, mentre ella deia haver patit un desamor a Puerto Camarón i que per aquell motiu s'havia escapat aquell estiu a Malva del Sud. Li vaig preguntar què feia l'endemà i em respongué que res i vam quedar per passar junt el matí, que es convertí en la tarda i en la nit compartida. Ens vam fer un petó al acomiadar-nos després de sopar, de manera que el comiat es va postergar per deixar-nos temps per fer l'amor a la seva habitació, a casa un germà seu que, casualment, havia decidit mudar-se de Yago amb la seva parella feia escassament dos anys. Tot tornava a semblar predestinat.

L'endemà vaig tornar a la Isla Grande amb el seu número de telèfon a la butxaca i amb l'autoestima a mitja alçada de nou. Tenia la sensació d'haver deixat enrera una etapa nefasta, que anava de l'octubre de 1992 fins l'abril de 1995, i haver-ne iniciat una altra, més profitosa. El cert és que, en ocasions puntuals, m'envaïa una nostàlgia selectiva, apareixien davant meu fets com la mort del meu pare, l'ingrés de la Èlia a l'internat, la fugida de l'Andrea, la publicació dels meus dos primers llibres, la relació i tancament amb la Laura... i com sempre, a part, els estius
a Puerto Camarón, com un escut protector que apareixia quan els records tristos o negatius adquirien massa pes. I en aquell benestar que desitjava que no es trenqués amb un cop d'infortuni inoportú, vaig iniciar "Hi ha algú, aquí?", una novel·la que intentava desmuntar el cap de la meva germana petita, l'analitzava i procurava desmantellar el món interior d'algú com ella, amb una malaltia mental sense solució. Aquella novel·la esdevingué mica en mica una cosa massa densa i complicada que acabà en un calaix del meu escriptori fins anys després.

Comentaris

  • Ei Biel![Ofensiu]
    Ze Pequeño | 21-11-2005

    Ja sé que fa molt temps i no tinc perdó, però avui que he tornat a la feina (he estat uns quants dies de vacances), he aprofitat un moment per fer una ullada, a veure com tenim el Yago.

    I què em trobo? Un Yago desorientat, perdut, descol·locat i cercant una soledat que el dugui fins el centre més profund del propi "jo". Bé, suposo que és normal, en segons quines èpoques, i tenint presents els canvis que s'han donat en la vida del Yago, que el pobre noi es vegi cada vegada més perdut.

    Mentalment, intento recordar detalls de la vida del Yago i, veient tot el que ha anat vivint, no ha de ser fàcil trobar algú en qui confiar plenament. Trobo lògic aquest estat com de desorientació. I suposo que li devia fer mal el sentir-se així, ja que intueixo que intenta trobar algú a qui acostar-se. Una noia, algun amic, però si elles el rebutgen, els "amics" que troba per la facultat no l'acaben d'omplir.

    I finalment el seu amic, aquell en qui confia des de fa anys, li reobre la ferida de la Laura. I el Yago fuig. Està bé que ho faci, si la fugida és temporal i implica un retorn. De tant en tant, és bo per les persones regalar-nos uns dies lluny de la rutina i la vida diària, per centrar-nos, i trobar una mica quin és el camí que hem de seguir.

    I la Clara. Ja tremolo. Penso que retrobar la Clara pot fer-li molt de bé al Yago, però també molt de mal. No sé cóm continuarà la seva història, que s'inicia aquí, però de debó que espero que la noia no el traeixi. Molt em temo que les il·lusions i esperances del Yago es poden disparar amb aquest retrobament. Espero que li surti bé.

    I fins aquí el comentari. M'he tornat a allargar massa em sembla...

    Una abraçada, i fins la propera.

    Salz.

    P.S. Ha arribat a les meves orelles que creies que havia abandonat el Yago!! No ho pensis això! Vaig dirque m'agrada, que el llegiria, i ho seguiré fent! Però a vegades, ho reconec, em costa trobar el moment.

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

620 Comentaris

236512 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com