6-CARTES PER ELISA- CARTA GRISA

CARTA GRISA
12 d’octubre del 1.995
Encara no m’he acostumat a viure sense escriure’t

Es podria dir que la meva darrera carta va ser un parèntesi, una aturada en el difícil camí que em porta a travessar el pont entre el passat i el present. Avui sé moltes coses que no sabia, millor dit, que no volia saber. Torno a tenir records. El què encara no sé és si, no obstant això, seré capaç, a partir d’ara, de viure sense escriure’t. Els metges han fet bé la seva feina, entre píndoles, descarregues elèctriques i teràpies a dojo, han aconseguit per fi el que volien, fer-me recordar, desplegar davant meu un ventall de desesperació, dolor, angoixa, por, però és clar, tan recuperada com estic, es dóna per suposat que, a més, ara m’he empeny la força de la resignació, la trista conformitat d’assumir la cruel realitat de la meva vida, des d’un punt de vista asserenat, assenyat, com ha de ser. El què jo volia, o vull, els importa ben poc, en aquesta merda de món s’han de seguir una sèrie de normes, unes regles establertes, conductes ben vistes, s’ha de formar part del “gran ramat”, vestir, parlar, pensar, comportar-te a imatge i semblança, sinó, malament rai, o et canvien o t’exclouen, i a mi, m’han canviat, bé, això és el què es pensen. Ja no crido com una esperitada, ja no tinc convulsions, ni em passo les hores mirant un horitzó inexistent amb la boca badada i abocant babes. Ara em llevo al matí, faig el meu llit, m’arrossego dòcilment fins el menjador per esmorzar, participo activament en totes les tasques que ens imposen, prenc els medicaments, i per la nit dormo d’una tirada sense que m’hagin de punxar cap sedant, dormo, somnio, no dormo, només somnio. Tot plegat continua sent molt estrany, però m’ho callo. Et volia dir que el metge m’ha posat com a prova final escriure una carta, m’ha dit que haurà de ser l’última i que aquesta no te la puc escriure a tu. El tracte és que faci una reflexió, com una crònica periodística, ha dit el molt imbècil, una narració vista “des de fora” de per què vaig entrar aquí, quins esdeveniments van propiciar el meu ingrés, quins plans de futur tinc, etc. etc.
No entenc ben bé el per què d’aquesta dèria, m’és igual, ho faré i sortiré, no sé si seguiré escrivint-te eternament o què faré quan torni al món del que ja porto exclosa tant de temps, però és el què volen i això tindran, i desprès reconduiré la meva vida o cercaré el camí cap a la mort, encara no ho he decidit, ja ho faré quan sigui l’hora.
Elisa, abans però, i per si de cas, et vull dir que sempre has estat la meva única raó per viure, la meva vida sense tu hauria estat incompleta, com una tardor sense fulles daurades, un estiu sense orenetes o un hivern sense foc, paisatges, moments, instants que guardo en el fons dels meu cor talment com un preuat tresor. Tu has estat el color, el tacte i el gust, el camí a seguir.
T’he estimat, t’estimo i t’estimaré sempre, malgrat el temps, la distància, l’espai, els forats negres, la terra, el cel o l’univers sencer. A pesar de tots els interrogants, la por, el dolor, el passat, el present o el futur, t’estimo i això no canviarà mai.
Elisa, la meva Elisa, demà escriuré la crònica més negre de la meva vida, i ja veus, quina paradoxa, ho he de fer com si fos, un article periodístic.