Vitralls de colors

Relat nostàlgic i tendre, que em recorda instants similars de la meva infantesa, al terrat de casa meva al eixample, no tenia la sort de sentir les campanes de Sta. Mª del Mar, però si que vivia hores felices , observant un pati d'illa que em portava a somiar mil histories.
L'he trobat molt ben escrit, saps transmetre les vivències de manera entenedora, em un punt d'enyorança que denota una gran sensibilitat.
T'aniré llegint.

Una abraçada de Naiade

He buscar relats teus en prosa, doncs la poesia i jo no ens fem gaire. Soc massa obtus per la poesia. I t'he de dir que vull mes prosa, que escrius de puta mare.

I gracies pels teus comentaris. M'encanta que les tribulacions que escric es llegeixin, i fins i tot, agradin.

Roarscach, l'home sense accents.

Fa molt que no passo per les planes virtuals de relats, però avui he reprès l'hàbit probablement de forma ben espontània, breu, imprecisa. I trobant-te entre els comentaris d'un text meu de fa uns 2 anys, he anat a parar a aquest relat... Sort n'he tingut... m'ha encisat... M'has fet sentir petita i plena de l'empenta que et duia a aquelles tardes de terrat...

Si sempre veiéssim Barcelona amb els ulls de la infantesa que et va ser pròpia a tu i a tants d'altres, potser no hauriem acabat entre tanta pols que embruta una bona vista dels seus terrats assoleiats.

Fins una altra!

preciós, Angie.
Només els qui hem viscut al barri de la Ribera sabem del seu encant i misteri. Els terrats amb la roba estesa i els veïns a tocar, davant per davant. I les campanes, companyes fidels de totes les hores de la nostra infantesa.
Aquest tresor sempre el portarem dins nostre i no caldran claus per assolir-lo, només el record fidel i meravellós.
Un petó molt fort!

És un relat molt ben escrit, sensorial, que em fa gaudir de la literatura. Però això ja ho espero cada cop que faig click damunt d'un dels deus títols. Aquest cop m'has traslladat, en paral·lel, a les golfes de casa dels avis quan jo era adolescent. I el teu últim paràgraf m'ha fet evocar aquell migdia d'hivern que hi vaig tornar molts anys després. Jo vaig pujar les escales a poc a poc, però amb la respiració, com la teva, accelerada, expectant per les reaccions emocionals que segur que em provocaria el retorn a aquell lloc testimoni mut de tants moments. No sé si mai les sabré descriure... Moltes gràcies per provocar-me aquests records, angie.
Enhorabona per seguir escrivint tan bé. I millorant. Petons.

que comprateixes amb nosaltres són suaus, narrats amb una dolça melangia.
Les teves paraules, tan ben trobades, em fan compartir aquells moments quotidians de l'infantesa i adolescència, que ara, amb el pas del temps, esdevenen especials i únics.
Saps transmetre sensacions...m'encanta la manera en que descrius les coses que t'envoltaven, amb una poesia gràfica....
Compartir el teu terrat, m'ha portat records de la meva pròpia infantesa, tardes eternes a la terrassa de l'Eixample, a on el temps no tenia mida i els xiscles dels ocells anunciaven que arribava la calor...
Un dia a l'any visito aquest carrer, segur que aquest any la meva vista volarà caop els terrats i pensaré amb tu.
Un petonet Angie
(molt maco el graffitti)

La mirada com si fossin lladres. La teva mirada m´ha agradat força. L´analogia és preciosa. Felicitats.