Martina

Un relat de: Brida

Als meus avis

I
És ara, quan en Tomàs torna de l'enterrament, que la casa li cau a sobre per primera vegada. Plou. És ara, quan fa girar la clau i obre la porta de ferro que dóna al carrer, que se sent terriblement sol. Puja les escales a poc a poc, amb una mà agafada a la barana, amb el paraigües que li fa de bastó i l'ajuda a arribar fins a dalt. Sap que, avui, quan remeni les butxaques buscant les claus del pis, no hi haurà ningú a dintre que l'esperi. Entra i s'asseu al costat de la finestra i mira com passen els cotxes amunt i avall pel carrer i es queda sol amb el silenci, i la casa, de sobte, li sembla enorme i buida.
Es treu la corbata. No li ha agradat mai, portar corbata. Aquesta, ni es recordava que la tenia. Ell no se l'hauria pas posada, però els fills, tant sí com no, han volgut que "anés ben arreglat", això han dit. De ben segur que l'hi va fer comprar la Martina, aquesta corbata. Sí, devia ser quan el fill gran va celebrar les noces de plata... I ell, tretze són tretze, no se la volia posar de cap manera i la Martina li va dir que tu mateix, però ja veus que no costa gens quedar una mica bé i fer goig, a veure si et moriràs, per una corbata, i al final, més que res, se l'havia posada per fer-la contenta... i ella havia somrigut, i de quina manera li brillaven els ulls, quan somreia...
S'ha tret la corbata i no sap què fer-ne. La guarda a la mà, l'agafa fort, com si dins del puny clos, a més de la corbata, hi hagués també els records de la Martina, d'ell i d'ella, de tota una vida junts, i no els volgués deixar fugir. Mai. No et deixaré marxar mai, li havia dit una nit d'agost de feia molts, moltíssims anys, a la sortida de l'envelat, després d'haver ballat tota la tarda i tot el vespre. I li havia agafat la mà quan ella volia escapar-se i ella s'havia girat i ell l'havia estirada, vine, Martina, vine; s'havia girat i havia topat amb els ulls d'en Tomàs, amb la seva mirada blava i grisa, un oceà, vine, Martina, vine, i els ulls de la Martina reien, com tota ella, i en Tomàs li havia apartat un floc de cabells de la cara, un floc de cabells negríssim, més negre que la nit d'agost, clapada d'estrelles, i l'havia acostada cap a ell, vine, Martina, vine, i li havia robat un petó. Descarat, que ets un descarat, li havia dit la Martina i se n'havia anat, i mentre se n'anava, semblava que ballés, i no que caminés. I reia..., descarat, més que descarat... Aquella nit d'agost tot era ple de música.
És ara que es fa fosc, que comença a trobar-la a faltar de debò. Martina... No hi haurà cap més cel d'estiu clapat d'estrelles. Ni aquest matí, ni ahir no havia tingut temps, encara, d'imaginar-la absent per sempre. Ahir la casa era un anar i venir de gent que semblava que no s'acabaria mai. El silenci, tantes vegades trencat pel timbre; després el condol, una encaixada de mans, heu de mirar de tirar endavant, Tomàs. I, una altra vegada, el timbre, i el condol, i un copet a l'esquena, penseu que és llei de vida, Tomàs; la Martina ja feia temps que estava delicada de salut. I el silenci. I el timbre, i el condol, val més així, Tomàs, ja no haurà de patir més... És llei de vida. Al cel sia. Heu de fer el cort fort, Tomàs. La Martina estarà més bé on sigui ara. Déu la tingui a la glòria. Us acompanyo en el sentiment, Tomàs.
És ara que ja és fosc, que la casa sembla més freda, més buida, més gran que mai. És ara, que se sent més terriblement sol que mai.
I, tanmateix, el record de la Martina és tan fort, té unes arrels tan profundes, que es barreja amb aquesta soledat de gel que li ha quedat ara que ella ja no hi és. I ho omple tot.
El record de la Martina ho és tot. Martina...
***
Cada racó de la casa evoca el seu nom. Darrere la porta de la cuina encara hi ha els davantals penjats, aquells de quadres que s'escurçava una mica per la vora i pels tirants, perquè amb els anys s'havia fet menuda, i tota la roba li venia grossa. I al cosidor hi ha les puntes, i els coixins i la vànova de ganxet que teixia per regalar-la al nét gran. I a l'armari de l'habitació, les colònies i els vestits, i entre la roba hi ha aquell vestit que portava el dia que els van fer la fotografia que hi ha sobre el moble del menjador, estampat de flors verdes i grises. I en un calaix del tocador hi ha guardada la mantellina negra del casament, i tot de fotografies d'abans, en blanc i negre. És com si la Martina només hagués marxat una estoneta i hagués de tornar d'un moment a l'altre. I t'esperaré Martina, ja saps que t'esperaré.
***
La Martina és la mica d'aire que li frega el clatell quan és a la terrassa i rega les flors i espolsa les tovalles, perquè els pardals puguin menjar-se les engrunes de pa, és aquesta mica de vent gairebé imperceptible que li acaricia la galta, i és gairebé com sentir la mà de la Martina sobre la seva pell. Martina...
I la Martina li parla, encara, i ell l'escolta, com sempre ha fet durant més de cinquanta anys, i de vegades, la Martina s'asseu al seu costat, a la terrassa, i li agafa la mà, i els dits s'enllacen, i li prem amb força, i li diu que no pateixi, que estigui tranquil, que no cal que l'aferri com aquella nit d'agost, perquè ella no pensa marxar mai, i que això no és cap somni...
I és llavors, que en Tomàs es desperta i s'adona que s'havia quedat adormit a la cadira de la terrassa, amb les tovalles encara a la mà, fetes un manyoc. I és llavors que torna a sentir aquella mica d'aire que li frega al clatell, quan s'aixeca i comença a regar les flors, i el roser, del qual han brotat dues roses vermelles com la sang. I aquesta mica de vent és talment una carícia, Martina...
***
Te'n recordes, Tomàs, de l'agost del quaranta-vuit? Te'n recordes, de l'envelat i de la festa major i del ball...? I els teus pares... no volien deixar-te casar amb mi, perquè jo no era pubilla, i no volien per nora una noia que hagués d'anar a servir aquells senyors rics de Barcelona... I tu els vas dir que et casaries amb qui voldries, i que t'era igual si jo era la senyora més rica del poble o si fregava escales. Tomàs... Te'n recordes, d'en Quimet, quan va néixer? Tenia aquells ulls tan vius, i jo et vaig dir que havia sortit clavat que tu. Tenia la teva mateixa mirada d'aigua, entre blava i grisa, com un oceà. I de la Mercè?, quan va començar a caminar va caure aquí a la terrassa i es va trencar una dent. Pobra criatura! No parava de plorar, i tu la vas agafar i la vas portar corrent a cal metge... Tomàs, te'n recordes de les fotografies que ens van regalar els nois, pel nostre aniversari? Jo anava amb aquell vestit estampat de flors verdes i grises, i tu deies que no volies anar a cal fotògraf i al final va ser ell, el que va haver de venir aquí a casa. I no et volies posar la corbata, mira que ets tossut, i et vas sortir amb la teva. Però feies patxoca, Tomàs, i tant que sí. Què n'has fet d'aquelles fotografies, Tomàs?, encara n'hi ha una al moble del menjador? Tomàs... Tomàs, que t'has tornat a adormir?
***
La presència de la Martina el reconforta. El ve a veure sovint; com un àngel. I parlen. La Martina passeja per les habitacions, lleugera com una ploma, i s'entreté amb les coses que havien estat seves. La casa és una mica menys buida ara. El record de la Martina ho és tot.
En Tomàs gairebé no surt de casa. Té cura de les plantes, del roser que hi ha la terrassa, amb aquestes dues roses, que són vermelles com la sang i no es marceixen. Dóna menjar als pardals que s'acosten tímids a les engrunes i després fugen volant, amb les ales que bateguen, que aixequen aquesta mica de vent que li frega la cara com la carícia més dolça de la Martina.
***
-Com esteu, pare?
-Bé; no pateixis. La vostra mare em cuida com un pollet.
-La mare?
-Sí, la mare.
-Pare, la mare és morta.
-No...
-Ho heu de començar a acceptar, pare, així no anirem enlloc.
-La vostra mare sempre serà amb mi.
-Pare...
-Que no ho entens, filla?
-Pare...
***

II
Ara, en Tomàs mira la pluja que cau des de darrere els vidres d'aquesta habitació estranya. Les parets són totes blanques, sembla un hospital. No el deixen sortir a fora, només una o dues vegades al dia, per passejar una mica. Una senyora, també tota vestida de blanc, l'acompanya pels jardins, l'agafa de bracet i li no para de fer-li preguntes absurdes. Al voltant tot és ple de gent estranya, de cares estranyes, d'expressions estranyes. El miren amb els ulls perduts i buits, com si no fos d'aquest món. Se sent desconcertat. Només demana que el deixin marxar. I els senyors de les bates blanques s'hi neguen. Li ho han dit amb una veu amable, però que no deixa lloc per a protestes: aquí s'ha de passar per l'adreçador. Per més voltes que hi doni, no pot arribar a entendre com l'han pogut portar aquí, els seus fills. No els hauria cregut mai capaços d'una cosa semblant. Pare, us durem a un lloc on estareu més bé. No podeu viure aquí tot sol. Us podria passar qualsevol cosa, i què faríeu llavors? Ell cridava que no, que no volia ni sentir a parlar d'anar-se'n de la casa on havia viscut més de cinquanta anys. No! No me n'aniré! I vosaltres no em portareu enlloc! Però entre tots dos, el noi i la noia, van arreglar els tràmits i no hi va valer de cap argument del pare per fer-los canviar d'idea. Sembla mentida!, que no ho enteneu, pare, que ho fem pel vostre bé? No us queixeu, que ja ho voldrien molts, anar tan ben cuidat com vós...!
***
A casa, els fills gairebé no hi van tornar a posar els peus. Es van quedar unes quantes coses de la mare, de record, i les altres les van donar. La casa, la van vendre a una parella jove amb un nen petit. I els nous propietaris, quan sortien a la terrassa, no entenien per què aquell roser tenia aquelles dues roses vermelles com la sang, ni per què no es marcien mai. I sovint es preguntaven què era aquella mica d'aire que els fregava el clatell, si no es movia ni una fulla. I un dia, que eren tots tres a fora, van veure un ocell que s'escapava volant i s'enfilava cel amun
t i li va caure una ploma, lleugera, i la mica de vent que havien fet les ales de l'ocell va tocar la galta del nen i aquella mica de brisa li va semblar suau, com una carícia.
-Aquest airet, mama, és fi com la teva mà.
-Au va, Martina -va dir el pare- entrem cap a dintre, que comença a fer fresca.

Comentaris

  • Poques paraules...[Ofensiu]
    dunes | 29-07-2005 | Valoració: 10

    Quina dolçor...

    La veritat és que poques paraules puc afegir al que ja t'han dit fins al dia d'avui... Lamento, però, no haver-te llegit abans; crec que ara et "seguiré el rastre". Mostres amb aquestes línies un estil que... encisa, enganxa, et deixa el cor tendre i els sentiments a flor de pell.
    I, si em permets, les teves paraules despunten en aquest relat una semblança a aquella Plaça del Diamant de Rodoreda, amb la Colometa i tot el seu món, i el seu encant. Has creat una Martina dolça que no deixa indiferent; crec que no només va enamorar al seu Tomàs, sinó també a tots aquells que hem llegit la seva història a través de la teva ploma.

    Enhorabona, seguiré llegint-te i, de moment, afegeixo aquest als meus preferits...

  • una mica de màgia, un bon grapat de talent i moltíssima tendresa[Ofensiu]
    neret | 23-07-2005

    sembla una recepta de cuina esotèrica, potser dels neorurals de ventdelpla, però tu amb aquests ingredients has sabut explicar-nos una història preciosa.

    M'agradaria poder fer-te un comentari elaborat sobre l'estil del relat, però la veritat és que no sabria explicar com t'ho fas per explicar una història d'una manera tan fàcil de llegir i a l'hora tan rica... se'n deu dir talent d'això, no? Només puc dir-te que m'ha arribat molt la història i que m'ha deixat amb un somriure a la boca, tal com et quedes després de veure alguna cosa molt bonica.

    Et felicito un cop més noieta!

  • Molt bé totalment[Ofensiu]
    NEULA | 08-07-2005

    d'acord amb Donablanca!

  • martina[Ofensiu]
    donablanca | 14-06-2005 | Valoració: 10

    un relat sensible i tendre, el final és rodó, perfecte, i a l'hora gens previsible.



    (elisewin ho has tret del llibre oceà?)

  • Lectura indispensable[Ofensiu]
    Jofre | 14-06-2005 | Valoració: 10

    Brida, de tot cor, si en el dia d'avui, les 207 persones que han llegit el teu magnífic relat, no han escrit, totes elles, algun comentari és perquè davant del teu estil, les paraules recuperen el sentit més essencial.

    El de la transmissió dels sentiments més nobles.

    Fa molt de temps que les brides de la teva vida les portes tu. D'això te n'has de sentit orgullosa.

    Que ens ofereixis un text que neix d'una ploma amb un poder descriptiu immens, és un privilegi.

    P.S.: Per cert, Brida, t'agraden els llibres d'en P. Coelho? Vaja, és evident.

    Una abraçada.

  • Caram...[Ofensiu]
    pèrdix | 14-04-2005

    estic abrumat amb el teu talent, de veritat.

    M'agrada com te les manegues per a alleugerar la tristesa, com poses, en el que he llegit fins ara, un bri d'esperança.
    Moooolt bé!

  • Et felicito Brida[Ofensiu]
    lorien | 08-02-2005 | Valoració: 10

    És un gran relat, m'hafet posar la pell de gallina, jo mateixa he pogut sentir la carícia suau de la Martina, i he pogut veure les roses vermelles com la sang que hi ha a la terrassa.

    M'he quedat sense paraules davant d'un relat tant bo, tant íntim i personal, ...

    Bé em despedeixo esperant poder llegir alguna altra cosa teva i espero que sigui aviat...

    Elena

  • hem de fer alguna cosa[Ofensiu]
    peres | 30-12-2004 | Valoració: 10

    No pot ser que a Relats en Català no hi hagi un prestatge especial, un racó adequat per als relats bons bons de veritat, fets per professionals -m'és igual que siguin professionals reconeguts per l'opinió pública o no.

    Aquest relat fantàstic, fantàstic com tots els que he llegit fins ara d'aquesta autora misteriosa -la foto també és encisadora, cal reconèixer-ho-, m'ha fet pensar en els meus pares, en com els germans ens vam haver d'enfrontar a metges i buròcrates per aconseguir que el meu pares morís a casa, tranquil, envoltat dels que l'estimàvem, i en com ara aconseguirem que la meva mare es mori, quan toqui, també a casa, tranquil·la. No parlo d'eutanàsia, parlo de morts naturals, ben naturals. Per què han de passar els últims dies, mesos, anys, en llocs desconeguts, amb gent estranya? Cal reconèixer que seria molt més còmode gratar-se la butxaca o fer una recapta i ingressar-los en una residència...

    Quin final més màgic, Brida, de conte de fades...

  • quan no fan falta paraules..[Ofensiu]
    Fiona | 29-12-2004 | Valoració: 9

    enhorabona! la veritat es que no faig gaires comentaris perque a vegades un no sap que dir..pero aquest relat..m'ha arribat al cor. Pobre Tomàs, de quina manera se li barregen els sentiments fins convertir-se en agredolços....I es que sovint..per molt que volem ajudar als altres no en sabem..i es millor deixar les coses com estan. per que aquestes roses que no es marceixen puguin viure molts anys!

Valoració mitja: 9.83

l´Autor

Foto de perfil de Brida

Brida

11 Relats

122 Comentaris

35345 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
Moltes gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris!

elisewin_m@yahoo.com