Se'm fa estrany que això sigui meu

Els meus poemes ja no tenen data,

i no és pas que el temps no passi.


Alguna cosa dec gastar,

guixant paraules com les d'ara.



I no és que estigui enamorada,

només és que necessito la teva figura

per poder-me posar romàntica.


És de nit,

i és el que em diu la lluna que faci,

que ja les té,

la molt cabrona,

aquestes coses.



Però no et confonguis.


Si a vegades se m'escapa pensar que t'estimo,

que et quedi clar que això només em passa quan és de nit


i no tinc son.





(i aquí em quedo, embolcallant-me l'esquena amb les mans. El mirall és ple de marques de llavis, de reflexes del que tinc darrere, dels ninos de peluix que he mutilat al llarg dels anys. Intento esbrinar quina és la meva cara quan dormo, i la tatuo a la roba del coixí, però quan em desperto, m'oblido de mirar-la. I així no, no anem enlloc. M'escric un vers que em recorri la galta, potser un transeünt el voldrà llegir, i potser llavors vindràs tu i m'arrencaràs la pell perquè te'l vols quedar. Però no, és meu, encara que per més que giri els ulls, no el pugui veure de nou. Millor oblidar-lo, de fet. Doncs res, que damunt l'escriptori, tot són cues de petard explotades, bosses de plàstic per ofegar-me, cds mal gravats, i rellotges que no funcionen. Un kleenex més ple de mi que el que mai arribarà a estar-ho un maleït poema, i una cinta per lligar-me el cabell, i si molt m'apures, el coll. No és que vulgui escanyar-me, és que n'hi ha que diuen que fa bonic. També diuen que no puc portar faldilles transparents ni rascar-me el cony en públic, que fa lleig. Podria seguir amb aquest parèntesis estúpid, però és que haig d'anar a pixar, i això sempre em venç)