La rosa blanca

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Sempre li havien agradat les roses, sobretot les blanques. Per això, quan va haver de decidir què plantaria al peu de la tanca que separava el seu jardí del veí, no va haver de rumiar gaire. D'entre les nombroses varietats, un jardiner entès li va recomanar les Comtesse du Murinais que, segons li va explicar, fan uns pètals de doble capa, atapeïts i vigorosos, que perduren més que els de les roses comunes. Quan es llevava, res no la feia més feliç que aguaitar a fora per admirar la bellesa d'aquell esclat de poncelles i flairar l'aroma dolç i intens que li duia l'aire del matí.

Mai no va consentir que ningú tallés una sola flor del seu jardí "Dos dies és poc temps per nosaltres, però per elles és tota una vida!" -li havia sentit dir més d'una vegada-. "Han de poder envellir sense que ningú ni res les hi estronqui la vida abans de temps" -prosseguia, amb un to de veu plàcid i suau, sempre acompanyat d'un somriure-. Hauria dit que aquella dona menuda, de faccions dolces i harmòniques, compartia amb les roses el procés efímer de la seva existència, des del naixement fins a la mort de cadascuna d'elles. Quan s'acostava per acaronar-les, es podia percebre l'amor i la tendresa que desprenien aquells ulls ametllats, del color de les violes. Malgrat l'edat, conservava el rostre juvenil i l'expressió innocent, una innocència natural que la feia encisadora. Sempre vaig pensar que, de jove, deuria d'haver estat una dona molt bella.

La Senyoreta Jordina, tal i com tothom l'anomenava, ja passava de la setantena quan jo la vaig conèixer. Mai no es va casar ni se li havia conegut cap relació formal, tot i que les males llengües parlaven d'un amor secret de joventut. Els més malintencionats fins i tot s'atrevien a afirmar que l'home que l'havia seduït era un casat de la vila del costat. També deien que, quan es va estendre el rumor, un sector del poble va girar-li l'esquena, però ella sempre va mostrar-se indiferent a les mirades insidioses i als comentaris maliciosos que es feien en veu baixa. Des de darrera del mostrador de la merceria, atenia a tothom que entrava amb la mateixa amabilitat i cortesia. Era una dona educada i culta però alhora prou humil i discreta com per no fer-ne ostentació. No obstant això, el que més destacava del seu caràcter era la generositat, tal com podia comprovar qualsevol que se li apropés per demanar-li ajut o consol. Estic convençuda que la Senyoreta Jordina era capaç de percebre petites espurnes de bondat fins i tot en aquells éssers humans que actuaven amb maldat i misèria. Sabia estimar. I, per sobre de tot, sabia transmetre aquest amor. No només a les persones, sinó també a les roses blanques que creixien en el seu jardí.

Això és el que anava pensant mentre passejava, de tornada cap a casa, pel camí vorejat de xiprers que hi ha davant del cementiri. Avui, tot el poble era aquí per acompanyar-la en el seu enterrament. La mort de la Senyoreta Jordina ha estat sobtada i ens ha deixat corpresos a tots. Quan he passat per davant de casa seva, m'ha semblat que fins i tot les roses, que sempre havia vist d'un blanc immaculat, havien engroguit. I m'han vingut ganes d'explicar-lis allò que tantes vegades li havia sentir dir: "Viviu i envelliu. Que res ni ningú us estronqui la vida abans que sigui el temps de morir". És clar que a mi no m'haurien pogut escoltar. M'hauria calgut la seva veu.

Quan era just al davant de casa seva, he vist com una rosa blanca, encara a mig obrir, es desprenia i em venia a caure a ran dels peus. L'he recollit i me l'he acostada al pit, com si volgués consolar-la per aquella mort precipitada. No conec el llenguatge de les flors, però hauria dit que, a través dels pètals que se li anaven desprenent, compartia amb mi la seva tristesa. Jo l'he acaronada amb els dits i, en silenci, li he promès que la conservaria. Fins i tot he pensat en el llibre, un petit recull de pomes de Paul Eluard, que serà l'encarregat d'acollir-la entre les seves planes. M'ha semblat retre tribut, tot i que modest, a una dona que visqué, envellí i morí a la vora de les roses blanques.


Comentaris

  • Complicitat[Ofensiu]
    reusenca | 08-10-2013 | Valoració: 10

    La descripció del personatge és sensacional i la delicadesa amb la qual el tractes encara més.
    És fantàstic com saps jugar amb les paraules i els sentiments.
    Poder escriure un relat així diu molt de tu i de la teva persona...!
    Una abraçada amb complicitat !

  • Un descobriment[Ofensiu]
    Atlantis | 03-10-2013

    ha estat al parar-me a comentar-te com a relataire de la quinzena. Mai t'havia llegit i pel que veig ets de les que fa anys que estàs per aquí però que apareixes i desapareixes de tant en tant.

    Un relat molt ben escrit i molt poètic. Amb bones descripcions i gairebé amb olor de rosa.

    Una abraçada

  • Jardí en blanc[Ofensiu]
    Naiade | 28-07-2012

    Un relat tendre que reuneix tots els ingredients d’un jardí florit. Una historia que sedueix plena de sentiments i sensacions.
    Una abraçada

  • Lliçó de colors[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-07-2012 | Valoració: 10

    Ha sigut un autèntic plaer llegir aquest relat, Gessamí. He gaudit d'una prosa poètica molt ben treballada, molt aromàtica i molt descriptiva. Has encomanat l'olor de les roses i m'has fet reviure el roserar del parc Cervantes que vaig visitar la setmana passada. Una meravella de lletres que espero tinguin més continuitat, ja que veig que fa temps que no publiques res. Però com que veig que tens molta cosa publicada, doncs ja tinc feina! Una forta abraçada.

    Aleix

  • L'amor immarcís[Ofensiu]
    Bonhomia | 27-05-2012 | Valoració: 10

    M'agrada l'al.lusió que fas al fet de cuidar quelcom, en aquest cas una cuidadora, amb un amor tan penetrant que si la cuidadora se'n va es marceix aquest quelcom; i després la referència que fas al fet de cuidar el que es marceix per la tendresa i la vida que es mereix, en aquest cas, roses blanques.


    Sergi

  • No saps com et trobo a faltar![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 26-05-2012

    Rellegint aquesta història meravellosa, escrita amb la mestria que et caracteritza, m'adono que et trobo a faltar, Gess!
    A veure si fas un pensament i ens regales més històries com la que ens descrius. Mira, el teu personatge, molt ben descrit, sensible, delicat, humà, ple de saviesa m'ha fet pensar en una persona que m'ha ensenyat a gaudir de la natura, de les plantes i del creixement de les flors en especial. Un encant de persona!
    T'envio un petó ben fort, veïna!

    Mercè

  • M'encanta retrobar-te[Ofensiu]

    Et tenia als meus autors preferits, però en haver-te canviat el nom, t'havia perdut la pista. Espero que et decideixis a escriure de nou. Ens fa falta la teva prosa amb tant de mestria i imaginació.
    Una abraçada

  • El color blanc[Ofensiu]
    Bonhomia | 19-02-2012 | Valoració: 10

    Una rosa blanca pertany al símnbol de l'amistat. I quin esfereïdor consol per a la dona protagonista del relat! Amagada de les pertorbades closques de la gent sense comprensió, no he pogut endevinar si la seva vida des de la relació que expliques amb l'home casat, va ser feliç.

    La rosa blanca als teus peus potser és el fruït de l'amorosa amistat ( amagada o no ), recíproca.


    Sergi

  • Un text molt acurat[Ofensiu]
    copernic | 15-01-2012

    Molt ben escrit, seduint amb la història, contada amb una gran tendresa i amb la suavitat del tacte vellutat de les roses. Un relat que diu, que transmet, que encomana sentiments i sensacions.
    M'ha agradat molt.

  • pètals blancs[Ofensiu]
    Xunxi | 28-12-2011 | Valoració: 10

    els pètals blancs flueixen en el relat,
    ple de sentiments, un llenguatge senzill i una prosa ordenada que arriba fàcilment al cor del lector
    felicitats Gess

  • una gran troballa[Ofensiu]
    quimmiracle | 24-12-2011

    Aquest relat -i la seva autora- sou un gran relat nadalenc. Gràcies!

  • un gran relat[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 24-12-2011

    Molt ben escrit i molt ben explicat, amb una gran dosi de bona escriptura. Feia temps que no et llegia, i retrobar les teves paraules escrites m'ha portat un gran moment de lectura lírica.

    felicitats i bon Nadal!

    Ferran

  • tendre[Ofensiu]
    Thyst | 24-10-2011 | Valoració: 9

    com sempre fa ganes seguir llegint!
    Salut!

  • solitut[Ofensiu]
    olalla | 05-05-2011

    M'imagino el jardí a l'albada, fresc i silencios, solitari, impregnat del perfum de les roses... I la señora Jordina, dormint sola al llit i, al despertar, aixecant-se i anant a la finestre a contemplar les seves estimades roses, ocupant-se d'elles, de que estiguin sanes i podades i fortes...potser per no preocupar se de res més, per no deixar divagar el pensament.. I ara que no ella ja no hi és, que serà d'aquest roser?
    Un conte molt bonic. Darrera d'aquestes línees s'entreveu tota una vida...
    Un plaer.
    Olalla

  • Gràcies[Ofensiu]
    Josoc | 18-04-2011

    per comentar-me, cosa que m'ha permés connectar amb tu. Com a una altra comentarista m'ha sorprès que faci tan de temps que no escrius. El teu relat sobre les roses blanques és molt bonic. Delata un cor tendre i està escrit d'una manera poètica amb rere fons de melodia. M'ha encantat. Et llegiré més.

  • Que ho fa que[Ofensiu]

    ja no escrius? Espero que no hi hagi motius seriosos. És una llàstima que no publiquis a relatsencatalà.

    Quedo a l'espera de poder llegir més relats teus. ¡Torna!

  • Un bon relat,[Ofensiu]
    J.Lluís Cusidó i Ciuraneta | 11-01-2011 | Valoració: 10

    l’estima que les persones sentim per algunes coses, en aquest cas el de la Senyoreta Jordina envers les roses blanques l'has redactat amb tanta cura que llegint sembla que estiguis veient les rosses de doble pètal, blanques, rodones, molsudes i oloroses. Molt bonic i un tendre final.
    Una abraçada acompanyada amb el desig d’un feliç any
    J.Lluís

  • Molt bonic![Ofensiu]
    brins | 08-01-2011 | Valoració: 10

    Un relat preciós, Maria, redactat amb molta cura i tendresa.

    Les flors sempre han estat font d'inspiració dels escriptors, però saber incloure-les i valorar-les dins d'una història tan entranyable com aquesta és un mèrit que només poden tenir les persones sensibles. El color i l'aroma de les roses blanques es respira durant tota la lectura amb delit. Felicitats!

    Pilar

  • Ja t'he comentat i valorat aquest relat[Ofensiu]

    Però et volia desitjar un any vinent ple d'inspiració, imaginació i ganes d'escriure.
    També agraïr-te el teu comentari, benèvol com sempre.

    Una forta abraçada

  • Quin conte més bonic[Ofensiu]
    Xantalam | 25-12-2010

    i encisador, quina tendresa. M’ha agradat moltíssim, Gessamí blau, has copsat molt bé el poder simbòlic de les flors, de les roses blanques, d’una puresa essencial, eterna, i de l’amor per la vida i pels altres.

    Una abraçada, Bones Festes i Bon Any, amb molta estima,

    Empar

  • panxample | 15-12-2010 | Valoració: 10

    Aquest relat m'emociona.
    D'una tendresa exquisida.
    Una petita flor plena de vida.
    Genial
    avant

  • El llenguatge de les flors[Ofensiu]
    nuriagau | 06-12-2010 | Valoració: 10

    Amb un llenguatge poètic i emprant la figura retòrica de l’al·legoria, ens has sabut narrar la biografia d’un personatge que esdevé entranyable per al lector.

    M’has fet pensar en l’obra de teatre “Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores”.

    Celebro que continuïs escrivint, Gessamí_blau!

    Núria

  • Les roses de la tendresa[Ofensiu]
    nadàlia | 03-12-2010 | Valoració: 10

    És tot un poema amorós aquesta història que ens expliques.La vellesa i la joventut de l'àvia semblent ajuntar-se just en el moment de la mort, la flor blanca per a mi simbolitza la innocència que encara vessava de l'alè, de l'esperit de la persona estimada que se'n va d'aquest món.La primavera vinent tornarà a poncellar el roser
    i la seva vigorositat faran més present la persona estimada.

  • Hi ha una frase[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 13-11-2010

    en el teu relat que diu que dos dies en la vida d'una rosa , són tota una vida per a ella. i m'ha recordat el llibre "Come, reza, ama" d'Elizabeth Gilbert quan diu que no tots els dies tenen 24 hores. Depenent de l'estat anímic de la persona tenen més o menys hores.
    M'ha emocionat el final del relat quan una rosa cau al terra com cercant consol. Preciós.
    L'he llegit amb vertader plaer i admirant la teva exquisida sensibilitat.
    Una forta abraçada, benvolguda Gessamí.

  • Roses i amor[Ofensiu]
    Unaquimera | 22-10-2010 | Valoració: 10

    Estic d'acord amb tu, bonica: jo també crec que l'amor és capaç de traspassar barreres... d'una forma o una altra.

    La història que expliques en aquest darrer relat teu exposa tendrament una història d'amor... o més d'una, en realitat:
    la de l'amor que sent la Senyoreta Jordina envers les seves roses, que acarona amb la mirada i amb el gest, és la més evident, però també conté la que va propalar el rumor popular, mai confirmat del tot.
    Podem llegir l'amor de la protagonista demostra pel seu proïsme, la generositat amb què regalava ajut i consol quan calia i la discreció amb què ho feia.
    I per fi, no menys entendridora, s'apunta la història d'amor de les flors cap a la font d'aquella veu que els parlava, que les incitava a viure una existència plena.

    Quatre històries en un relat: has escrit un text generós de veritat!

    Prenc nota de què m'ha quedat un penúltim relat per assaborir: no m'ho vull perdre!

    T'envio una abraçada blanca com una Comtesse du Murinais, és a dir, atapeïda d'afecte i vigorosa,
    Unaquimera

  • una història molt tendra...[Ofensiu]
    joandemataro | 19-10-2010 | Valoració: 10

    molt ben explicada i plena de sentiment
    et felicito
    una salutació de mataró
    joan

  • Què bé que escrius, bonica![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 19-10-2010 | Valoració: 10

    A banda de la història, de gran interès humà, em colpeix la correcció del llenguatge que empres, la sintaxi, la puntuació i tot plegat. Ets una mestra per a tots.
    M'agrada, de la història, el paral·lelisme que estableixies entre la vida efímera dels éssers humans i la de les flors que, tot i tenir-la més breu, la viuen amb una intensitat de la que no sempre gaudim les persones.

    M'encanta com escrius i la sensibilitat que sempre mostres.

  • Les roses, bona companyia[Ofensiu]
    Frèdia | 18-10-2010

    He passat a fer-te una visita i m'he trobat amb l'entranyable història de la senyora Jordina, un personatge deliciós, que traspua humanitat per tots els porus de la pell, i un roser curull de roses blanques entristides per la sobtada mort de la seva amiga i cuidadora. Un relat encisador, Gessamí. M'he llegit la teva bio. I és veritat, jo recordo els teus primers relats i la teva tendència als punts suspensius. Diria que, des de llavors, has anat polint l'estil fins a deixar-lo molt refinat. Els temes sempre han estat molt interessants. El do de saber connectar amb el lector, d'emocionar-lo sempre ha estat present també, però diria que cada cop necessites menys elements per arribar més endins. Un plaer llegir-te, com sempre.
    Una abraçada,
    Fredia

Valoració mitja: 9.94

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

906 Comentaris

106283 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.