La vigília

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Hi ha dies que els records flueixen de forma plàcida i donen pas a una melangia tèbia i serena que m'indueix a aclucar els ulls i deixar-me gronxar per aquest cúmul de sensacions. Llavors, a través de les imatges, el passat esdevé present i l'ànima torna a endinsar-se en cadascuna de les escenes ja viscudes. Com si fos un acte de màgia, m'arriba l'olor del seu cos i sento l'esborronament que em produïen aquelles mans sàvies que havien après a amorosir la meva pell. Sembla que els anys transcorreguts m'han ensenyat a recordar les vivències sense cap mena de patiment ni estridència. Amb sorpresa, veig que fins i tot sóc capaç de fer l'ullet a algun dels moments que aleshores tant em van martiritzar.

He arribat a la conclusió que no sé odiar, o almenys no ho sé fer de forma permanent. De no ser així, estic segura que la rancúnia i l'amargor haurien acabat per corsecar-me dins d'aquestes quatre parets. Tanmateix, he de reconèixer que va ser la ràbia d'aquells primers mesos la que em va permetre sobreviure quan els ànims defallien i desitjava, amb un anhel obsessiu, que m'arribés la mort. Després, de mica en mica, em vaig acostumar a somniar amb els ulls oberts. Al matí, abans de llevar-me, imagino que torno a casa i, en travessar la porta, m'arriben aromes que em recorden l'olor de la terra mullada en obrir els finestrals després de la pluja, o el flaire de l'encens que crema dins d'una llàntia menuda que algú em va portar del Nepal. Tot seguit, passejo la mirada fins a topar-me amb el sofà, blanc i confortable, i els coixins de colors vius que vaig dur de Turquia. M'hi assec, davant mateix de la llar de foc. M'asserena escoltar el crepitar dels troncs d'alzina mentre l‘esguard queda hipnotitzat amb les figures sinuoses que formen les flames. Enmig d'aquesta fantasia, sovint tanco els ulls i deixo que les mans passegin per sobre els pits, modelant-los primer i prement-los després, conciliant urgència i tendresa com recordo que feia l'Igor. Després, em mullo les puntes dels dits i em frego els mugrons, imaginant la seva llengua ensalivada lliscant per sobre dels cims turgents. Més d'un cop, la sensació és tan intensa, que em provoca el primer orgasme. Mai no n'he tingut prou, però. L'excitació desfermada empeny les mans a iniciar l'altre camí. L'Igor era un bon amant i un mestre provocant-me sensacions que mai no havia conegut. Quan sento que m'arriba aquell esclat que em convulsionarà, agafo un mocador i me l'emboteixo a la boca. El mossego amb força per tal d'ofegar el xiscle estrident. Aquí a dins és important ser cautelosa. A la presó de dones s'ha de tenir cura de no mostrar les febleses si no es vol ser víctima d'un assetjament sexual davant el qual només es pot cedir. Allà on hi ha carències, les misèries s'amunteguen transformant els sentiments en un allau de violència i ressentiment.

Gairebé no tinc records del dia que em van empresonar. Amb el pas del temps, la meva ment es nega a recordar-ne els detalls i jo no he insistit. Mai no vaig traficar amb drogues, per molt que la policia, en l'escorcoll que van fer a casa, trobés més de mil grams de cocaïna en el fals sostre de la cuina. Feia un mes que uns homes uniformats semblants a aquells havien vingut a comunicar-me que l'Igor havia tingut un accident: un camió que no havia respectat la senyal d'stop va esclafar el seu cotxe. I a ell. Trenta dies i trenta nits enyorant-lo. La seva mort em va colpejar amb tanta força que amb prou feines trobava el valor per aixecar-me cada matí. Sempre havia pensat que el nostre nivell de vida, acomodat, l'havíem assolit gràcies a la seva projecció professional. De fet, la nostra economia va reeixir de forma considerable quan va entrar a formar part de l'equip directiu en la multinacional on treballava. Mai rés no em va fer sospitar que portés una doble vida. Sigui com sigui, sé que el record de l'Igor prevaldrà en el meu cor per tot allò que em va donar, no pas per aquests anys de llibertat que m'ha llevat.

No em vaig resistir quan em van venir a detenir. De fet, poca cosa o res podia fer per convèncer-los que desconeixia l'existència d'aquelles bosses amb estupefaent. Ni tan sols vaig insistir en la meva innocència. Ara, però, res d'això té importància. La condemna va ser de sis anys. La bona conducta i el treball a la bugaderia de la presó han fet que es reduïssin a quatre i demà es compleixen. Serà demà quan veuré com surt el sol a través de les reixes per última vegada. I quan arribi la nit, tornaré a imaginar que l'Igor és allà amb mi. Llavors, em deixaré anar sense por que em sentin xisclar.


Comentaris

  • El pas del temps...[Ofensiu]
    brins | 26-01-2011 | Valoració: 10

    És curiós com els records dolorosos esdevenen més lleus amb el pas del temps. El nostre esperit els deu proporcionar algun bàlsam generós perquè l'ànima no ens hagi de patir tant...

    Aquest és el cas de la teva protagonista, una dona colpejada per l'infortuni que tot i havent conegut la rancúnia i l'amargor, aconsegueix sobreviure i perdonar.

    Has escrit una história magnífica...una gran història, Maria. Et felicito!

    Pilar

  • Mots plens de vida[Ofensiu]
    Unaquimera | 31-12-2010 | Valoració: 10

    He esperat fins avui per comentar aquest penúltim relat teu, ja que avui és vigília de festa, una vigília evidentment molt especial... en sentit diferent de la de la teva protagonista, però amb punts en comú... i m’ha semblat una coincidència interessant.

    La narradora ens parla d’un darrer dia, d’un darrer cop, d’una darrera albada... i d’un nou dia, una realitat nova, una llibertat per assaborir, un xiscle nascut sense por i una imaginació sense límits imposats.
    Hi ha dies que semblen no aportar cap novetat, que semblen no tenir transcendència en els calendaris, que semblen arribar senzillament després de l’anterior... però aquest relat encercla dues dates que són com un tret de sortida i la meta d’arribada: aquella en què va ser detinguda i va començar a viure un malson, i aquella en què recobrarà la llibertat.

    Jo fa un parell de dies vaig tenir l’alegria de rebre els teus mots adreçats a mi i avui tinc el goig de llegir, abans que arribi la nit, aquests altres, d’una sobrevivent, tan plens de vida, de desig, de records, de somnis i esperances, avui que som a punt de canviar de xifra .

    Abans que acabi l’any, t’envio una abraçada plena de bons desitjos per a l’Any Nou,
    Unaquimera

  • Feia massa temps...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 07-12-2010 | Valoració: 10

    Feia massa temps que no passava pel teus relats. M’he de prometre a mi mateix el visitar-te més sovint. Com sempre, m’has atrapat en la teva escriptura, amb el teu ritme engrescador que fa que els teus relats es llegeixen amb fruïció... de tal manera que sempre s’acaben massa aviat, tot i tenir les paraules justes, ni una més ni una menys.


    —Joan—


  • Quan el record és més poderós [Ofensiu]
    Frèdia | 18-10-2010

    que la realitat que ens envolta, tan poderós que ens dóna la força, les ganes de viure, de lluitar i de sortir endavant. Fas tan creïble aquest record de l'Igor, el sentiment que desperta en la narradora i que recrea amb plaer, sense cap mena de rancúnia! M'ha fet posar la pell de gallina, uf! Et felicito per aquest relat tan esplèndid.
    Fredia

  • És un relat excel·lent![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 28-09-2010 | Valoració: 10

    Perfecte el ritme, el lèxic, la sintaxi i perfecte el tractament del tema, que va sorprenent el lector a mesura que avança l'acció. Ets una boníssima escriptora, Gessamí_blau. No sé si has publicat algun llibre, però si no és així, jo, en el teu lloc, em plantejaria dedicar-me professionalment a la literatura. Tens totes les qualitats necessàries per a aconseguir l'èxit.

    Chapeau, bonica!

  • No és un intent, no.[Ofensiu]
    nuriagau | 28-09-2010 | Valoració: 10

    Celebro haver tornat a passar per la teva pàgina i haver-me trobat amb aquest esplèndid relat. Un relat que, en un primer moment, semblava que contindria una un text escrit amb aquella prosa poètica tan fascinant amb què ens has obsequiat en més d'una ocasió. Però, no, no t'has quedat aquí, has prosseguit amb la narració d'una història molt crua embolcallada de poesia.

    No puc fer més que repetir-te que no deixes de sorprendre'm i admiro la capacitat que tens per crear històries i saber-les narrar amb paraules precioses i un ritme adequat.

    Permet que copiï una de les frases que més m'ha frapat tant pel seu contingut com per la seva forma: "Allà on hi ha carències, les misèries s'amunteguen transformant els sentiments en un allau de violència i ressentiment."

    Enhorabona, Gessamí_blau!

    Núria

    PS: He llegit aquesta lectura escoltant els miols de la Guspira en zel. Segurament ella voldria tenir el seu Igor felí.

  • Hola Gessamí...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 08-09-2010 | Valoració: 10

    ...feia temps que no em passava pels teus contes i per la teua casa però ací estic, encantat, el conte és d'una bellesa formal increïble, té l'encant de l'engany d'una relació que és l'engany i el desconeixement entre home i dona, sempre hi ha un mur que ens separa els homes de les dones, i que devem amb molts esforços intentar sobrepassar-los, és per això que hui en la societat en que se'ns ven que la dona i l'home es complementen perfectament o és el fi la complementació ens peguem de cara amb la veritable realitat, que és l'amor i el desig i també el gaudi el que fa que ens trobem algunes vegades, no hem d'esperar la complementació perfecta.
    La dona m'ha semblat molt sensual amb els tocaments de mamelles i el estar en la presó en la que no pot xisclar pels motius que tu dius i l'Ígor que era el seu home l'ha enganyada, i és que l'home el que tem d'una relació és la pèrdua del que TÉ i la dona la pèrdua de l'AMOR, aquestes dues paraules que te les he posades en majúscules són per a l'home i la dona motiu d'enuig molt a sovint, i aquesta dona ha patit per part del seu home l'engany per no perdre-la, potser si haguera treballat normalment a la seua faena la dona no l'haguera volgut tant com pensava o això pensava l'home, són els malentesos entre homes i dones portats als seus límits. Però reals, perquè hi deu haver dones i homes que patisquen aquesta situació de ben segur.
    Dir-te que formalment perfecte com tots els teus, i això que ja feia temps que no et comentava, tot i que et seguia llegint, però el temps que comence a tenir-lo ara em fa l'ullet, com te'l faig jo a tu bonica, una forta abraçada i un petonàs d'amic de Vicent.

  • Gessamí_blau, que xisclo![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 03-09-2010 | Valoració: 10

    Per fer-me sentir, per pregonar als quatre vents que aquest relat és preciós. Molt ben escrit: impecable, amb un ritme que et xucla. És una història forta, amb una protagonista sacsejada pels cops de la vida. Malgrat les desgràcies que li toca viure no cal dir que l'amor que sent per l'Igor és tan fort, tan profund, tan intens que no hi ha lloc pel ressentiment o la venjança o l'oblit.
    La reflexió del primer paràgraf sobre la nostàlgia i els records és excepcional. I el desenllaç un tros de mel que el lector agraeix.
    Aprofito, Maria, per agrair-te el suport que em vas donar quan el necessitava. Sé que tu també ho vas passar molt malament amb la mort del teu pare. Espero que el temps ens ajudi a les dues a portar la seva absència de la millor manera possible: recordant-los amb tendresa i serenor.
    Uns petonets cap a Sants, des de L'Escala.

    Mercè

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

98006 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.