Els fantasmes de la nit

Un relat de: Maria Sanz Llaudet
—Mama, existeixen els monstres?

La pregunta la feia el meu fill, de matinada, palplantat a la porta de l’habitació. Tot seguit, i sense esperar la resposta, va decidir ficar-se’m sota els llençols, aixoplugant-se entre els meus braços. Feia cara d'esverat i es fregava els ulls amb força, com si amb aquest gest volgués esborrar la visió que l’espantava.

Existeixen els monstres? Sí, els fantasmes de la nit també s’apareixen als nens de cinc anys. Hauria pogut negar-ho amb facilitat amb aquella rotunditat que sovint fem servir els adults. No obstant, jo no volia que, de gran, tingués el record d’una mare que mentia. Però ¿com explicar-li que, més endavant, els monstres de la nit seran uns altres; potser menys amenaçadors, però no per això menys perillosos? ¿Com dir-li que les pors, la maleïdes pors, l’acompanyaran sempre? Hi ha un consol, però —afegiria—, i és que aquestes criatures només creixen i es fan fortes quan les hi donem aliment, quan les contemplem i les mimem... Però ¿com es pot transmetre un sentiment del que només se'n sap la teoria? El vaig abraçar fort, molt fort, com si sentint-lo tant a prop fos capaç de protegir-lo de qualsevol amenaça present i futura. Tant de bo pogués foragitar-li les pors per sempre!

Al cap de pocs minuts, el menut dormia plàcidament. Tenia la respiració compassada i recolzava el cap sobre el meu pit. Els seus monstres ja havien fugit. Més tard, a l’hora de llevar-me, els fantasmes que sempre m’acompanyen encara voltaven per sobre el llit.

Comentaris

  • feia temps[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 22-12-2014

    que no et llegia, i veig que no has perdut gens el teu estil. Una narració senzilla en aparença que defenses amb molt bon nivell.

    M'ha agradat, un relat fantàstic.


    Ferran

  • Monstres i fantasmes[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 21-12-2014

    Com és que sovint parlem del paradís de la infantesa? És ben selectiva la memòria!
    Les meves nits també van estar poblades, com les del teu fill, de monstres i fantasmes que et podien prendre la ma si la treies de dins dels llençols per encendre el llum de la tauleta i comprovar que no existien.
    Un relat que destil·la amor matern.

  • retornen fantasmes[Ofensiu]
    Imma Cauhé | 14-12-2014

    Es veritat, sempre hi ha fantasmes, però el no fer-lis cas i deixar-los de costat fan que desapareguin de la mateixa manera que han vingut. Es la millor manera de combatre'ls. M'ha agradat molt el teu relat

  • Els fantasmes[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 13-12-2014

    dels nens s'espanten de les abraçades per que no tenen poders, però els dels adults tenen unes arrels profundes.

    Un relat amb emocions.

  • Pors que marxen[Ofensiu]

    Les mares calmen les pors dels infants en un acte tendre i ple de calidesa, els fan sentir tan protegits. Molt bonic relat

  • L'edat indefinida dels fantasmes[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 07-12-2014 | Valoració: 10

    Un relat fantàstic, on els fantasmes no tenen edat. tothom els pot viure, a ls quaranta o als cinc. La por és al cervell i el cervell el tenen les persones de cinquanta i de deu anys. Una escena ben quotidiana de dos mons diferents units per la por als fantasmes de cadascú. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

97892 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.