A través de les paraules

El Jordi li havia demanat que l’esperés asseguda al primer banc del parc, entrant a mà dreta. I allà estava ella, contemplant com el dia es llevava amb un sol radiant que il•luminaria cadascuna de les imatges que avui viuria.

“És estrany, passen deu minuts de l’hora i ell encara no és aquí”, pensava la Silvia, encara sense inquietar-se. Fa un any que va conèixer el Jordi. Es van trobar de nit, en un xat, i des del primer moment van sentir un feeling especial. Els primers dies només van compartir converses trivials, però de mica en mica es van transformar en confidències personals, fins i tot íntimes, que els van anar apropant. Passats uns mesos, cadascú coneixia la vida de l’altre fil per randa. Va ser llavors, potser per por de caure en la monotonia, que el Jordi va proposar de cercar somnis que poguessin viure a través de la pantalla. No establirien límits de cap mena. Els personatges que cadascú interpretaria eren escollits meticulosament pel Jordi, basant-se en guions que ell mateix escrivia d’un dia per l’altre. Tant aviat feien de mestre i deixebla adolescent, com de bomber i víctima que ell acudia prest a socórrer. I sovint sorgia un Jordi seductor que la feia sentir-se subjugada, despertant-li ànsies adormides que fins aleshores mai no havia pensat que tenia.

Les busques del rellotge s’allunyen cada cop més de l’hora acordada, i el Jordi segueix sense aparèixer. La nit abans, davant l’ordinador, van fantasiejar una bona estona delectant-se en tot allò que podrien fer quan es trobessin. Ahir no va ser una nit de jocs. Ahir només comptaven ells dos i les escenes vives que ell li presagiava: la trobada al parc, els petons apassionats, l’aeroport on agafarien l’avió per anar fins a Itàlia, l’habitació de l’hotel i les carícies amb que l’obsequiaria abans de fer-li l’amor. L’única cosa que l’havia desconcertat va ser la seva insistència en dir-li Flàvia en comptes de Silvia, però el seu amor és tan gran que no li fa res que l’anomeni com un dels seus personatges.