Quan s'esmicola l'ànima

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

*
Aquesta nit m'he calçat
les sabates negres de punta prima i talons alts,
he deixat caure sobre les espatlles
aquella brusa negra, aquella,
que deixa veure, suggeridora,
els meus pits.

He obert les dues portes de l'armari
i he agafat aquella faldilla que marca,
insinuant, el meu cul. (*)


Estic exhausta. Sé que no aconseguiré res passant-me les nits plorant. Ni anomenant-lo mil vegades cada dia, mentre passo hores arraulida en el mateix llit que ens acollia. També m'he de desprendre del costum d'agafar la seva samarreta i posar-la sobre el coixí. Em sento captiva d'aquesta olor que no puc deixar de percebre, aquella amb què se m'aguditzaven els sentits quan ens abraçàvem i que s'intensificava quan fèiem l'amor i la meva boca s'atansava a aquell trosset de pell darrere l'orella. Llavors, m'arribava un flaire com de mar i de sol en dies de primavera.

He dissolt la meva pell en un perfum discret
(el que m'agrada tant,
olor de fusta seca)

I he guarnit el coll
amb una volta de diminutes perles de riu. (*)


A voltes em voldria convèncer que mai no hi va ser, i que la seva roba no era dins de l'armari, a tocar de la meva. Hi ha moments que voldria matar el record i, amb ell, els sentiments. Altrament, m'entesto a preguntar-me quina part de mi no vaig saber donar-li; o si, per contra, em vaig lliurar tant que l'excés el va embafar. La nit que va marxar, però, vaig mantenir la serenor. No hauria suportat que em compadís. Fins i tot vaig atansar-me a la finestra per veure'l travessar el carrer i caminar fins al cotxe. Quan hi entrava, va alçar la mà per traçar una tímida salutació que no vaig tenir forces de correspondre. Van passar uns minuts abans no va encendre els llums, suficients perquè una guspira d'esperança alertés el meu cor i el fes bategar amb força. Però finalment va engegar, i jo em vaig enfonsar. M'hauria arrancat els cabells i les ungles si aquell dolor extrem hagués pogut minimitzar els efectes de la llàntia encesa que sentia al pit i que a poc a poc penetrava i em cremava les entranyes. Sortosament, la meva dèria em va dur a realitzar una activitat menys agressiva, com ara pintar de blanc els bastiments de les portes. Amb el pols ferm, serrant les dents i gairebé sense parpellejar, vaig agafar el pinzell, concentrant-me obsessivament a no desviar-lo ni un mil·límetre de la línia recta i fina que hi ha a tocar de la paret.

Sé que em delaten les ulleres,
però avui,
vull distingir bé la meva presa.

M'he penjat la bossa a l'espatlla,
i he mirat que res no hi faltava:
el mirall, el pintallavis, les ulleres de sol
per si em descobreix l'albada,
un bitllet de cinquanta, el tabac,
i aquesta pedra blava que em fa
d'amulet.

He llançat la llibreta, la ploma,
la vergonya, els tiquets de la compra,
les cites de la feina, la hipoteca
i he sortit nua
a menjar-me el món, o a menjar-me
el primer home que se'm posés a tir. (*)


Prou! S'han acabat les llàgrimes. La ràbia creix, s'escampa i ofega l'espurna d'amor que pretén subsistir. M'agradaria fer-li mal. M'agradaria que pogués veure com les meves mans acaricien el tors d'un altre, i com aquests llavis que avui m'he pintat de roig devoren la seva boca i li ressegueixen el cos amb luxúria. No, ja sé que no ho veurà. Tot i així, avui sortiré a menjar-me el món. Necessito sentir la carn calenta d'un mascle. De qualsevol que em distregui d'aquest suplici.

He tornat al cap d'unes hores,
sense home, sense món,
cansada de veure ulls buits,
cansada del frondós i trist
acomodament dels cossos, uniformats
sobre la barra d'un bar
mentre les seves llengües degustaven, ja de lluny,
el sabor dels meus pits.

He tornat a casa i he tirat la faldilla,
el mirall i el pintallavis,
l'esgotament dels talons falsos,
el cansament de menjar-me el món,
la inutilitat dels llums sobre l'asfalt,
el soroll de les mitges de seda negra,
el plaer d'una nit, l'exèrcit de les hores
a la recerca d'una carícia,
d'una simple carícia que em fes
trencar a plorar. (*)




(*)"Per una simple carícia", de Laia Roca Codina

Comentaris

  • Meravellós poema-relat de desamor[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 08-09-2010 | Valoració: 10

    Ha estat una estona la que he estat llegint-lo i no m'ha decebut, hi ha un munt de sentiments que expreses en aquestes quatre ratlles, un munt de desesperació, de desamor i de ràbia i odi, tornar a començar i enrecordar-te de l'antic amant que et feia viure i fruir i bategar, és com els cants dels antics grecs als seus amants morts en batalla o la ràbia de les muses que veuen un escriptor o poeta que se'ls en va. Perfecte.
    Tot i que cal saber el que cal saber en cada relació, que no hem de buscar la compenetració TOTAL sinó saber que entre home i dona hi ha un mur infranquejable, el del desig i el camí per a la dona amb la seua lentitut i el de la consecució del desig, la culminació en l'home. Perfecte, m'ha emocionat.
    Magne!

  • La distracció dels suplicis[Ofensiu]
    Frèdia | 25-08-2010

    N'hi ha? Existeix alguna cosa que ens distregui d'un suplici? Potser l'únic remei efectiu és el temps. A mesura que ens allunyem d'allò que ens feia patir, cada cop ens sembla menys dolorós; fins i tot ens preguntem com és possible que tal cosa o tal persona aconseguissin esmicolar-nos l'ànima. Aquest és un relat d'aquells que m'agrada assaborir, que fan que em senti identificada amb tu com ja m'ha passat abans moltes vegades i com espero que em continuï passant.
    Gessamí, vull donar-te les gràcies per animar-me sempre a tornar a escriure. Una abraçada.

  • De seguida que he trobat el títol,[Ofensiu]
    Romy Ros | 16-07-2010 | Valoració: 10

    m'ha enganxat el teu relat... tu sí que m'has esmicolat al veure la teva prosa poética i llegir i relellgir el teu text. Preciosament m'has fet plorar perque he recordat alguna part del meu psat. PErò m'agrada el final perque pot ser com un el vol. Sobretot vitalista i "prou llàgrimes".
    Enhorabona!

  • Com és que no te l'havia comentat?[Ofensiu]
    nuriagau | 16-07-2010 | Valoració: 10

    Jo no sé com no et presentes a més Reptes. En aquesta ocasió, la teva aportació em va semblar extraordinària. Recordo perfectament que vaig intentar fer un relat, però la manca d'inspiració i de temps no em va permetre acabar-lo a temps (de fet, deu està per allà el disc dur recuperat).

    Una història de trencament d'una història d'amor en què insereixes un bell poema dels molts que hi ha en aquest web. Si em permets, et diré que em sembla més lírica els fragments de prosa que els del poema. Has escollit un poema colpidor i molt narratiu. De fet, la història ens l'explica el poema. La Narració ens defineix com se sent la protagonista emprant metàfores de gran bellesa.

    Enhorabona, Maria!

    Núria

  • Quan s'esmicola l'ànima[Ofensiu]
    Marina Blau | 10-05-2010

    Entre tants títols, Quan s'esmicola l¡ànima, m'ha cridat l'atenció, i he entrat decidida, com sempre faig, disposada a trobar, no ho sé, qualsevol cosa que m'agradi. A vegades, començo a llegir una línia i darrere una altre i m'aborreixo, i d'altres com aquesta i més escases, començo a llegir una línia i després un altre així fins la darrera, captivada i encisada per les teves paraules.

    Et seguiré llegint,
    Marina

  • Mentre l'ànima recorre els seus trajectes[Ofensiu]
    Unaquimera | 09-05-2010 | Valoració: 10

    Fa uns dies, després de la Diada de Sant Jordi, vaig venir fins el teu espai, per veure si tenies alguna nou relat publicat, i vaig comprovar que continuava sense novetat... per tant, avui ha estat una agradable sorpresa trobar aquest Repte que crec vas superar amb escreix: la teva composició és una autèntica delícia!

    No tan sols vas saber triar un poema bell, sinó que vas aconseguir inserir-lo sense cap grinyol en un text extremadament sensible.
    No el qualifico així pel sol fet de ser una narració que fa al·lusió als diferents sentits i a sentiments amb què la lectora pot sentir-se fàcilment implicada, ja que són oferts mitjançant paraules que arriben, sotraguegen, comuniquen i propicien absolutament l'empatia.

    Crec que has recollit i exposat amb perfecció els diferents moments, els diversos estats d'ànims, els passos que la protagonista dóna tot efectuant un trajecte que ningú més pot fer per ella.

    Em trec el barret per tot plegat!

    I t'envio una abraçada amb tota la meva ànima,
    Unaquimera

  • El bell poema [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 04-05-2010 | Valoració: 10

    de Laia Roca no podia haver caigut en més bones mans. Has sabut fer una combinació encisadora que traspua amor fins i tot en les frases que semblen sense importància, com, per exemple " la seva roba a tocar de la meva".
    No cal que et digui que m'ha encantat, Gessamí.
    Per a quan el proper relat?
    Una carinyosa abraçada.
    Nonna

  • PRIMER CONTACTE[Ofensiu]
    joandemataro | 01-05-2010 | Valoració: 9

    Molt original la barreja de poesia i relat i molt ben expressats els sentiments en aquesta història crua que és a la vida, el pa de cada dia, per on hem passat tots una vegada o una altra...
    salutacions d'un nouvingut a RC
    fins ben aviat
    salutacions
    joan

  • Dues troballes![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 01-05-2010 | Valoració: 10

    Et felicito per donar-nos a conèixer la magnífica poesia de la Laia Roca "Per una simple carícia". Aquesta és la primera troballa que ens regales. La segona és l'excel·lent composició que ens ofereixes i que frega la desesperació, el buit, la solitud de les "femmes fatales". Poesia i prosa enllaçades per un nexe comú: la debilitat i el desig de ser estimat que té l'ésser humà.
    Ja et trobava a faltar, Gessamí_blau! Quina alegria retrobar-te en aquest relat tan dur, real i humà. I, per damunt de tot, molt ben escrit. El teu estil m'encanta, saps arribar a l'ànima del lector i esmicolar-n´hi una bona part.
    Petonets, veïna!

    Mercè

    PD- Moltes gràcies pels teus bon desitjos el dia de Sant Jordi.

  • Ho he dit moltes vegades...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 01-05-2010 | Valoració: 10

    Ho he dit moltes vegades...
    M'agrada com escrius. Aquest tema de separacions, trencaments l'has tocat més d'una vegada, fent narracions més o menys llargues i totes i en cadascuna has trobat les paraules exactes, les suficients, les necessàries per fer-nos saber, notar, palpar els sentiments que arrosseguen els teus personatges.
    Gràcies per escriure! No triguis gaire a tornar a fer-ho!
    -Joan-

Valoració mitja: 9.88

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

98006 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.