La venjança de Marina Dupree

Un relat de: Maria Sanz Llaudet

Quan el jutge ha dictat la sentència, Marina Dupree ha contingut un somriure malèvol. L'eufòria li ha donat confiança per mirar els condemnats amb la insolència de qui sap que ha esfondrat l'enemic. Se sent triomfant quan clava l'esguard en aquells dos homes de rostre atemorit, ulls vermellosos i espatlles caigudes que, en veu baixa, s'han mormolat unes paraules inintel·ligibles. Un d'ells, amb l'expressió abatuda, ha allargat els dits tremolosos que l'altre ha acollit amb les dues mans. Després, s'han abraçat. I ho han fet amb aquella malenconia dels que saben que estan vivint el comiat. La Marina hauria de gravar aquesta escena a la memòria i reviure-la mil vegades més. Si ho fes, potser minvaria la ràbia que li constreny i rossega les entranyes nit i dia. Devien creure que podien enganyar-la impunement! -pensava, mentre havia de simular que tossia per contenir una rialla alienada-. Però ara sabrien quin és el preu de la traïció! El plaer li esborrona la pell quan pensa en totes aquelles imatges que evocarà imaginant el deliri de les ments abocades a la follia, mentre els cossos s'arrosseguen any rere any pels terres infectes de cel·les llòbregues i humides.

Feia temps que sospitava que l'Albert tenia una amant. Primer, van ser els missatges al mòbil que ell llegia amb avidesa i que, segons deia, sempre estaven relacionats amb la feina. Després, les reunions que s'iniciaven al capvespre i s'allargaven fins més enllà de l'hora del sopar. Finalment, una tarda, va decidir de seguir-lo amb el cotxe, a una distància prudent, fins a veure que parava davant d'un motel conegut per la seva especialització en cites gays. La intuïció va despertar-li una alerta a l'observar que una figura masculina s'apropava a l'Albert. Era el Carles. Malgrat tenir-la a pocs metres, lluitava per negar l'evidència de veure com, abans de travessar les portes de l'establiment, els dos homes unien les boques, fonent-les en un bes apassionat. Una esgarrifança li va recórrer la columna. No es podia creure que l'Albert fos homosexual. O bisexual, o el que fos!. Com era possible que mai no ho hagués sospitat? Havia cregut que estava preparada per enfrontar-se a la realitat que intuïa: s'imaginava una dona que probablement seria més jove que ella, més atractiva. En aquell moment no sabia com encaixar aquella batzacada. Només va tenir forces per apartar els ulls d'aquelles portes que s'acabaven de tancar, tot preguntant-se quin inexplicable parany del destí l'havia convertit en la rival d'un home.

I amb el Carles! No se'n sabia avenir de la perversitat d'aquell individu! El Carles havia estat el seu amic i confident, i amb qui s'havia esplaiat durant tots aquells mesos, quan la consumien la gelosia i l'angoixa. Fins i tot, dies enrere, ell mateix li havia insinuat la possibilitat de contractar un investigador privat. Quina barra! Ara veu clar el propòsit: volien que cerqués un professional al que subornarien perquè li negués els fets i ella quedés conforme i confiada. Què fàcil els devia semblar burlar-se de la seva ingenuïtat!

La ràbia l'envestia amb tanta força que, per uns instants, va témer que li esdevingués un atac de bogeria. Les mans li tremolaven i la vista s'enterbolia. Havia d'engolir saliva per suportar aquella fiblada aguda al pit, com la d'una agulla que burxa la carn poc abans d'endinsar-s'hi. Semblava com si tot el que hi havia al voltant comencés a desdibuixar-se i els colors s'anessin esvaint. Va haver d'abaixar el vidre de la finestreta del cotxe i inspirar profundament. Després, expirà amb força, com si l'aire que alliberava pogués arrossegar tot aquell desfici. Durant uns minuts, es va esforçar a controlar la respiració, fins a estar ben segura que no perdria el coneixement. El seu món s'enfonsava, però no era capaç de vessar ni una sola llàgrima. Llavors, va tancar els ulls, recolzà el cap al respatller del seient i va jurar que, costés el que costés, pagarien cara la traïció.

El primer impuls va ser d'anar a trobar l'Elisenda, la dona del Carles. Estava encuriosida per veure si aquell posat de serenor altiva es convertiria en histèria, i quan trigarien en crispar-se les faccions en el rostre arrogant, impecablement maquillat. Cada cop la repugnava més sentir aquella veu refilada que només parlava de dietes, modes, cosmètics i tafaneries de la premsa del cor. Aquella filla de puta l'havia humiliat en l'època que eren estudiants quan, de forma sistemàtica, es dedicava a seduir cada noi que se sentia interessat per ella. Quan va conèixer el Carles, no va parar de vanagloriar-se de que s'hi casava només pels diners i la posició social. Ja llavors, el ridiculitzava tant com podia. Recorda els comentaris grollers respecte a la minsa potència sexual i escassa habilitat en les arts amatòries. Potser intuïa les tendències sexuals del seu marit, tot i que probablement tant li devia fotre amb qui follés, encara que fos amb l'Albert. Com la detestava! No, va decidir que no era necessari fer-la partícip de l'aventura.

L'endemà mateix, va concebre un pla que faria possible la revenja. Era necessari que estès atenta a les cites dels dos amants. Seguiria l'Albert, com va fer aquell primer dia, i gravaria les escenes en les quals quedés palesa la relació íntima que mantenien. Els petons a la boca, les abraçades, els gestos de complicitat i les entrades al motel enllaçats per les cintures quedarien enregistrats en una cinta de vídeo. D'altra banda, hauria de fer una repassada als apunts de química que feia anys tenia abandonats. Allí hi trobaria la informació necessària per saber quina era la dosi letal, per un humà, d'un plaguicida com el que l'Albert utilitzava per combatre les larves del jardí. Recordava una frase de Paracels que sovint repetia un dels seus professors: "tot és verí, només la dosi fa que un cos no sigui verinós". També hauria d'investigar quin podia ser l'aliment o la beguda que, al afegir el verí, no delatés ni el gust ni l'olor.

Un cop va tenir la cinta muntada, va organitzar un sopar. Van convidar l'Elisenda i el Carles, i també el Roger i la Mònica, una parella amb qui havien fet amistat quan eren estudiants a la Universitat, i que treballaven en una ONG internacional, fora del país. Només podien veure's un cop l'any, quan feien vacances i, sortosament, l'havien trucat feia un parell de setmanes per anunciar-li la visita. Estava convençuda que li servirien pels seus propòsits. Li convenia tenir testimonis. Era imprescindible que algú expliqués els fets a la policia i, sobre tot, els comentaris intencionats que podrien relacionar-se amb el desenllaç.

L'Albert i el Carles interpretaven els seus respectius papers d'esposos perfectes amb total naturalitat. Veient-los, ningú hauria dit que aquells dos homes compartien llençols i passió, a més d'amistat. Havia de provocar escenes que creessin l'expectació necessària davant dels convidats i, una a una, amb to deliberadament afectat, va anar deixant caure totes les frase que s'havia preparat: "Creieu-me, les aparences enganyen... oi Carles?" "A vegades, un mal pas pot fer que tot el prestigi caigui per terra. L'Albert aviat sabrà del que parlo" "Tan bon punt acabem de sopar, l'Elisenda jo farem un anunci que us deixarà glaçats. Oi Elisenda?" I l'Elisenda, pobre beneita, afirmava sense ni escoltar-la, preocupada només en comptar les calories d'aquells canapès de foie micuit.

Dues hores més tard, l'ambulància s'havia endut el cos sense vida de l'Elisenda, mentre la Marina era atesa a l'UCI mòbil, ja que mantenia les constants vitals. Al mateix temps, els policies interrogaven els testimonis i escorcollaven la casa, cercant pistes per a esclarir les causes del possible crim. Aviat, però, van descobrir el plaguicida, ben amagat en un armariet, sota la pica de la cuina. També van trobar la cinta de vídeo, a la bossa d'una de les víctimes. Després de visionar-la, les sospites van ser raonables: a quarts de tres de la matinada, van endur-se l'Albert i el Carles, emmanillats i acusats d'homicidi.

Dies després, l'inspector encarregat del cas, un policia veterà que semblava tret d'una pel·lícula d'Scorsese, explicava, davant dels micròfons de televisió i premsa local, que la víctima supervivent es recuperava favorablement, i que davant les proves aconseguides després d'una complexa investigació, als acusats només els restava esperar que la Justícia digués l'última paraula.


Comentaris

  • caram noia ! Deu m'en lliuri de traïr-te mai en res. No sé si m'ha agradat, encara ho estic païnt. Només puc dir que m'hi he quedat enganxada o sia que em deu haver agradat. Només hi trobo a faltar (com passa sempre amb les bones películes) saber qué passa després, com continua vivin la Marina.

  • cabrioles | 22-04-2010 | Valoració: 8

    m'agradat el tema i con l'has escrit. Escriues molt bé et felicito

  • Una trama ben tramada[Ofensiu]
    Shaudin Melgar-Foraster | 14-04-2010 | Valoració: 10

    Res fora del tema, impecablement escrit i un final que sorprèn i s'enllaça sense fissures amb el principi.
    Havia llegit un altre relat teu que em va semblar excel.lent, "El blues de Madama Butterfly", i veig que has tornat a les maquinacions criminals-literàries. No sabria dir quin dels dos relats m'agrada més perquè ambdós són boníssims.
    Una abraçada,
    Shaudin

  • Fa dies que et volia comentar aquest relat[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 05-04-2010 | Valoració: 10

    Fa dies que et volia comentar aquest relat. L'he trobat molt ben narrat. La seva durada es fa curta, cosa que vol dir que quedes atrapat en la seva lectura. Que comparteixis, o no, les reaccions... ja és una altra cosa. Aquí del que es tracta és de valorar la història que ens contes i, això, al meu parer, està molt ben exposat.
    -Joan-

  • Ostres, Gessamí blau, quin tema més ben trobat![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 01-04-2010 | Valoració: 10

    És absolutament fascinant la capacitat que té una persona dolguda i humiliada per empatollar-se una venjança tan sutil!
    Quedi constància de que jo no estic d'acord en que, quan dues persones s'enamoren, ( si és que era enamorament) el cònjuges ho hagin de considerar una traició. Les persones anem evolucionant en el correcte sentit de la paraula i l'amor no té lligams ni barreres.
    Però, parlant del teu relat i no pas de les implicacions morals i personals dels personatges, t'he de dir que el desenvolupament de la història és molt bo i que, com sempre,. ens sorprens amb la teva genialitat.

    Molts petons.

  • Quina por que fas![Ofensiu]
    nuriagau | 21-03-2010 | Valoració: 10

    Un relat brillant, sincerament. Una història molt ben narrada i amb un lèxic molt ric.

    Coincideixo amb altres relataires en què el primer paràgraf és magnífic. He estat valorant si potser l'hauries d'haver ubicat al final. Suposo que has encertat iniciant el relat amb ell, li dóna un toc de suspens, de... De totes maneres, una relectura d'ell, un cop finalitzat el relat, et fa adonar de la solidesa de l'argument de la història.

    Enhorabona, Maria!

    Núria

    PS: Quina por que fas! Després de llegir aquest relat espero que tu i jo no ens enfadem mai perquè si no...

  • Quina trama,[Ofensiu]
    Xantalam | 24-02-2010

    quin argument, realment de pel·lícula, m'ha agradat molt, és una història policíaca perfecta, sense escletxes: manté l'atenció, permet una lectura fluida i amena, i el final i el principi queden ben lligats, una perfecció perversa.

    Les meves felicitacions, Gessamí, jo el trobo bo.

    Una abraçada.

    PS Permet que et comenti que hi ha una calçotrobada en marxa; seria una bona ocasió per conèixer-nos. Gràcies.

  • Fronteres invisibles[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-02-2010 | Valoració: 10

    Tal com et vaig dir, he trobat per fi una estona per llegir-te amb tranquil·litat... i m'alegro d'haver-ho pogut fer!
    Tenia ganes de retrobar-me amb la teva prosa... i en aquesta ocasió, a més, la categoria policíaca del relat m'ha sorprès gratament.

    Crec sincerament que has reeixit amb escreix, en el teu intent de posar-te a la pell d'altri: més enllà de quins límits, ja no sé si afirmar-ho, perquè aquestes fronteres invisibles les posen sovint les circumstàncies o el moment, i aquests són duaners capriciosos.

    Em sembla que has plantejat molt bé la narració, tant pel que fa al ritme com als moviments de la càmera que, finalment, ens permet una visió global de la història.

    També has anat presentant sentiments i emocions molt humanes, perfectament reconeixibles per a qualsevol espectador, sense fer el paper de fiscal o advocat al respecte, a partir de la qual cosa cada lector pot decantar-se lliurament d'una banda o una altra.

    Molt bona feina, tal com et deia al començament!

    M'ha alegrat molt tornar-te a llegir... ara hauria de demanar-te que no triguis tant en tornar a publicar, que m'has fet enyorar-te de valent!

    T'envio una abraçada plena d'afecte,
    Unaquimera

  • Molt interessant[Ofensiu]
    Naiade | 20-01-2010 | Valoració: 10

    Feia dies que no et llegia i m'he dit, passat pel seu raconet. I m'ha trobat un relat genial. D'aquells que et quedes amb ganes de més. Manté la intriga que va in crescendo a mesura que vas llegint, i esta molt ben portat.Només em queda felicitar-te i esperar llegir-ne un altre ben aviat.
    Has pensat, que podria ser una bona novel·la.

    Una forta abraçada

  • Molt bo![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 18-01-2010 | Valoració: 10

    Un relat que t'atrapa des del primer moment. L'he llegit d'una volada i he apreciat de nou una prosa lleugera, intel·ligent. És trist viure amagant els sentiments, tu ho detalles molt bé. Aquesta forma circular que li has donat al relat m'ha agradat molt: tot queda ben trenat.
    El primer paràgraf l'he trobat excel·lent, una presentació acurada en la forma i el contingut.
    Et felicito per aquest relat més extens que m'ha acabat resultant com un microrelat. Això passa quan un autor explica una història sabent el què té entre mans.
    Encantada de llegir-te! T'envio un petó ben fort, Gessamí_blau. Ens llegim!

    Mercè

  • Amb el teu[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 10-01-2010

    estil impecable has escrit un relat que bé podria ser l'argument d'una sèrie de televisió. Em pregunto qui és el dolent en aquest relat Els que han descobert que s'estimen o la Marina?
    Em repugnen les persones vengatives.
    M'alegra haver pogut gaudir d'un nou relat teu, Gessamí. Una forta abraçada i feliç 2010.
    Nonna

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

98006 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.