M'imagino el jardí a l'albada, fresc i silencios, solitari, impregnat del perfum de les roses... I la señora Jordina, dormint sola al llit i, al despertar, aixecant-se i anant a la finestre a contemplar les seves estimades roses, ocupant-se d'elles, de que estiguin sanes i podades i fortes...potser per no preocupar se de res més, per no deixar divagar el pensament.. I ara que no ella ja no hi és, que serà d'aquest roser?
Un conte molt bonic. Darrera d'aquestes línees s'entreveu tota una vida...
Un plaer.
Olalla

Pobres de nosaltres! Quin paper més trist que hem tingut sempre... començant ja per la poma verda.. Clar que potser era millor teixir de dia i desteixir de nit que casar-se amb algún d'aquells pretendents, no? M'agradat aquest text!