El carceller de la vienesa

Un relat de: Maria Sanz Llaudet
Sembla que els records són més vius després de beure’m el tercer got d’aiguardent. Em pregunto què hi faig assegut a la taberna, envoltat d'aquesta xusma més embriagada de sang que d’alcohol. Són temps convulsos en els que l’odi, la por i el ressentiment dominen els cors i envileixen les ànimes. Rostres amb fesomies grotesques que brinden celebrant la mort d’una dona que mai no van arribar a conèixer.

Recordo el primer cop que la vaig veure d’a prop, el dia que van portar-la a la Torre del Temple. Era una dona menuda, de mirada tendre i rostre amable, que duia els cabells blancs recollits en una trena que s’inclinava a un costat del cap. El vestit, brut i estripat, no restava ni una engruna de la majestuositat del seu posat. Les ordres eren de no oferir a la presonera cap privilegi, però molts de nosaltres, els guàrdies de corps, seguíem mantenint-nos fidels al servei de la institució. Amb moltes dificultats, vàrem encabir a la petita cel.la un catre, una taula i una cadira. També li oferírem les menges que li avinguessin i el beure que desitgés, però va refusar-ho tot amb un somriure càlid.

Durant aquells tres dies previs a la seva mort, vaig ser testimoni del coratge d’una dona valenta que esperava resignada la seva fi. La vaig admirar. I també la vaig compadir. A través del seu relat conegué l’aflicció d’aquella adolescent obligada a casar-se amb un altre adolescent, i les seves vivències dins d’una gàbia d’or que la protegia d’una noblesa vil i malintencionada. Deia que el poble havia après a odiar-la a través de les ignominioses històries que d’ella explicaven els cortesans, confabulats per desprestigiar a aquella estrangera que mai no havien acceptat. També admetia, però, la seva pròpia decadència dins d’aquella Cort encarcarada i superficial, que havia convertit aquella nena ingènua en una dona insegura i voluble que, aliena a la fam i la misèria dels seus súbdits, es delia per la riquesa i la fastuositat. Estic convençut que vaig ser dels pocs que va conèixer la persona, més enllà del personatge. És per això que em quedaré amb les seves paraules, amb els seus gests, i obviaré el judici que la història s’encarregarà de fer amb més o menys benvolença.

Al migdia van venir a buscar-la per dur-la al cadafal. Des de l’alba els esperava dreta, darrera la porta de la cel.la, amb la mateixa mirada càlida i el rostre seré que havia observat tots aquells dies. Ni una petita mostra de defalliment. En veure-la allunyar-se, vaig sentir un nus a la gola i l’impuls irrefrenable de cridar per darrer cop: “deixeu pas a sa Majestat Maria Antonieta, Reina de França, Arxiduquessa d’Àustria i princesa d’Hongria i de Bohèmia”.


Comentaris

  • RDQ [amb retard][Ofensiu]

    Evidentment ja fa bastants dies que havia llegit aquest relat. Avui l’he tornat a assaborir, l’he rellegit i tot i sabent de quin personatge es tractava m’he deixat portar per la teva manera d’escriure i descriure.
    Espero força relats més.
    —Joan—

  • Se m'havia passat la teva quinzena[Ofensiu]
    bloodymaruja | 20-10-2013

    Sempre és un plaer llegir-te . Aquest relat recordo hver-lo llegit però no devia tenir temps de comentar-lo. Admiro molt la perfecció de les descripcions i com has enfocat el moment. Només em resta dir que espero més relats teus, companya.

  • També ho trobo difícil[Ofensiu]
    Atlantis | 03-10-2013

    com et comenta la Nonna, escriure sobre Maria Antonieta i fer la descripció tan ben feta que fas.
    Talment sembla que tu fores el seu carceller, amb aquestes paraules que poses a la seva boca estic convençut que vaig ser dels pocs que va conèixer la persona, més enllà del personatge. És per això que em quedaré amb les seves paraules, amb els seus gests, i obviaré el judici que la història s’encarregarà de fer amb més o menys benvolença.

    No només es necessita saber escriure i descriure, sinó conèixer la història i tenir una dosi d'empatia per poder reescriure tot el que bé podria haver dit o pensat en els últims moments.

    A veure si escrius més que et llegiré

    petons

  • Trobo molt difícil[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 19-06-2013

    posar-se en la pell d'una tercera persona i tu has sabut fer-ho de meravella.
    Aquesta història de Maria Antonieta, tot i que coneguda la seva fi, m'ha entendrit.

    Que bé escrius, Gessamí i que contenta estic de tornar-te a veure per Relats.
    Rep una carinyosa abraçada de retrobament.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

97894 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.