El carceller de la vienesa

Sembla que els records són més vius després de beure’m el tercer got d’aiguardent. Em pregunto què hi faig assegut a la taberna, envoltat d'aquesta xusma més embriagada de sang que d’alcohol. Són temps convulsos en els que l’odi, la por i el ressentiment dominen els cors i envileixen les ànimes. Rostres amb fesomies grotesques que brinden celebrant la mort d’una dona que mai no van arribar a conèixer.

Recordo el primer cop que la vaig veure d’a prop, el dia que van portar-la a la Torre del Temple. Era una dona menuda, de mirada tendre i rostre amable, que duia els cabells blancs recollits en una trena que s’inclinava a un costat del cap. El vestit, brut i estripat, no restava ni una engruna de la majestuositat del seu posat. Les ordres eren de no oferir a la presonera cap privilegi, però molts de nosaltres, els guàrdies de corps, seguíem mantenint-nos fidels al servei de la institució. Amb moltes dificultats, vàrem encabir a la petita cel.la un catre, una taula i una cadira. També li oferírem les menges que li avinguessin i el beure que desitgés, però va refusar-ho tot amb un somriure càlid.

Durant aquells tres dies previs a la seva mort, vaig ser testimoni del coratge d’una dona valenta que esperava resignada la seva fi. La vaig admirar. I també la vaig compadir. A través del seu relat conegué l’aflicció d’aquella adolescent obligada a casar-se amb un altre adolescent, i les seves vivències dins d’una gàbia d’or que la protegia d’una noblesa vil i malintencionada. Deia que el poble havia après a odiar-la a través de les ignominioses històries que d’ella explicaven els cortesans, confabulats per desprestigiar a aquella estrangera que mai no havien acceptat. També admetia, però, la seva pròpia decadència dins d’aquella Cort encarcarada i superficial, que havia convertit aquella nena ingènua en una dona insegura i voluble que, aliena a la fam i la misèria dels seus súbdits, es delia per la riquesa i la fastuositat. Estic convençut que vaig ser dels pocs que va conèixer la persona, més enllà del personatge. És per això que em quedaré amb les seves paraules, amb els seus gests, i obviaré el judici que la història s’encarregarà de fer amb més o menys benvolença.

Al migdia van venir a buscar-la per dur-la al cadafal. Des de l’alba els esperava dreta, darrera la porta de la cel.la, amb la mateixa mirada càlida i el rostre seré que havia observat tots aquells dies. Ni una petita mostra de defalliment. En veure-la allunyar-se, vaig sentir un nus a la gola i l’impuls irrefrenable de cridar per darrer cop: “deixeu pas a sa Majestat Maria Antonieta, Reina de França, Arxiduquessa d’Àustria i princesa d’Hongria i de Bohèmia”.