La cinta vermella

Un relat de: Maria Sanz Llaudet
Se’n va fer un tip, de provar d’obrir la caixa forta. Però no hi va haver manera. “Joan, la combinació de números correspon a la data de naixement de la teva mare”, li havia dit el pare poc abans d’aclucar els ulls per sempre. I ell feia rodar el dial un cop i un altre sense que s’escoltés el click que desbloquejaria el pany. Estava desconcertat. El pare mai no va parlar-li amb detall del contingut ni del seu valor, però les ordres van ser taxatives i clares: “Obre la caixa. Hi trobaràs uns sobres lligats amb una cinta de color vermell. Sobretot, reprimeix la temptació de mirar-ne el contingut. Quan els tinguis a les mans, llença’ls al foc de la llar. M’has de prometre que ho faràs així!”, repetia un cop i un altre fins que el Joan, amb posat solemne, li’n va donar paraula.

Era curiós com s’havia transformat el seu pare en els darrers anys. De ser un home meticulós i eixut, havia passat a comportar-se com un enfant terrible, conseqüència, probablement, d’una incipient demència senil. Per acabar-ho d’adobar, l’Elvira, la dona d’en Joan, li seguia el corrent com si fos el més natural del món. Moltes tardes, sortien a fer un vol per les galeries d’art o anaven a veure pel•lícules de gènere, i fins i tot algun cap de setmana feien estada a Platja d’Aro, “a prendre les aigües del mar”, deia ell.

Uns dies després, el Joan va haver de fer un viatge de feina a Hamburg. Va ser llavors, en trobar-se sola a casa, que l’Elvira es plantà davant la caixa forta i, fent girar la rodeta amb seguretat, l’obrí. Havia estat una sort que el Joan, despistat com era, no recordés que la seva mare havia nascut un dia abans de la data en la que fou enregistrat el seu naixement. En pocs minuts va tenir a les mans la pila de sobres lligats amb el llaç vermell: la cinta que ella duia per fer-se la cua i que un dia va regalar al seu sogre i amant.

Comentaris

  • Ficció real o realitat fictícia[Ofensiu]
    rautortor | 20-05-2014


    Se sol dir que la realitat supera la ficció. Però és justament en la realitat que els escriptors ens inspirem per atrevir-nos a imaginar situacions com la que tu ens expliques amb molt bona literatura. No és la primera vegada que he llegit una història semblant a la teva, els amors de nora i sogre. Els uns es perden en explicar-ne els motius, un marit avorrit, una nora insatisfeta, un sogre interessant...

    En canvi, tu ens l’has presentat com a història de misteri. I, a més a més, amb mestria. T’has ben assegurat d’enganxar-nos des de la primera línia: la caixa forta que no s’obre. Qui més qui menys vol saber què coi hi deu haver a dintre. Després, per acabar-ho d’adobar ens introdueixes les darreres voluntats d’un pare amoïnat pels seus secrets íntims, reprimeix la temptació, llença-ho al foc.

    Tot seguit, ens mig expliques allò que justificarà el mot final. Els canvis d’humor, l’anuència de la jove, les sortides...

    Finalment, després de fer-nos cinc cèntims del caràcter indecís i absent del marit que és incapaç de recordar la data real del naixement de sa mare, ens obres la caixa i allí apareix, per fi, la cinta vermella del títol lligant les cartes del sogre...i amant.

    Un gran relat, certament. No tan imaginari per no ser real, ni tan real per que no pugui ser imaginat.

    Raül

  • Quins pebrotillos !![Ofensiu]
    Annalls | 20-05-2014


    Que tenen la protagonista i el seu sogre ! I quina noblesa el fill que està disposat a complir el que li demana el pare.

    Una historia que enganxa i et fa llegir amb agrat fins el final, on et quedes bocabadada perquè és del tot inesperat !!

    Molt ben escrit !

    Anna

  • caram![Ofensiu]
    Sol_ixent | 20-05-2014 | Valoració: 10

    Relat àgil, original i que t'enganxa des de la primera línia.

    Et desitjo molta sort en el concurs!

    Sol_ixent

  • Amb el teu estil impecable[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 16-05-2014

    has escrit una història plena d'enginy i amb un final inesperat i sorprenent.
    M'ha agradat molt tornar a veure't per aquí.
    Una abraçada, Gessamí.

  • Caixa, llaç i data[Ofensiu]

    Caixa, llaç i data. Has enllaçat ben bé les tres paraules, a l’igual que has tornat a escriure amb força, mantenint el teu estil d’acaronar els teus relats amb els mots justs, emprant només els necessaris sense una paraula de més...
    Ah!, la meva dona també està enregistrada —en el seu cas—, dos dies després del seu naixement. De totes maneres aquests dos dies de més jovenesa no crec que es notin gaire.
    —Joan—

  • Bon relat![Ofensiu]

    Un relat que t'enganxa des del primer moment i et fa estar en expectació fins al final, cosa que crec que és l'esperit dels bons relats de misteri. Així doncs et felicito i et desitjo sort en aquesta última convocatòria :)
    Edgar

  • Sorpresa final[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-05-2014 | Valoració: 10

    Sí senyor, amb una sorpresa final perfecta per arrodonir aquest relat! Ja de bon principi ens has deixat amb l'interrogant de saber què hi haurà a l'interior de la caixa fort i dels sobres lligats amb una cinta vermella. De mica en mica s'omple la pica i vet aquí la sorpresa final, tatxan! Fantàstic! Una abraçada.

    Aleix

  • Misteri total![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 13-05-2014

    Com m'ha agradat el teu relat, Gessamí_blau! El misteri planeja des del primer moment, es manté la tensió i l'atenció en tot moment, i al final, plas, la gran sorpresa. Molt ben portat i escrit!
    Celebro molt veure't per aquí. Sempre és un gust llegir-te, veïna!
    Una forta abraçada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

97893 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.