L’instint

Un relat de: Maria Sanz Llaudet
—Només de pensar-ho m’esgarrifo! Vols dir que havíeu de dur el fetus nou mesos dins la panxa?
A la Sindra li feien gràcia els relats de l’àvia. Se sentia afortunada si comparava la seva aventura de ser mare amb allò que li explicaven de les experiències d’aquelles dones d’una època passada.
—Oh, i tant! I desprès ens l’havien de treure obrint-nos el ventre. I abans d’això, les dones l’havien de parir, suportant contraccions doloroses fins que l’úter es dilatava i expulsava el fetus.

L’àvia, engrescada per una Sindra amatent, seguí referint-li històries, algunes viscudes i d’altres de les que només n’havia sentit a parlar.
—Quina por devien passar! —exclamà la Sindra, impressionada—. Ara tot és més senzill. I més humà!
—Dona, més humà no m’atreviria a dir-ho. Més pràctic, potser sí —respongué l’àvia amb un somriure condescendent—. I quan dius que us entregaran el menut?
—D’aquí a una setmana, quan donin per finalitzat el procés. Ara és al Centre de Clonació Integral, dins l’àrea de Darrer Creixement.
—Pobre fill, allà tot sol i indefens...
La Sindra se sorprèn quan s’adona que la seva mà llisca suaument per sobre la panxa plana. Somriu, i s’imagina què sentiria si el petit fos dins seu. Recordant les explicacions de l’àvia, es diu que l’acaronaria a través del ventre, i potser fins i tot li cantaria una cançó perquè anés acostumant-se a la seva veu. És possible que se sentís més protegit sabent-la a prop que envoltat d’aquelles parets d’acer.
—Sindrà, què tens? Sembles capficada.
—No res, àvia. Pensava en el meu fill i crec que està en el lloc més segur per ell. Ara encara és molt vulnerable a qualsevol virus o bactèria. D’aquí pocs dies li aplicaran el reajustament que el farà immune a totes les malalties conegudes. Ho faran uns minuts abans de treure’l del nucli de clonació.
—Ja tinc ganes de veure-li la carona i abraçar-lo—murmurà l’àvia. Se li havien humitejat els ulls.
—I jo, àvia. I jo.

Comentaris

  • M'agrada que no parlis d'extraterrestres.[Ofensiu]
    Annalls | 11-12-2013

    Com li deia fa poc a un company !!!
    Hmm l'idea es controvertida, la seguretat , el confort, no patir d'una banda i l'afectivitat de la proximitat , tenir-lo dins teu, acaronar-lo, sentir-lo, la natura de l'altra. Hi si els ajuntéssim?

    Gessamí perdona que t'ho recordi però es la meva quinzena, la darrera.
    No he vingut expressament , te vist al inici i en veure que no parlaves dels "alienigenes "he passat a veure't !
    T'aniré llegint ara que et conec !


    Anna

  • Un futur ple de dubtes[Ofensiu]
    Carles Ferran | 11-12-2013

    Un tema molt original i desenvolupat amb mestria. Tant, que hom fa pensar que seria possible a curt termini. Però podria el món sobreviure sense vincles materno-filials?

  • Parir[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 10-12-2013

    Gestar, parir, alletar... ens recorden que som un mamífer més. Potser no falta tant per aquest futur que relates.

  • afegitó[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-12-2013

    ...després de tants dies de NO llegir-te.


    (cap el final)

  • Eduard Punset dixit[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 09-12-2013

    Ahir vaig veure un programa del Punset que parlava d'això, més o menys.

    Veig que has portat a terme un relat molt emotiu, on els sentiments estan darrera la porta, trucant, però no deslligant-se del progrés, hi ha moltes sensacions que es van perdent amb això del progrés. Imagino que en aquest món tan perfecte, si ho vols, encara pots engendrar al natural.
    Un diàleg que condueix a la perfecció la història. Molt de mèrit!

    M'agrada veure que no has perdut frescor, fins diria que has guanyat en recursos, m'agrada aquest relat que ens presentes.

    Felicitats, després de tants dies de llegir-te!

    Ferran

  • Il·lusió i pànic[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-12-2013 | Valoració: 10

    Un relat que corprèn, magnífic relat de dues cares: la que il·lusiona pensant en l'avenç de la ciència i el desig de la mare i l'àvia, i d'una altra el pànic de pensar fins on podem arribar en el control de les persones. Em fa reflexionar, gaudir i patir alhora. Felicitats per aquest escrit tan bo. Una abraçada.

    Aleix

  • Feia temps...[Ofensiu]

    Feia temps que no ens deixaves llegir res teu. Feia temps que no gaudíem de la teva prosa tan... tan... com ho diria, tan elegant, tan fluida, tan planera.
    Gràcies per tornar. N’esperem més!
    —Joan—

  • Bon relat![Ofensiu]
    Edgar Cotes i Argelich | 09-12-2013 | Valoració: 10

    M'ha recordat una mica a "Un món feliç" d'Aldous Huxley. Potser una mica abans, només amb el tret dels nens probetes. Amb només diàleg m'has fet gaudir i interioritzar dins un món on no existeix l'embaràs, amb el sentimentalisme que porta, més fred i distant amb els fills potser. Et felicito pel bon relat i et desitjo sort en el concurs.
    Edgar

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Maria Sanz Llaudet

Maria Sanz Llaudet

54 Relats

912 Comentaris

98006 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Vaig arribar a aquest món una matinada de ple hivern, un dissabte del mes de gener que em va batejar amb el signe d'aquari, amb ascendent escorpí (ara que ja tenim confiança, us ho puc confessar)
Quan vaig ensenyar-vos el meu primer relat, l'octubre del 2006, us deia que feia pocs anys que havia començat a escriure. Ara ja en fa uns quans més. No sé si en aquest temps he aprés a escriure gaire més del que sabia -que era poc-, però seguiré posant-t'hi tot l'esforç de que sóc capaç i, per fer-ho, rés millor que tenir l'oportunitat de llegir-vos i gaudir d'aquestes històries i vivències que entre tots compartim. Sembla ser que finalment he corregit la meva tendència a posar punts suspensius a tota frase que se'm posava pel davant, però el més important per a mi és que segueixo sentint aquella necessitat que m'empeny a deixar constància escrita de pensaments, vivències, sentiments...
Gràcies a tots, i especialment a aquells que tingueu la paciència de llegir-me. Els que a més tingueu la bona voluntat de comentar-me, doblement agraïda.