Ara no sé

Et dono les gràcies per la benvinguda i les bones paraules que has tingut per al meu 'Fugida! Substantiu, FEMENÍ' i et vull felicitar, a la vegada, pel teu poema 'Ara no sé'. Has aconseguit que em sentit totalment identificat amb les teves paraules, amb el dubte final (mai m'he refiat de qui no dubta). Als 43 anys puc dir que aquest podria ser el meu poema de capçalera.

A més, domines el ritme i el lector es deixa anar de la teva mà. Jo també et llegiré més. La primera experiència ha estat excel·lent!

Que tinguis bona lletra!

Àlex

... que de vegades no és per ella mateixa negativa, ho és quan va acompanyada de frustració i desorientació. Moments que tots hem viscut alguna vegada :(

Però aprofito l'avinentesa per afegir que si no es perd l'esperança podem ser allò que volem si verament del fons de nosaltres mateixos surt la força i ens convé.

Aprofito també, per dir-te que em fa gràcia compartir llibre amb tu.
Una abraçada de poeta
Joanalvol

He llegit moltes vegades aquest poema i cada cop el trobo més punyent, és tanta la impotència davant el dolor dels altres quan no el podem abastir que l'esperança és perd en els malsons.

El desencís i el desenganys fan mal a l'ànima.

Preciós Maite, senzillament preciós!

Et felicito de tot cor per haver-te presentat al Concurs i per haver estat seleccionada, sabia que així seria, em fa moltíssima il•lusió compartir amb tu i amb els altres companys aquest poemari tan especial.

Una càlida abraçada estiuenca i plena de bons desigs.
Núria

amb tants "suporters" com arribes a tenir aquí a relats. Enhorabona per la selecció d'aquest poema. Vers lliure, sense restriccions més enllà de l'homenatge al malaguanyat i popular poeta osonenc. El seu contingut em transmet tot de sensacions barrejades: l'escepticisme després d'una trajectòria vital rica en experiències, la solitud entre la gentada i els dubtes sobre la pròpia identitat com a resultat final, deixant la porta oberta a l'esperança.
Una tercera part de la història de la senyoreta Gertrudis… doncs, per què no? De totes maneres aquest personatge està inspirat en una persona real, i tens raó que un home com l'Eduard tindria més aviat poques possibilitats amb ella. De moment té, també ell, la porta oberta a l'esperança, que no s'ha de perdre mai.

Que de voler un instant fet poema,
ara en surt un poema que serà publicat en llibre de paper.
Moltíssimes felicitats pel teu esforç, pel talent
i per ser seleccionada.
Una abraçada ben literària.

-molt gran en Miquel Martí i Pol-

Moltes felicitats Maite per la teva selecció! M'alegra molt i molt compartir un llibre amb tu. Una abraçada ben forta i fins aviat!

Aleix

Per ser seleccionada.
Una abraçada.

Enhorabona!

Aquest poema, presentat al “Concurs ARC de Poesia 2011. Poesia Social i de Denúncia”, ha estat seleccionat per formar part del recull que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora).

En breu ens posarem en contacte amb tu via correu electrònic.

Gràcies per la teva col•laboració,

Junta de l'ARC

Hola, Maite,

Has sabut convertir en poesia la crua realitat de la vida, la incertesa que sempre ens envolta, i ho has fet per mitjà d'una conversa íntima que expressa magistralment els desencisos i els dubtes que ens ofereix el pensament.

Et felicito!

Una abraçada molt afectuosa,

Pilar

En què dipositem les esperances? En les mentides que ens inculcaren? En persones determinades, líders, mestres, poetes? En la poesia mateixa?
El poema s'interroga a si mateix, obrint mirades a l'exterior i redirigint-les a l'interior. No vacil·la davant la pròpia recriminació d'haver emmudit, de ser insensible al dolor aliè. S'aferra a un vaitot en la recerca d'una esperança: tot o res, en la vora de la deseperança.
Aquesta recerca apareix com un qüestionament continu, que potser no altra cosa és el creixement: una consulta d'oracles, miracles, miratges. En el joc de troballes i enganys que és la vida,l'esperança pot sucumbir a l'atracció de la falsa resposta que ens acomodi a una rutina insebilitzadora.
Però no sembla aquest el destí de la poeta. Desperta enmig del malson i es veu sola.
Però el poema, la poesia, és un estendre la mà. Si més no, aquest poema acaba amb una diàfana voluntat de ser, no imprecisa, sí aclarida , potser el destil·lat de victòries i fracassos, assoliments i frustracions. El destil·lat de l'experiència. I dins aquesta conflueixen les veus dels poetes que són fars que ens han il·luminat, els Martí i Pol, les quimeres que ens fan mirar més enllà.
Una abraçada,
franz

La teva poesia, bella, expressiva, punyent pels dubtes que hi planteges, m’arriba ben endins. Potser em consola, per allò del “mal de muchos”, que tots patim, algun cop, la paràlisi de la por, i que, per vèncer-la, ens insensibilitzem, si podem, al dolor aliè.

Però el fet de dubtar és humà, lògic, i símptoma de lluita. L’absència de dilema és impossible, així que la incertesa forma part de nosaltres. Dubtem perquè lluitem. I lluitem per tirar endavant. Progressar. Reeixir...

Jo no en sé un borrall de poesia, així que m’he de guiar pel missatge que m’arriba, i per la seva melodia. I en el cas de ”Ara no sé”, em torna a despertar l’ànsia de saber si podré arribar on vull. I això em dóna ales per seguir-ho intentant.

Addenda: Tinc un poema de capçalera. És de Miquel Martí i Pol. Lletra a Dolors. Em va cridar l’atenció pel nom del títol. Com el meu.

Me’l llegeixo de tant en tant. Hi trobo consol a una pèrdua personal de joventut. És extraordinari com es pot capgirar la tragèdia d’una pèrdua i convertir-la en una acceptació tranquil·la, reposada, i resignada. Un cant a la vida, que continua, malgrat les pèrdues del camí.

I acabo lligant el teu missatge poètic amb uns versos d’aquest poema de Martí i Pol que diu:

Unaquimera, gràcies per respondre tots els meus comentàris. Jo t'he visitat expressament perquè ja feia temps que no ho feia, i per això he obert el primer dels relats. Tots els texts que havia llegit teus eren més extensos, i en aquest poema ens demostres a tots una gran firmesa en les boniques paraules que escrius.
Una besada, i fins aviat:)

muda la ràbia i quieta la por però vestir-se de indiferència davant el dolor dels altres, per a mi ,vol dir que la persona s'ha quedat nua de sentiments i això és el pitjor que pot passar.
Un poema preciós i profund, Unaquimera.
Una sincera abraçada.

Nonna

És com un cor parlant al cor i la raó ho escolta.

Volta el món i torna al born. Tantes vegades com calgui. Si poguéssim recular i esborrar moltes de les coses que hem fet, la vida ens canviaria, i no fóra la mateixa. Calia, potser, passar per aquesta experiència.
Això ens diu que moltes de les coses que fem no en som suficient conscients, malgrat estar desperts. Costa molt veure’ns com som i entendre molts perquès. La societat parteix d’uns esquemes que sovint, en nosaltres, es contradiuen i creen xoc. Esquemes que influeixen i molt en la nostra conducta i mena de ser i fer.
Si ho penses a fons veuràs que a la fi, tot s’ajusta a un rol, un paper. El de cadascú.
Una abraçada d’aliança que no de complicitat
Joanalvol

tens tants comentaris! Crec que ja t'han dit tot el que podria dir-te jo. M'adhereixo, això sí, a les seves felicitacions. També jo expresso alguns dubtes, encara que diferents, en el meu poema EL MEU CANT ESPIRITUAL, que ja m'agradaria que rebés tants comentaris. Que t'envejo en tots aspectes, vaja! Però t'envio una abraçada.

Magnífic poema on expresses, de manera magistral, l’etern dubte en els nostres possibilitats i un cert escepticisme degut a petites decepcions pròpies del nostre deambular per la vida, a la pèrdua de la innocència i al desencís.
Però no hi ha desesperança en el teu poema, només dubtes, que es poden superar amb un raig extra de llum que es coli per una escletxa del cor.
Bo, molt bo.

Cada cop que et llegeixo, assaboreixo un nou tast d’aquest art que poema a poema va creixent. L’etern dubte que mai ens deixa gaudir del tot i ens fa qüestionar si mai aconseguirem ser allò que volem. A cada nou escalo que pugem ens torna la incertesa, i l’escala no s’acaba mai. Un magnífic poema Uq que fa pensar...
Una forta abraçada sense dubtes

Rellegint el teu poema arribo a la conclusió que t’admiro perquè ets una tot terreny. Ets capaç d’escriure textos en vers, en prosa, de tots els gèneres i amb gran mestria. Jo vaig intentar participar al Concurs de Poesia de Protesta, més que res, perquè tal que n’hi hagués algun que es pogués desestimar. Però ni això, ja no l’he arribat ni a publicar.

El jo poètic se sent dubitatiu, enganyat, decebut... cercant arribar ser el que vol ser, que no sap ben bé què és. Fantàstic!

Ens seguirem llegint,

Núria

Aquest poema sembla corroborar l'eterna recerca d'allò inasible. I de la difícil acceptació a no trobar resposta.
Una besadeta,
Llorenç

... I és que no acabo d'acostumar-me al nou web de RC d'ençà que eres la "number one" en l'altra versió. Però veig que conserves la clientela i et vénen a veure molts i molts a comentar-te.

Les teves paraules semblen ben fresques, en el bon sentit, en el sentit que les teves paraules són rosada matinera. Plenes de significat i eperança, sense subterfugis, amb indolència i carisma.

Et desitjo sort en el concurs, jo també hi he participat. El teu poema s'ho val.

Molts records del llamp!, que sempre ronda per aquí, encara que no comenti a tothom, ni tan sols als companys de sempre.




Centellejant!

el que una vol ser!!!!
Viure com una vol...
Fer allò que es desitja...
Dir allò que se sent...
Ara si que sé, que cal lluitar pel que una vol ser!!!
Bon poema, i bonic missatge.
Una abraçada ara dubtosa però molt afectuosa. (i a seguir jugant amb els mots....)

amb el sentiment que hi poses hi veig un "per fi, ara sí ,"una porta a la llibertat d'un poble ,d'una gent que amb jocs de mans, enganys de paraules de fets ha estat sotmès, i ara amb la serenor la tranquil·litat , sabem que és el moment per acréixer i esdevenir un poble lliure.
ara no sé...
no sé si amb els sentits oberts,
el gest calmat i els mots alerta,
no sé si puc acréixer l'esperança
de ser allò que vull ser.

M'agrada molt

doncs sóc un admirador del Martí i Pol i de la Unaquimera, per tant el poema ja m'omple més que tota la mona de pasqua!!!
gràcies pel teu comentari, com sempre tan treballat i fet des d'una anàlisi sincera i profunda
ets única de debò
una abraçada
joan
pd.- espero que tot el merdé que vaig muntar al fòrum no afecti la nostra relació poètica, sense voler potser vaig usar paraules poc adeqüades i vaig muntar un pollo que em van deixar trinxat... en fi que ho sento.

Ara mateix em reafirmes en la teva categoria d'escriptorassa, redéu! M'ha encantat la música d'aquest poema, les rimes en alguns versos, els adjectius a l'inici de tres versos consecutius, a la part inicial, el reforçament del teu argument deixant un verb sol en un vers, sincerant els teus pensaments i homenatjant a Martí i Pol. Una poesia guanyadora per assaborir a càmera lenta, per rellegir de nou, com ara faré. Una abraçada!
aleix

Relat molt descriptiu i que m'ajuda a reflexionar.
I m'agrada molt allò que dius dels sentits. El camí dels sentits aporta moltes respostes i saviesa.

Gràcies a vosaltres, sincerament, per la vostra eficiència i eficàcia!
Vaig a fer el que em recordeu abans no em marxi del cap... ;-)

Una abraçada per a l'ARC i per a qui passi per aquí i la desitgi,
Uq

Gràcies per participar!

Si la teva obra compleix amb els requisits bàsics d’aquesta convocatòria, pel que fa a temàtica i extensió, ja entra a formar part del conjunt de poemes que el grup BROU seleccionarà per ser musicats.

Si també vols que el poema entri a la fase de selecció per ser editat en un poemari recull (recorda que es poden presentar un màxim de 2 poemes), dins la col•lecció Relataires de l’editorial Meteora, recorda que has d’enviar l’enllaç d’aquest lloc web on ha quedat penjat a l’adreça electrònica de l’ARC (associacio.relataires@gmail.com), i que la condició bàsica per poder participar en aquest nou llibre de l’Associació és ser-ne soci.

Gràcies de nou!

ARC