Comentaris i Veredicte REPTE 220 "Iraq en guerra"

Benvinguts als comentaris i veredicte del repte 220.




M'ha costat molt decidir-me per un guanyador. Per primera vegada no he fet servir una taula d'Excel, sinó que he passat directament a l'estómac, a la percepció global, a la bona feina vista intuïtivament. Tots els arguments han estat prou bons, així doncs la forma ha influït bastant en la decisió final.

Passo als comentaris:


Estimada Mare (L'home sense nom)
M'agrada la idea d'assumir la psicologia d'un marine, d'un noi jove nord-americà, educat en un entorn que sembla li ha semblat el normal (tal com passa a molts nois de qualsevol ciutat d'occident) l'establert, el correcte, el que toca. Un ésser que jutja el món i la societat segons els paràmetres de la seva cultura, de la cultura que li han transmès conscient i inconscientment: "No ho entenc. Els hem lliurat d'en Saddam, i a canvi, ens desitgen la mort. No he vist gratitud ni en un sol d'ells. Saps? Jo també els odio, ara." Un noi que gosa pronunciar la paraula odi, que reconeix que odia. Característica molt típica en persones de la cultura occidental: quan se senten ferits o menyspreats es disposen a odiar conscientment, sense para atenció en el fet que odiar és intrínsecament dolent, i que mai no pot ser excercit com a mitjà ni com a reacció a res. Diuen que els Estats Units són el país on la gent justifica més, i d'una manera implacable, el dret a la venjança, i l'odi com a instrument de solució de conflictes o de defensa. Probablement a Suècia o a Noruega no passi el mateix. Cada cultura té els seus punts febles. Per això és interessant aquest capbussament en la manera de pensar d'un nord-americà jove, esponja del seu món, mancat de capacitat autocrítica, etc...
Una altra mostra d'aquesta manera de pensar que em treu tant de polleguera, però que és molt real no només als Usa sinó a Catalunya i a moltes cultures neoliberals consumistes i descerebrades: "Són una colla de traïdors fanàtics, que no es mereixen el nostre sacrifici" Em refereixo a la generalització, a dir a tothom d'un país que és d'una manera concreta, només pel fet de ser d'aquell país... És com quan tu ets a Salamanca, i perd el Barça... i l'endemà se t'acosta el teu parent salmantí i et diu amb tro de sorna: "Que os ha pasado? Tantos duros que teneis?" I tu et quedes amb cara de marcià despistat perquè no saps què t'està dient, fins que t'adones que t'esta considerant seguidor del Barça, quan tal vegada no t'agradi el futbol, ni sabies que hi havia partit... llavors els dius que tu ets seguidor del voleibol femení, i et miren sense saber si els prens el pèl o ets un friki.
Pel que fa al text, i a nivell formal, està molt ben escrit. No hi he trobat pegues. Solucions que jo faria diferents per pura sonoritat, potser sí, però res de l'altre món. Res objectiu.


El resistent islàmic (Josep Bonnín Segura)
Bon relat en què ens expresses la ràbia continguda d'algú que a diferència del nostre amic marine de l'anterior relat, ha crescut en un poble constantment humiliat. Cap ésser humà s'acostuma al dolor, ni que sigui una realitat vista al llarg de tota la creixença. Aquest aspecte no és relatiu. Tots portem a dins el bé i el mal, la joia i la tristor, i ni que mai no haguéssim conegut l'alegria, l'enyoraríem. Alguna cosa del nostre endins ens la reclamaria, igual com anhelem una vida que no acabi en la mort. La nostra vida conscient se sent d'una manera o altre feta per a una vida que no s'ha d'acabar, per una vida sense dolor, ni odi. Igualment anhelem una igualtat entre les persones que no existeix... i tantes coses que mai no hem experimentat però que d'alguna manera portem als gens i a la consciència. Per això els nens a l'Iraq, malgrat l'alegria, creixen anhelant una altra manera d'existir, i de vegades la frustració esdevé violència i autodestrucció.
El relat també ens presenta la doble moral d'occident, la definició ambigua del mot terrorista segons qui sigui que el pronuncia, el concepte de democràcia, fet servir sovint per a dominar el feble, i inexistent en gran mesura en països que se senten orgullosos de tenir-la.
Del relat en destaco una prosa correcte, amb fragments d'una prosa molt bona gràcies a la seva austeritat, sense embarbolls, amb frases curtes i alhora evocadores d'imatges i figures. En destaco per exemple:

"La humiliació constant ha format part de la meva educació. A mi no m'han preparat per estimar. Tampoc puc dir que hagi tingut massa opcions per triar. Ells portaren el diable o tal volta el diable sempre ha estat amb nosaltres. Jo tinc por."


L'esclat de llum. (Xavier Valeri)
M'ha sorprès gratament aquest relat de prosa boníssima: austera, ben traçada, curta (les frases curtes acompanyen molt bé les narracions dramàtiques). També elabores un bon estudi psicològic dels personatges.
Com a exemples de bona prosa:
"Sota aquest terraplè no em detecten. Han aparegut els Cobra. Les cases s'alcen del terra, queden suspeses a l'aire i cauen enmig de la polseguera. Com bojos continuem disparant . Sento xiular un Sam. La bola de foc que fa aquesta merda d'helicòpter ho omple tot de vermells i taronges Quina dolça llum de mort. No em fa por: m'espera el paradís."

En aquest paràgraf sorprèn de manera positiva la gran quantitat d'idees i de narració de fets que hi ha en tan pocs mots, la qual cosa fa que la lectura sigui amena, que no cansi, que desboqui al lector cap endavant, que creï aquell gustet tan bo que se sent amb les lectures que enganxen.

Coses a millorar:

"El terra tremola un mur em cau a sobre." Entre "tremola" i "un" jo hi posaria un punt, o almenys una coma.

"Quan sortí d'aquí aniré un mes al desert" Suposo que volies posar "surti" enlloc de "sortí"

"El fòsfor té la virtut que crema els teixits humans" Si el mot virtut l'has posat com a ironia m'hi està bé, sinó és evident que quedaria millor "té la característica" o "té la facultat de cremar..."

"Alà" va accentuat i sense "l" geminada.


Contes meravellosos. (Joanra)
Tornem a trobar-nos una prosa digna de ser estudiada: clara, correcte, elegant, austera. Frases curtes, ben traçades, senzilles però no "simplones". El més curtes possibles però sense arribar a semblar telegràfiques o a tallar el ritme de la lectura. Aquest relat té la virtut a més d'intercalar pensaments d'una manera que gairebé no es nota, o detalls que atorguen a la prosa un to poètic. La prosa més austera esdevé poètica: els extrems es toquen. Exemples d'aquests detalls: "M'estimo la mare per aquestes coses" un detall intercalat enmig d'una descripció que enriqueix la prosa sense carregar-la, més aviat té l'efecte de alleugerir la descripció, de fer-la més propera, més sincera. La bona prosa ha de semblar rabiosament sincera sense un bri de artificiositat, de "rimbombància" o de tòpic. Aquest relat té la virtut de transmetre sinceritat, de fer-se proper al lector, comprensible sense necessitat de gaires paraules.
Una altra mostra de bona prosa:
"M'empasso la pasta que tinc a la boca, recullo les tasses i les porto a la cuina. La mare em ve al darrera i em xiuxiueja: "au va, estudia una estona". Segur que convencerà el pare per anar plegats a escoltar tot el que sap l'oncle del cel."


L'espiral (qwark)
Bona idea, la de la mirada que transforma, que per un moment fa adonar-se de la realitat, ens desperta de la falsa idea que ens havíem fet dels esdeveniments. Una mica com allò que ens passa als professors quan tenim un energumen a classe que ens fa la vida impossible i el dibuixem a la ment com un monstre sense entranyes, i després ens el trobem al carrer i veiem com fa un petó a la seva germana petita i com ens saluda amb il·lusió, i descobrim en la seva mirada una realitat molt més fiable que el monstre que havíem creat a la nostra ment.
A nivell de la forma, hi veig una prosa correcte amb algunes millores possibles. Està escrit amb seguretat, sense vacil·lacions. Fas servir bé algunes imatges: "les entranyes de la nació" "I el dimoni va arribar"
Com a millores: evitar l'excessiu us de "seu" "seva". I l'última frase: "També ho era per assolir la redempció?" No l'he acabat d'entendre.



My little friend (loPardal)
Caram. Quina cruesa la d'aquesta narració. Possiblement real en alguns casos... Deixem el possiblement.. real segur. És d'aquells episodis que et deixen mal cos, i que et fan no trobar consol en cap pensament. La maldat humana. La indiferència dels covards que tenen por de la presó més que de viure amb la complicitat d'un crim atroç.
El relat, pel meu gust, té un excés de paraules. Pateix la repetició d'alguns mots de manera massa propera: el verb "deixar" al principi, i els possessius "seu" "seva" al llarg de tot el relat.

Nit fosca sota la trista llum de la celístia d'Iraq. (Rodamons)
Un altre relat ple de cruesa (molt real). Exposa la incomprensió que sovint representa el dolor per a les persones profundament creients, que no entenen com Déu el permet. La prosa és bona, però potser cau en expressions que no m'acaben d'arribar, que se'm fan com molt usades... no et sé dir perquè, és una sensació general. Una altra cosa que no m'agrada, per gust personal meu, és l'ús de l'adjectiu davant el nom, em fa l'efecte que la prosa guanya en força si l'adjectiu va al darrere, tot i que alguna vegada reconec que queda millor al davant. El títol tampoc no m'acaba de fer el pes, exactament per "llum de la celístia". Aquesta expressió l'he vista escrita, o sigui que no puc dir que estigui malament, però celístia ja és la llum de les estrelles, per la qual cosa a mi em sona a repetició. Jo ho deixaria amb : "Nit fosca sota la celístia" Trista tampoc no li posaria perquè "trista celístia" em sona malament, manies meves.


Aljafaji (Lois Tarranco)
Continuem amb la cruesa pròpia de la situació del país. Un relat colpidor. Trobo
potser que dóna moltes voltes a les situacions, les mastega potser una mica massa; interpreta intencions i pensaments, potser cladria deixar que el lector les deduís del context, l'excés d'explicacions envers un mateix fet de vegades pot fer sentir sensació de mastegament o d'enfarfec.
Pel que fa a la forma té algunes pegues:
Propera repetició del verb "estar" a les primeres línies.
"La pell de color de la mel" quedaria millor "pell color de mel" o "pell color mel"

"com si espigues defenent-lo" suposo que volies dir "com si estigués defenent-lo"
"S'ho amagava sota el pit" crec que vols dir "se l'amagava sota el pit"
"només alguns restes de menjar" seria "només algunes restes de menjar"
"que havien interrompre" deus voler dir "que havien interromput"
"per el meu país" seria "pel meu pais"
" al únic" seria "a l'únic"
"sigues del país que sigues" deus voler dir "fos del país que fos"

Botxins (Urepel)
Un altre relat en primera persona des de la visió d'un soldat. Aquesta vegada el soldat es desmarca de la resta de companys, als qui detecta una manera de ser que no és la seva. Es descriu el soldat com algú mancat de senderi, un "crio" cec davant la realitat de l'individu a qui combat i a qui no és capaç de conèixer. El relat manifesta de principi a final la idea de la dificultat de conèixer el poble iraquià, d'estar combatent una realitat inventada i falsa.
L'estil del text és força correcte, encara que millorable. Les quatre primeres línies deuen tenir algun problema de puntuació, perquè m'entrebanco a l llegir-les. De tant en tant passes del passat al present, i tornes del present al passat.



Notes Finals (Angie)
Bona prosa. Elegant, correcte, àgil. No m'acaba de convèncer l'aplicació de la paraula celístia. El text expressa la cruesa, típica en molts d'aquests relats, i lògica. La visió d'un fotògraf estranger, i la visió de dos germans que responen de manera diferent davant la desgràcia. Poca cosa més puc dir. El relat em sembla com un aparador de la situació de l'Iraq, amb pinzellades poètiques, i reflexions lògiques.


Cadàvers humans (Carme Cabús)
Cru relat del terrorista que acaba patint la maldat dels seus actes, amb la mort de la seva mare. La part de prosa que no conté el diàleg és molt bona, elegant, correcte, austera, gens carregosa... Els diàlegs estan bé, però de vegades em sonen com poc espontanis, com si fessin servir un llenguatge poc... natural. Resumint diria que el relat està ben escrit.


Rutina (XVI)
M'ha costat una mica d'entendre. A l'últim he comprès que el personatge principal és una mena d'emissari que fa d'enllaç entre els segrestadors i els qui han de pagar els rescats. Continuo sense comprendre bé per què la carta diu el que diu al final del relat. No era la carta d'un segrestat?
Està ben escrit. Potser algunes cosetes em sonen rares, i em falten algunes comes.
No m'agrada la imatge: "Una gota de suor rellisca cap a la seva inexorable mort" No em sona bé, no sabria dir-te per què.
L'ús de celístia em sona poc natural.
De totes maneres és un relat bo, que explica la realitat d'un personatge curiós i estrany.





Passo primer a una primera selecció de Quartfinalistes, per ordre alfabètic:

Cadàvers humans (Carme Cabús)
Contes meravellosos (Joanra)
El resistent islàmic (Josep Bonnín Segura)
Estimada mare (L'home sense nom)
L'esclat de llum (Xavier Valeri)
Notes finals (angie)



Ara els Semifinalistes:

Cadàvers humans (Carme Cabús)
Contes meravellosos (Joanra)
Estimada mare (L'home sense nom)
Notes finals (angie)



Ara els finalistes:

Contes meravellosos (Joanra)
Cadàvers humans (Carme Cabús)



I finalment el relat guanyador és:

Contes meravellosos (Joanra)

Et toca a tu preparar el 221.

Felicitats...!!!