REPTE LXVIII:

Ara no et pots quedar?. Tant treballar ..... ja em diràs..... - el provocà la Gina, tot desempaquetant la seva nova Termomix.

En Salvador, restà mut davant aquella insolència, besà al seu fill adormit al sofà i agafà d'una revolada la xaqueta atrotinada que descansava sobre una cadira. S'acomiadà i deixà per un altre dia la conversa que, encara tenien pendent, abans de signar el conveni de separació.
Feia de dibuixant i els caps de setmana servia copes, tot per a poder passar la pensió abusiva, exigida per la Gina.
Plovisquejava. ... i continuà fent-ho de matinada, quan darrera seu tancaven la persiana de la cocteleria.
El carrer enmirallat acollia una ria de vehicles, com cada nit de divendres.
Baixà les escales del metro i s'aturà darrera una noia de cabells llargs que es gronxaven com tijes de fenc amb la corrent d'aire. Com intuint-lo, ella es girà i amb un parlar bla, el deixà passar, tot excusant-se, mentre remenava la seva bossa.
Uns minuts després, la veié a l'andana. Un vell músic amb barbeta d'elf, remugà alguna cosa, inintel.ligible, just en el moment que es sentia el xiulet proper del tren i .... en Salvador evitava el suïcidi d'un àngel.

- Ara no et pots quedar?. Tant treballar ..... ja em diràs..... - el provocà la Gina, tot desempaquetant la seva nova Termomix.

En Salvador, restà mut davant aquella insolència, besà al seu fill adormit al sofà i agafà d'una revolada la jaqueta atrotinada que descansava sobre una cadira. S'acomiadà i deixà per un altre dia la conversa que, encara tenien pendent, abans de signar el conveni de separació.
Feia de dibuixant i els caps de setmana servia copes, tot per a poder passar la pensió abusiva, exigida per la Gina.
Plovisquejava. ... i continuà fent-ho de matinada, quan darrera seu tancaven la persiana de la cocteleria.
El carrer enmirallat acollia una ria de vehicles, com cada nit de divendres.
Baixà les escales del metro i s'aturà darrera una noia de cabells llargs que es gronxaven com tijes de fenc amb la corrent d'aire. Com intuint-lo, ella es girà i amb un parlar bla, el deixà passar, tot excusant-se, mentre remenava la seva bossa.
Uns minuts després, la veié a l'andana. Un vell músic amb barbeta d'elf, remugà alguna cosa, inintel.ligible, just en el moment que es sentia el xiulet proper del tren i .... en Salvador evitava el suïcidi d'un àngel.

Caminaven pausadament, el matí donava senyals de vida amb tímids raigs entre els núvols. Les campanes del poble enunciarien les sis en punt d'un diumenge. Els elfs del bosc prepararien la rosada sota la mirada dels arbres més alts, o qui sap si es limitaven a veure i sentir créixer el fenc de muntanya, que obria les fulles a les abelles més matineres.
Els dos homes, un alt i ferm, l'altre prim, bla, amb cara de mala salut, havien ja viscut junts tantes coses que ni tan sols es miraven en creuar al pas la ria minúscula que separava el poble de la platja. Ara, en el silenci del sol naixent, semblava només un record llunyà la festa nocturna. Però pel cap d'un d'ells passaven sensacions confoses, que no sabia encara distingir entre tot un lligam de sentiments. L'altre, simplement, avançava, com ho havia fet sempre, almenys cada matinada de dissabte a diumenge, des que es coneixien. De sobte, el primer es deturà i mirà el segon.

- Què coi hi fem caminant junts si no ens soportem?

I d'aquesta manera es desvià del camí. L'altre, sorprès, mirà la foscor que tenia al davant i la por suplantà l'ofensa incial.

La comitiva, lentament, travessava el bosc. El cadàver del guerrer anava lligat al baiard d'estaques i vímet que portaven quatre homes. Guarnit de flors a sobre del jaç de fenc, el cos pàl·lid trontollava al compàs de les pedres del camí. Les primeres llums del nou dia envoltaven el món i es filtraven entre les eucaliptus donant al sotabosc una claror mortuòria. El fum de les torxes es barrejava amb la boirina escadussera que jugava a amagar i envoltava sinistrament la processó, com un alè bla. Al bosc, els ocells guardaven silenci i els elfs gemegaven amb fantasmagòrics udols.

Una dona d'ulls clars i distants seguia l'heroi que havien perdut.

Arribaren a dalt del cingle. Durant generacions, l'espadat més alt que donava a la ria s'havia engolit els guerrers, un darrera l'altre. L'esperit de l'avenc havia de saber que estaven llestos pel darrer viatge. Disposats a despenyar el cos, la dona cridà: "Per què tireu al meu home? Per què no el deixeu aquí dalt on ens vam jurar amor etern? Que estigui entre el sol i els estels que tan va estimar! Jo avisaré a l'esperit!"

I ella va saltar
i entre uns núvols baixos
el sol va sortir.

A fora, el cartell lluminós: "Elf els desitja bon viatge. Condueixin amb prudència." A dins, la parella i un cambrer.

Ella sempre ha somniat amb cavallers que la duen a elegants restaurants amb plats sofisticats i dolces postres. En canvi és aquí, asseguda en aquest bar de benzinera, guaitant, malhumorada, com al seu cantó l'homenot engull l'entrepà com una bèstia que menja fenc.

Van de nou al mateix apartament amb els mateixos amics insuportables del marit. Mai ha pogut imposar-se quan deicideixen les vacances (ni qualsevol altra cosa). Ha de canviar aquest caràcter bla, pensa, com el d'aquella vall que es deixa negar, dòcil, per una ria que no ha triat, per anar morint lentament.

Arriben de matinada a l'apartament, on ja els esperen. L'home ha conduït molt per sobre del límit de velocitat per estalviar-se una nit d'hotel (i potser una nit sol amb ella, avui que sembla especialment susceptible).

Els serveixen whisky. Ella, mentre fa per empassar-se'l (mai li ha agradat), pensa a suïcidar-se. Abans això que la vergonya de ser separada.

Fan un ressopó: pa amb tomàquet i embotits. Xerren de viatges. Menjant sense gana, ella sent la pregunta d'ell, insolent: "on anem l'any que ve, reina?".

-Ets capaç de guanyar algun repte?-em va etzibar a la cara, amb la seva mirada d'elf burleta, mentre somreia d'aquella manera que em treu de polleguera.
-Mira, per a mi això dels reptes és com el fenc per a les ovelles a l'hivern: em serveix per anar tirant, m'alimenta però no em captiva.-li vaig dir amb veu segura- No m'ho prenc pas massa seriosament...
-Tu mateix, però la noia aquesta dels tròpics no et farà guanyador mai, li agraden els temes transcendents, i tu només t'obsessionen els reptes!-va dir mentre marxava a l'habitació, deixant-me sol davant del ordinador.
-T'equivoques, jo també ser escriure sobre les preguntes eternes! El que passa és que no em dóna la gana de fer-ho!

A la matinada, mentre veia els vaixells sortint de la ria per anar a pescar, amb el cervell bla de tantes copes i cigarretes, i amb la paperera plena de fulls estripats, em vaig rendir. Sí, només m'obsessionen els reptes!

Així que li deixo aquest escrit, amb ànim que el consideri seriosament, encara que de l'únic del que ser parlar és de l'obsessió del que només sap escriure si li donen quatre paraules i un tema.

Quetz: 200 paraules + un asterisc
;-)
------------------------------------------------

-Ai, Flora, quina bona olor que fas...
-Sí?
-I quina pell més suau... ai...
-Sí?
-Vine, Flora, anem al paller!
-No, Antoni...
-Sí, que aquest pedrís és incòmode.
-És que... la meva germana em buscarà.
-Però si està ballant amb el Pere. Poc s'hi fixa, ara, en tu.
-És que tindré fred. Aquesta disfressa d'elf no és gaire calenta.
-Què dius, ara! Ja t'escalfaré jo.
-És que... Antoni... no sé... de veritat...
-Que et fa por la meva disfressa d'ós?
-No. És que no vull... I després?
-Shhhhh... Confia amb mi. Vine.
-És tard, ja... Guaita, les tres de la matinada.
-Vinga, Flora, que quan l'orquestra toqui l'últim ball ja tornarem a ser aquí.
-Vols dir?
-Que sí!

*

-Quin cel més bonic! I el fenc és bla.
-Mmmmm...
-Ei... no, ei... no, els pantalons no.
-Shhhhh...
-Antoni, no...
-Ohhh! Deixa'm... deixa'm...
-No... sisplau, Antoni...
-Ai, que bona que estàs...
-No... no...
-Deixa'm... que no m'aguanto...
-Però... sisplau...
-Així, ahhh... així, ahhhhh...
-Antoni...
-Mmm... mmmmm... mmmmmmmmmmMMMMMmmm...
-Ai...
-Buuuf. En tenia tantes ganes... Mira, sembla una ria, això.
-Ai... vine... acosta't...
-Deixa, Flora, què vols?
-Vine ... ai... no em deixis, ara...
-Estàs de broma? Jo he de marxar! No tenies pressa?

Quetz: 200 paraules i un asterisc.
;-)

------------------------------------------------


-Ai, Flora, quina bona olor que fas...
-Sí?
-I quina pell més suau... ai...
-Sí?
-Vine, Flora, anem al paller!
-No, Antoni...
-Sí, que aquest pedrís és incòmode.
-És que... la meva germana em buscarà.
-Però si està ballant amb el Pere. Poc s'hi fixa, ara, en tu.
-És que tindré fred. Aquesta disfressa d'elf no és gaire calenta.
-Què dius, ara! Ja t'escalfaré jo.
-És que... Antoni... no sé... de veritat...
-Que et fa por la meva disfressa d'ós?
-No. És que no vull... començar res...
-Shhhhh... Confia amb mi. Vine.
-És tard, ja... Guaita, les tres de la matinada.
-Vinga, Flora, que quan l'orquestra toqui l'últim ball ja tornarem a ser aquí.
-Vols dir?
-Que sí!

*

-Quin cel més bonic! I el fenc és bla.
-Mmmmm...
-Ei... no, ei... no, els pantalons no.
-Shhhhh...
-Antoni, no...
-Ohhh! Deixa'm... deixa'm...
-No... sisplau, Antoni...
-Ai, que bona que estàs...
-No... no...
-Deixa'm... que no m'aguanto...
-Però... sisplau...
-Així, ahhh... així, ahhhhh...
-Antoni...
-Mmm... mmmmm... mmmmmmmmmmMMMMMmmm...
-Ai...
-Buuuf. En tenia tantes ganes... Mira, sembla una ria, això.
-Ai... vine... acosta't...
-Deixa, Flora, què vols?
-Vine ... ai... no em deixis, ara...
-Estàs de broma? Jo he de marxar! No tenies pressa?

Ai Elf, dimoniet dels vents,
què m'has ficat a la testa?
que he decidit tan corrents
anar-me'n amb tu de festa.

Amb tu i amb un bon amic,
del ponent "monolingüista"
Renoi, si ho sé no li dic...!
Quina insolència tan trista...!

Després de viure la nit
enyorant la meva amada
decideixo, en un rampell
trucar-li a la matinada.

El meu amic de ponent,
mentre xerro, m'examina.
Em mira molt malament,
com si parlés amb la xina.

Li contemplo aquest posat
de mascle de la manada.
Des de nen l'han enganyat
amb una Espanya inventada

Fenc pels braus, vinets al bar,
castanyola i pandereta.
El català és un avar,
i el basc ens fa la punyeta

Em pregunta, quan em veu,
l'auricular, despenjar
¿Quan per telèfon xerreu,
també ho feu en català?

Ai elf, mut al meu cabàs
Clous ma veu, de desbarrar,
quan sento del que és capaç
el qui ignora el meu parlar.

Tosc i bla, m'ho diu sorprès,
no li endevino malícia.
Tot ha estat un mal entès,
per culpa del de Galícia

A la ria del ferrol
hi va néixer el mentider
un "señorito español"
Genocida i carnicer.

Qui menysprea alguna llengua,
es menysprea ell també

Temps, espai, foscor i absurditat formaven un amalgama caòtic i incoherent. Portava tota la nit de Sant Joan caminant sense rumb clar. On collons havia deixat el cotxe? La resplendor de la lluna plena sobre els camps de fenc havia guiat les meves passes blanes cap al mar. Rendit davant l'atzar invencible de la nit màgica, vaig decidir seure a la vora d'un penya-segat, prop de la ria, i esperar la primera llum de l'Est, la que havia de desfer definitivament l'encanteri nocturn.

El primer raig verd, preludi del Sol, arriba a la costa, a lloms d'una onada. I amb ell, un ésser estrafolari que m'observa, escrutant el meu silenci.

- Sóc un elf marí.
- T'equivoques. No prenc substàncies al·lucinògenes i tampoc sóc fan de Tolkien, ni pertanyo a cap secta.
- Això creus? Ets en qwark, participes a RC, on autors més estranys et consideren un friki. Tinc dret a ser un elf marí i a ser vist per tu.
- Per què els bitxos rars només sortiu de nit?

Crec saber per què s'indignà. Mentre s'allunyava mar enllà, a la llum de l'alba, la seva existència esdevingué tan ridícula com l'aparença dels follets de porcellana dels jardins.