Veredicte del Repte XXXII El Silenci dels Morts.

Amics. Estic emocionalment alterat. Us felicito a tots pel nivell, i per l'esperit que heu posat en els vostres treballs.
He passat una estona magnífica llegint, i llegint qualitat. Això va a més i no és un tòpic. Estem fent les coses cada vegada més bé.
He intentat de valorar els relats i d'escollir-ne un.
Tot i que de vegades faig comentaris sobre els aspectes formals, us asseguro que a l'hora d'escollir només he tingut en compte els aspectes de fons i d'estil, el so, el ritme... en fi... allò que a tots ens agrada trobar quan llegim...


Quetzcoatl:
Montserrat Roig un dia va escriure que Josep Pla adjectivava com un déu... Llegint el teu relat diria que has sabut adjectivar com una deessa. Les descripcions es vesteixen del color de les paraules. El ritme és l'adequat. La reflexió respectable.


Marc:
També sento, en llegir-te, que has sabut crear el clima, el to, el ritme. Es fa agradable llegir-te.
El relat té el color adequat.
Molt curiosa la visió de la mateixa història que jo vaig escriure però des dels ulls del supervivent.
Està molt bé el relat.

A nivell formal:

"sentia que un aire dens, càlid, sense oxigen, intentaven omplir uns pulmons sense esma
però la raó la li negava."

"Sentia" en singular, "intentaven" en plural... no em sona bé, potser no he entès bé el sentit de la frase.

I una altra cosa:

"però la raó la li negava."
En principi els pronoms febles són correctes: "la" el complement directe i "li" l'indirecte.
"la" la cartera, i "li" a ell.
No obstant això, si no vaig errat, quan ens trobem amb "la li" és més correcte canviar-ho per "la hi"
Ara que potser sóc jo l'equivocat eh... que això dels pronoms febles és tot un món...

Boigboig:
M'ha fet molta gràcia aquest relat. Mentre llegia era com si veiés venir el final. Està ben escrit. Es fa agradable de seguir. M'agrada.

A nivell formal només et diria:

"que havia d'ajudar als altres" seria millor per mi dir "que havia d'ajudar els altres"

En català "els altres" en aquest cas seria complement directe, per tant portaria únicament els i no "a els" o "als" com sí que ho portaria si es tractés de castellà. És a dir en castellà seria complement indirecte i en català complement directe. No és gaire important, però a mi em sona millor "els". I hi tens algun altre cas com aquest.

I també et diria:

"A mesura que m'he anat fent gran, ho he fet una màxima de la meva vida"
Fixa't que repeteixes el verb fer. No és cap falta, ni de bon tros, però si haguessis posat:
"A mesura que m'ha anat fent gran, ho he convertit en una màxima de la meva vida" doncs t'hauries estalviat la repetició i quedaria millor... ei... segons el meu parer, eh...



Mandalf:
Molt bé, molt bé, molt bé... Transmets un missatge essencial. Dóna la sensació que els fets et fan veure quelcom que tractes d'explicar... i que no és fàcil d'explicar: que la vida és un tresor en ella mateixa, i que no hauríem d'esperar a veure com la perdem per a començar a valorar-la... És en els moments en què interiorment estem "cridant" en què podem, més fidelment, convertir en paraula el crit. M'ha agradat molt.

A nivell formal:

"és un missatge que li arriba a tothom" estàs repetint el complement indirecte al afegir-hi el "li" seria millor dir: "és un missatge que arriba a tothom"

"d'ara en endavant" crec que és més correcte "d'ara endavant"


Josep Bonnin Segura:
Has aprofitat molt bé els fets històrics d'aquests dies: l'aniversari de la mort d'en Companys, que és dissabte vinent; el nou estatut; tot plegat amb els mots, i el tema, proposats en aquest repte.
El desenvolupament del relat és correcte.
Potser, pel meu gust, té un aire massa de crònica periodística, impersonal.
En un fet tant dramàtic crec que queda millor que el narrador s'hi impliqui més. No et puc dir pas que estigui malament, està bé, força bé... però no em fa "sentir"...

Xesco:
Noi... quan he llegit el teu relat m'he quedat impactat... És un escrit molt intel·ligent. Hi descobreixo un missatge ocult en la nota de l'autor... el fet que la història hauria de ser diferent... que on hi diu horror hi hauria de dir amor... No sé perquè em fa pensar en l'Ovidi Montllor... sé que no ets l'Ovidi, perquè l'Ovidi és mort... però mira...


Rnbonet:
Llegint-te, veig la taverna, el got de vi, el "ti Miquel" . Jo n'he conegut uns quants, de "tis" Miquels. Són persones que han estat tan de temps fent companyia a la mort que en són amics, que l'accepten com un company més de viatge. Sento fins i tot el regust del vi i percebo la llum groguenca del local.
Un relat descriptiu, més profund del que en una primera lectura podria semblar.
Em fas recordar en Pla; les seves descripcions són un registre millor que la millor de les gravacions electròniques. Cal un cor humà per a enregistrar les vivències d'un altre cor humà. Calen uns altres ulls per a descriure el que uns ulls veuen.
Molt bo.

Conxa Forteza Bruno:
Serena i correctíssima descripció d'un relat de recerca íntima, de clam punyent. Llegir-lo em fa sentir el goig d'assaborir la realitat de la història amb les seves ombres i les seves llums. M'agrada. I això d'escollir un relat guanyador cada vegada se'm fa més difícil.

Pivotatòmic:
Bé.
Encara que després de llegir-lo em queda un dubte: ¿Per què va morir en Jofre? Potser no té importància la raó per la qual va morir, però... no sé... Em queda el dubte de si la seva mort té a veure amb l'elecció que fa la Glòria.
Les dues últimes frases m'encanten.

A nivell formal:

"El Jofre va marxar per sempre i ella es va quedar. Amb un matrimoni infeliç i una barreja de dubtes i tristor que l'ha acompanyada des d'aleshores."

No és que estiguin malament, però aquestes dues frases, l'una seguida de l'altre, em fan equivocar-me en llegir-les.. donat que els ulls em busquen la frase:

"i ella es va quedar amb un matrimoni infeliç..."

i en canvi es troben la realitat:

"...i ella es va quedar. Amb un matrimoni infeliç..."

en fi, ruqueries meves...

Biel Martí:
Caram... quin nivell que tenen avui els relats. Aquest n'és una mostra. La descripció de la neurosi d'un assassí esporàdic desesperat. Magnífic el clima descrit a l'habitació del crim. Els sentiments íntims posteriors... l'angoixa...
Buff... molt bé.

Foster:
Una altra meravella. Una altre relat correcte, intens, elegant. La proximitat de la mort ens fa essencial, deu ser això... M'ho esteu posant massa difícil.

Bruixot:
Magnífica descripció poètica del silenci. Carregada d'intensitat, de missatges subtils, de fets essencials... A en Miquel Martí Pol li hagués agradat molt aquest poema...

Perdix:
Descripció fidelíssima d'una vida enmig de la guerra. Quantes vides s'han perdut...! El Camp de la Bota, Argelès... Quants morts que ningú ja no plora...! I a sobre hem de sentir les injúries dels de ponent de sempre, que s'esveren perquè "gosem" anomenar-nos nació...
La teva és una crònica, com també ho és la d'en Josep Bonnín. Amb tu, però, m'he emocionat...


I ara la decisió. Difícil no, impossible. Segur que m'equivocaré perquè avui no hi ha un guanyador, n'hi ha molts...
Però algú s'ha d'encarregar de preparar el repte XXXIII; per això triaré un relat i intentaré d'escollir-ne algun que m'hagi arribat. Veure'm què passa.

I el que passa és que després de molt escoltar el cor declaro guanyador a:

BRUIXOT

amb la sensació que els altres també mereixieu guanyar.

Fins la propera.