Repte XXIX

No puc més!
Encara sento aquesta llefiscosa escalforeta a la cara, i això vol dir que la pigmentació de les meves galtes deu ser d'un rogenc encès.
Per què sóc incapaç de controlar aquest atacs de coloració?

El pitjor és que a aquestes alçades de la meva vida ho hauria de tenir assumit, però no! És un trauma que ha quedat resclosit al calaix de la ignorància, entre tants altres fets que no vull anomenar.

Però en què pensaven els meus pares? Com volien que sobrevisqués a l'oceà del món, enmig dels depredadors insensibles de la vida? Com ho volien?
I, també he descartat la idea de que tot això sigui un càstig diví. No sóc prou important per moure tota la ment del cosmos.

No podien deixar la originalitat per els meus germans? No vull arrossegar tota la meva vida aquests diàlegs absurds que m'enfonsen en la vergonya.

-Així que et dius Heura; quina gràcia!
-Sí... Gràcia?
-Ahà! Què li feies, eh marrana, a en Tarzan per què fotés aquells crits?

Ho veieu?! Sempre les mateixes brometes de mal gust. Només de pensar-hi noto aquesta sensació al rostre. Oh no!
No puc més!

Cal Noi Noi

Joan, conco,viu sol en un casalici heretat dels pares,que fa olor de resclosit i està embolicat tot ell amb una verda heura que no poda mai.
El xicot es avar i no vol gastar un duro. Vesteix estripat i brut i no te a ningú per netejar la casa.
Es feliç viu treballant un tros d'hort ,té uns calerons al banc i uns pisos llogats a bona gent que paguen religiosament.
No té vergonya quan algú que no el coneix li fa caritat , ell se'n riu per sota el nas.
Per diversió un dia fa una "quiniela",encerta i guanya el premi més gran donat fins aleshores ,molts i molts milions.
Pel noi és un càstig ,ell que vivia tan despreocupat!,els Bancs corren a guanyar-se'l oferint-li mil maneres de guanyar més diners,els venedors l'empaiten,els parents pobres demanen, les O.N.G. no el deixen tranquil i els lladres volten al seu costat.
Cansat i avorrit fa la maleta i marxa lluny en un vaixell per l'oceà Pacífic fins a recalar a la illa de Hawaii. Panxa al sol, beguda a la ma i voltat de noies guapes pensa, ben mirat ha estat una sort lo de la "quiniela!!

Amics reptaries, em perdonareu que aquest repte no l'hagi currat massa, però és que aquesta tarda hem toca anar al psicòleg. Així doncs, sabeu què he fet? He posat "vergonya" al Google i he fet un recull del que m'ha sortit a la recerca. He pensat, de guanyar no guanyarem, però potser riurem una estona,…jejeje:

"El nadó no té vergonya
pixa, caga i fa el que vol
tot just cau de la cigonya"

Etimologia de "vergonya": Del castellà "ver", que vol dir veure i del basc "gonya" que no vol dir res (veure res).

"A la disco i amb vergonya?
No lligarem ni de conya.

Gays, metros, bis, naturals,… sense vergonya!
Fem cap al Bois de Bolonya!

Què no volen l'Estatut? Això és de poca vergonya!
Jo no vull constitució, ni madronyo ni madronya!

Ai Pascual, quina vergonya!
Li deia al porter la Donya

Bona feina, direu vosaltres. Però no. Amb l'esperit perfeccionista que em caracteritza, he buscat al llibre "Així parlà en Zaratrusta" i he trobat la dotzena paraula. No parla de la vergonya, però fa pensar (al menys a mi):

"A l'oceà una heura a plantar t'has atrevit?
No mereixes el càstig de l'olor de resclosit!"

S'admet resclosida?

Marc.

- Pare: és un càstig massa gran, per a mi, la seva mort. No ho podré suportar.
- Surt a fora, fill, estimat. L'aire de l'habitació està massa resclosit i dens. Necessites aire fresc!
- Gràcies, pare.
- D'aquí una estona, però, tanques els porticons. A fora l'aire és fred. I es fa tard.

- Ei! Ja està. Ha marxat. Puja, ajuda't de l'heura per enfilar-te per la paret. És forta.
- Tu treu-te la roba. A poc a poc. Al so de les ones de l'oceà. Mirant la lluna, i cantant amb el llaüt.
- Si us plau… que em posaré vermell!
- I ara passa't la mà pel pit, resseguint els mugrons i la pell folrada del pèl curt i rissat que t'esguarda del fred.
- No puc… de vergonya! Em moro! La gent ens veurà.
- I què, no ets feliç? No t'excita la vergonya? El voierisme? Toca't el membre, erecte, i fica't un dit a la boca. Llepa'l, i acaricia't el cul. L'anus.
- Corre, Angelo, puja! Sento sorolls.
- I què passa, Romeo? La Julieta ja és morta, ets lliure d'anar-te'n amb qui vulguis.
- Si ens enganxen ens cremen a la foguera! Dos homes!

Era un home com no n'havia conegut altre. Una gota d'aigua enmig de l'oceà. Un glop d'aire fresc que allibera un ambient resclosit. Un amant nocturn que guanya el teu balcó escalant l'heura del jardí.

Resumint: m'hi vaig enamorar com una boja.

Aviat vaig descobrir que potser no era el que en podríem dir un gentlemen, d'acord. Però la seva manca de sofisticació la compensava amb escreix gràcies a una perícia inigualable en allò que el poeta anomenà "jocs de llit". Fossin quins fossin aquests, ell guanyava sempre, us ho asseguro. Així que vaig decidir obviar la seva falta de glamour, el seu gust discutible a l'hora de vestir i una conversa perillosament centrada en el, per mi ignot, món del futbol i vaig centrar la nostra relació en el que realment importa: el sexe. Ho sé, era un comportament del tot incorrecte. Però jo mai havia tingut set orgasmes seguits. Així que, si us he de ser sincera, la resta se me'n fotia!

Aquell comportament, ara ho veig, mereixia un càstig. I el va tenir. Dels pitjors.

Tot se'n va anar en orris el dia que me'l vaig trobar al sortir del buffete, esperant-me al carrer. Amb aquell cotxe tunnejat del que n'estava tan orgullós traient fum pel tub d'escapament i la música chunda-chunda als descomunals altaveus.

"Qui és l'hortera que et mira amb cara de vedella degollada?" - van preguntar els meus companys aguantant-se el riure.

Vaig poder veure el desencís en els seus ulls un instant abans de donar-li l'esquena per sempre, i respondre amb les galtes lleugerament enrojolades:

- No ho se. No l'he vist en ma vida.

Resclosit? Què dimoni és un resclosit? És una cosa, un tipus de persona, un animal? Un adjectiu, un adverbi? El gerent li ha dit: “Eviti el resclosit dels documents més antics...”. No pot aixecar-se i dir-li al seu cap, el primer dia de feina, que no sap què ha de fer perquè no entén una paraula. El primer encàrrec i ja està a punt de rebre un càstig per marxar de la feina anterior com ho va fer. Se’n va anar dient-los a tots que eren uns inútils, que aquell hotel semblava un oceà d’incompetències més que no un “Mar de la Tranquil•litat”, com deia l’eslògan. Ell és administratiu. Ara ha passat a un hotel que es diu “Desembre”. La paret de l’entrada està coberta d’una heura preciosa i té una font a l’entrada. No només té més classe que el precedent sinó que cobra més. Però es mor de vergonya en pensar que, a les primeres de canvi, ja no comprèn les instruccions. I si s’ho inventa? No. Encara no té Internet i no hi ha diccionaris en un hotel. Decideix esperar-se a les cinc, marxar i preguntar-ho a casa. Què has fet avui? Res, dirà, esperar un resclosit.

No sabia on tenia que situar el relat. L'he posat més amunt. T'importaria buscar-lo?
Gràcies!