Viatge en tren

Arnau Aleixandri, jove notari de Barcelona, agafa el tren de les tres a l’estació de França de la Ciutat Comtal, per viatjar fins a París. Allí se celebrarà el congrés notarial de l'Europa de l’Oest, on hi està convidada la més important representació del notariat barceloní.
El senyor Aleixandri viatja en cambra de primera, amb llit doble, no llitera, tal com demana el seu estatus. A peu de vagó acomiada la dona i els dos fills que tenen, mentre la fumera de la màquina de vapor comença a fer estralls per l’andana de l’estació.
—Roso, enduguis els nens, que aquí hi ha massa fum... —ordena a la minyona que els acompanya. Els fa un petó a cada un, en el front, i els deixa marxar amb la jove criada, sense ni girar-se, no es pot menysprear els fills, ni perdre el temps veient com marxen. Enquimerat pel viatge, de sobte recorda alguna cosa que el fa baixar quan ja era d’alt del tren.
—Remei! Filla, m’oblidava del teu petó!
—Arnau... un dia perdràs el cap... i no et descuidis la cartera, com en aquell viatge a Berlín...
Fart d’aquella sonsònia, ell mig la renya amb la mirada, no vol sentir cap retret d’ella i menys en públic. —Calla dona, que ens poden sentir —li diu tot alçant-se el capell i fent un somriure a una senyora que passava. —Vés amb la Roso, i torneu cap a casa de dret. Entesos?
Ella fa que sí. Però ja té previst visitar el Parc de la Ciutadella, amb passada inclosa pel flamant zoològic, amb lleons, elefants, girafes i altres feres.
Arnau, quan veu desaparèixer la dona al fons de l’andana s’encamina fins la cabina on passarà la nit, i despertar-se fresc al matí, just en arribar a les vistes de la famosa Torre Eiffel. Tusta la porta amb suavitat, i de dins una veu suau el convida a entrar.
—Bona nit Chantal, perdona si he trigat una mica... ja saps, la família costa d’acomiadar.
—Pas de problème, mon amour... vient, je suis comme une feuille d'attente de vous accueillir ce soir. Comme d'habitude, vous êtes très romantique, avec ce voyage!
—Als teus peus, mon amour!
L’home frisa davant la presència de la dama, Arnau encara té present com es varen conèixer, en aquell altre viatge a Berlín, quan ell, pistola en mà, va fer fugir dos lladregots que volien robar-li la bossa a la Chantal, va ser a l’estació de Ginebre. D'aleshores ençà, els congressos s’han multiplicat per Europa. En aquell viatge varen descobrir que fer l’amor en un tren en marxa és allò que més els agrada a tots dos.

-Tanca el balcó d'una vegada, que entra el fred!
Ell no es mou, continua escoltant, per l'escletxa de la porta del bacó, les notes d'un vals que li arriben somortes, i s'imagina ballant amb la Mariona. Es passa el dit entre el coll rígid de la camisa i la pell, aquell coll ha estat tota la vida com el símbol del seu estatus. Ja des de petit, quan anaven a l'escola, era el senyal extern de la seva posició; era el fill del senyor Jolonch,l'amo de l'única fàbrica que hi havia al poble. En aquell temps ell creia que els altres nens no jugaven amb ell per culpa d'aquell coll que el turmentava. Després, els seus pares el varen casar amb la Maria, la filla dels Viladàs, els més grans terratinents de la zona. Ell estimava d'amagat la Mariona, la filla d'un paleta que tocava el piano a l'orquestra del poble, però tampoc llavors va ser capaç d'actuar d'acord amb els seus sentiments, de desempallegar-se del coll emmidonat. Els anys van anar passant, i ell i la Maria es comportaven com s'esperava de la família més important del poble. Amables però distants amb els convilatants i empleats, generosos, discrets, altius... i sobretot religiosos. Avui mateix havien seguit al peu de la lletra el ritual de totes les nits de Nadal. Havien assistit, a primera fila, a la Missa del Gall. Entremig de la sonsònia de la litúrgia, ell esperava amb delit la veu d'aigua clara de la Mariona cantant l'Ave Maria de Shubert en el moment de la consagració. En acabar havien fet acte de presència en l'inici del ball que es feia al local parroquial. Els "senyors", després de repartir felicitacions i bons desitjos, es retiraren. Era el senyal que tot-hom esperava, en que ja es podien oblidar de les formalitats i es posaven a ballar.
-Però vols fer el favor de tancar el balcó? que no em sents?
Tanca els ulls, obre del tot les portes mentre inspira amb força l'aire gèlid que li omple els pulmons.
-Però què fas, que t'has tornat boig?
Somriu amb aire de menyspreu. No, no està boig, és precisament ara quan se sent més assenyat. S'encamina cap on està asseguda la Maria, arraulida vora la llar de foc. Ell, lentament, es descorda el coll de la camisa i el llença a les brases. Agafa l'abric d'una revolada i corre cap a la porta, cap al ball, cap a la Mariona, cap a una nova vida.
Darrere seu la veu enquimerada de la Maria cridant-lo a ell i a la minyona alternativament, ressona per la immensa caixa d'escala.

La minyona, que es diu Raquel, té 36 anys i estudia Magisteri. És parenta d'una cosina de la mare, que jo no conec, i que el pare, enquimerat amb tota la seva tribu, no en vol sentir a parlar. Les coses de la família me la bufen, però no us penseu que és una costum de l'home, la de menysprear en general a la gent. Per això sospito que algun dia, sense voler-ho, coneixeré més detalls al respecte de tot aquest afer.

La nena està compromesa amb un tal Gerard o Eduard, que és un hippie de Sants, professor de no sé què a un institut de barri. Ara el xaval es deu imaginar que la seva promesa està al bar del Talgo prenent un tallat mentre conversa amb mi sobre no sé quina moda o propaganda.

El cas és que no és així: la minyona se'ns ha adormit en un obrir i tancar d'ulls, just abans que comencés la sonsònia dels raïls, tan pròpia dels viatges en tren.

És clar que hagués estat més fàcil per ella que, com cada any, jo hagués decidit no anar a la casa de Cartagena a passar el Nadal. Perquè amb els pares conserva una bona relació, però jo no entrava als plans. Per això la mare m'ha preguntat fa uns minuts si és que hi passaria tot el temps allà, a la casa de Cartagena, o tenia més plans ben lluny. I jo no ho he sapigut què dir-li i tot seguit ella ha callat, ha baixat la mirada i ha continuat la lectura d'una novel·la, segurament romàntica.

La mare se l'estima, a la Raquel. La seva relació amb ella ha estat a voltes una mica tensa, però sempre marcada per la sinceritat de fons i les bones formes. El pare també se l'estima i l'ha respectada sempre. I jo sempre l'he sentida com un fantàstic capritx sexual.

La Montse, la meva incondicional amant de Badalona, sempre em fa la mateixa crítica, però en el fons comprèn que amb ella no puc, que és de veres que podria perdre-la per sempre i causar un bon disgust a la família. I jo estimo, fins i tot, aquesta expressió distant i distreta de quan dorm al tren. I la Montse, que no té empreses, ni coneix l'abast total de la fortuna que m'aparta de l'abisme de la seva vida, es ressigna a estimar-me com una dona rica.

- Què el veus, el mar? Aviat passarem per Ulldecona- ha dit la mare.

- És blau i verd- ha dit el pare.

- A l'hivern la platja també és diferent.- he dit.

- La llum és mitja vida.- m'ha sorprès la Raquel, encara mig adormida.

Va ser un error deixar que la Sisqueta creixés passant tantes hores amb la Teresa. Jo ja ho deia, una minyona no pot tenir un paper tan important a la vida d'una família. Però el Guillermu, que no pensava en altra cosa que no fos el seu negoci, mai no li va donar gaire importància. Així és com la nena va créixer sense veure gaire al seu pare i fent poc cas de la seva mare, tot el sant dia que si la Teresa per aquí jugant a nines que si la Teresa per allà ensenyant-li a cuinar o a brodar. Estaven tan encaterinades l'una de l'altra que la Sisqueta no volia anar mai al Casino amb les nenes de la seva edat.

Tot es va començar a tòrcer quan la Teresa va conèixer al Ramon i se'n va enamorar. En un tres i no res va deixar marit i servei i se'n van anar plegats, enquimerats tots dos, a mirar de fer fortuna a Amèrica. La Sisqueta, a punt d'entrar a l'adolescència, es va entristir tant que no volia saber res de ningú. Vaig haver d'aguantar com, un cop darrere l'altre, menyspreava tots els meus intents de redreçar-la. No es deixava apuntar ni a piano, ni a tennis, nia fer ganxet ni a res. Es tancava a la seva habitació i prou, i a taula no deia ni un mot.

Fa un temps, va començar a no tornar en sortir d'escola. Molts dies no venia fins l'hora de sopar, o més tard. En dies de festa desapareixia i no volia dir on anava. Que el Guillermu, sempre ocupat amb assumptes de la fàbrica, no parés gaire a casa, encara, però amb la Sisqueta ja passava de taca d'oli. El Guillermu li treia importància, deia que havia passat un gran disgust en una edat molt tonta i que ja se li passaria. Ell sempre amb la seva sonsònia que res no té importància. Però jo patia massa i vaig decidir espiar a la nena.

Vaig llogar un taxi i la vaig seguir a la sortida de l'escola, discretament. Va travessar el turó del Putget i va desaparèixer a l'entrada d'aquella meublée de la vora de la plaça Lesseps. Mare de Déu santíssima! Necessitava saber qui era el carallot que duia a un lloc així a la meva Sisqueta. Em vaig estar esperant allà a prop molta estona, fins que, esglaiada, en vaig veure sortir el cotxe del Guillermu amb la Sisqueta al seient del copilot. És més del que puc aguantar. Me n'hauria d'anar amb el secret, però no m'he pogut estar d'escriure aquestes ratlles.

(Nota trobada a la butxaca del cadàver de la senyora Antònia Masoliver).

A quarts de dotze de la nit de la vigília de Nadal, el trànsit per la carretera de la Rabassada és tranquil, gairebé inexistent. L’Albert ha deixat els sogres al xalet de Sant Cugat i torna conduint d’esma, amb el vidre de la finestreta abaixat per sentir l’aire fred. Està enquimerat.

«A la Rocío ja no li puc pagar més ni el lloguer ni les despeses de l’apartament de Sant Gervasi. Tampoc no tornarem a fer escapades a Paris o a Nova York ni hi haurà més regals cars. Però la Rocío és jove, maca i llesta; tornarà a tenir clients i tirarà endavant sense que hagi de tornar a fer de minyona.
La dona també podria ajudar, però qualsevol li diu res. Havent-t’hi a casa un gimnàs ben equipat i piscina climatitzada, la Clara podria prescindir del club de fitness. I té un cos prou flexible i la pell prou tivant com per poder passar una temporada sense els massatges i els tractaments personalitzats I no diguem les classes d’escultura a Florència, un snobisme. Però és clar ¿com ho explicaria a les amigues? L’apartarien del grup, l’arribarien a menysprear. La primera tempesta esclatarà quan a últims de mes bloquegin els comptes de crèdit. Ja la veig queixant-se, amb aquella sonsònia característica, de la vergonya que haurà passat a la perruqueria de Calvet o a alguna boutique de passeig de Gràcia quan la maquineta rebutgi les targetes. Pitjor serà quan ens embarguin la casa.
Qui realment m’amoïnen són els nens. Ja fa tres mesos que el banc retorna els rebuts dels col•legis i ja no sé quina excusa posar quan em truquen. Com dic a la Paulina i al Borja que han de deixar les escoles de la part alta per anar a una de pública sense uniforme, sense camp de criquet i barrejats amb pobres de tota la vida i immigrants? Com li faig entendre a la Paulina que ja no hi haurà ni piano ni ballet aquàtic? Com justifico que anem a viure a un pis, i amb només quatre habitacions? Què em dirà el Borja quan li comuniqui que hem de donar-nos de baixa del club de tennis ara que progressava tant (sobretot el revés) amb el professor particular? No, no els puc fer això de cap manera.»

El Porsche Cayenne és excepcionalment estable malgrat ser un tot-terreny. La corba que ve, la del cingle, l’ha arribat a fer a 120. Però segur que no es pot passar impunement a 190. Els de l’assegurança de vida —pensa l’Albert— no podran demostrar que no ha estat una errada o un excés de confiança; un accident més. Respira fondo, posa la cinquena i trepitja l’accelerador fins al fons.