Detall intervenció

Títol: Mortis.

Intervenció de: Elau | 07-12-2010

Respostes

  • aclariment
    Jere Soler G | 06/12/2010 a les 23:18
    No es veu sencera, però crec que si clickeu damunt la imatge s'us obrirà.
  • RE: RPV152 Surrealisme
    Elau | 07/12/2010 a les 09:53
    Buit o destinat a no contenir,
    anant a embuts, a la lletania
    de disbarats, dissimulant
    que fàcilment es deixa instruir.

    "Ens cal una pedra més dòcil, senyor".
    Afalacs, llagots i un buit al cor
    i demà també en tota sa casa,
    quan somriurà amb un somriure
    de calavera sense vida.

    Per mala persona: "Mortis!"
    Per pensar: "Mortis!".
    "Cal un gres més dòcil, amable, senyor".

    Per callar durant la nit,
    per la sinceritat: "Mortis! Mortis!".
  • Quan visc en un somni (fora de concurs)
    Jere Soler G | 08/12/2010 a les 20:37
    Sóc com al cap
    quan dormo i sóc
    enterc i cargolat i bell
    fosc i gelat.

    Suc que m'hi cap
    candor de coc
    al Ter hi baixa un fang burell
    enamorat.

    Sac d'atzucac
    al dors eixorc
    del ver enrogallat cistell
    d'acer forjat.
  • No soc en capdelin
    Marc Freixas | 09/12/2010 a les 10:49
    A plena nit,
    en la fosca i sense llum... sense tu perque no soc, pero fent-me sense saber
    -que jo si que vull tenir-te viva dins de mi!!-

    i tot
    mentre Figueres se m'adorm
    als braços de Dali.Amb presencies estranyes invisibles,
    amb amors desconeguts de la bellesa
    i a plena nit,
    en la fosca i sense llum
    amb la foto que m'atrapa,
    que vull viva dins de mi!!

    Jo no soc en capdelin.
    Soc imatge que projectes
    damunt la bellesa d'amors desconeguts
    en el carrer que queda prop de la pintura i el museu.

    Tambe soc la foto que t'atrapa d'una vida sense res.
  • So realista
    Xantalam | 10/12/2010 a les 00:39

    La carn emetia un aüc afilat,
    el crit s’allargassava, omplia
    el buit, perforava l’espai tancat
    del temps, s’engolia a si mateix.
    S’engolia el temps dins el buit,
    perforava ell mateix la seva carn.
    Un crit tancat en l’espai emetia
    l’aüc allargassat que afilava
    i omplia el temps.


  • Pedra isolada
    gypsy | 10/12/2010 a les 00:54

    Vull tornar a néixer dins la penombra
    d’una nit obscura, sorgir de l’argila
    engrapada per les teves mans destres,
    fes-ne despulla del marbre que m’enterra,
    cisella un nou cos per a una nova vida
    i mena-hi uns ulls amb un bleix de llum
    que em deslliuri dels camins de la foscor,
    clava’m amb força, aferra’m a qualsevol lloc
    on des d’aquest desig pregon de marbre,
    de pedra isolada, pugui tornar a viure.
  • Fugiré amb tu
    angie | 10/12/2010 a les 15:23
    Deslligades les mans,
    els peus m'enfilen cap a la lluita adormida,
    no tinc promeses, ni temps per plorar,
    etzibo un cop al no-res,
    trontolla el meu món sense bastida.
    Una rara llum sorgeix del melic,
    il.lumina irreverent cada passa,
    el gebre del marge es torna basalt,
    papir per a un escrit engendrat no fa massa.
    Sóc un fantasma d'allò que he somniat,
    llarg i esprimatxat, xuclat pel passat perfecte,
    crec que mai podré fabular amb tenir-te al costat,
    neguitós no sé com donar valor a un poema infecte.
    La densitat del teu record em colra la pell i m'abraça,
    s'atura el rellotge en retenir els teus mots,
    torno a fer tard, i de nou, t'escapes.

    Plou, neva i torna a sortir el sol,
    ha acabat l'hivern i ja és primavera.

    Sé on ets,
    la segona estrella a la dreta,
    per molt que volis, estimat Peter Pan,
    sé que tornaràs,
    la teva ombra l'amago a la meva mà esquerra.
  • Errívola brúixola
    deòmises | 12/12/2010 a les 13:36
    Sempre és difícil el començament, els primers
    Passos són un món de novetat,
    Com si no servís de res l’experiència dels peus en d’altres sòls.

    Mai no és fàcil aguantar l’equilibri
    Damunt de la corda fluixa de l’Univers que ens envolta,
    I accelera la seva rotació quan comencem
    A avesar-nos-hi.

    (Qui ens guia amb tanta mestria en un món diferent, amb tanta perícia?)

    Mai no és fàcil arribar a acostumar-se
    A la varietat; l’errívola brúixola ens acompanya
    Per a que ens sentim més perduts encara.

    Sempre és difícil la fermesa, en el vertigen d’un món
    Que no s’atura mai, que gira constantment,
    Eterna, i mai no s’aturen l’evolució i el canvi.



    d.
    • Muda
      medusa | 12/12/2010 a les 17:37
      Temps d’espera



      De tant esperar
      el desig s’ha esmussat,
      el cos ha canviat,
      els ulls s’han entristit,
      el cor s’ha empetitit,
      la desolació ha mudat
      la humana forma,
      i s’ha anat acceptant
      amb esforç
      la vida sola,
      sense creences ni somnis,
      només amb mig respirar,
      de tant esperar.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: