RepteClàssic DCCXCV: PERFUMS EXÒTICS I CARS.

Fa prop d'un mes, amb motiu de la polèmica sobre fins a quin punt es podia fer servir el castellà en el relats concursants al penúltim RepteClàssic (DCCXCIII: Elena Francis) li deia a Mena Guiga "Dona, tampoc t'ho prenguis així! Cadascú té les seves opinions, i en aquest cas han de prevaldre les teves, perquè ets la convocant del repte. L'altre dia, mirant la tele, pensava que serien un bon tema aquests espots publicitaris que proliferen per Nadal i Reis, que ens mostren mariners musculosos que acaven remetent a perfums francessos caríssims, mentre una veu gutural, gairebé inintel·ligible, intenta pronunciar "Paco Rabanne". La intervenció d'Anaïs m'ha fet tornar-hi a pensar, en recordar-me l'espot del perfum 'Anaïs Anaïs'."

Doncs vinga, ja teniu tema per al present RepteClàssic: podeu parlar de com en són, de cars, aquests perfums; de la poca imaginació de l'home que cada any li regala el mateix perfum, a la dona, que al seu torn li regala sempre una corbata; de la pretesa sofisticació dels espots que anuncien aquests perfums, que acaben sent d'una vulgaritat que tomba d'esquena; de com resulta, de molesta, la ferum de perfum que la veïna del sisè segona ha deixat a l'ascensor; de l'ús de feromones en aquests perfums...

Extensió: entre 200 i 400 paraules.
Paraules obligades: no n'hi ha.
Paraules prohibides: olor i pudor.
Dono de temps fins a una setmana, passat Reis: fins al 13 de gener, a mitjanit.

I us adjunto un relat, fora de concurs, per si les marques esmentades us poden suggerir altres camins:


Va de marques.

A ell que, com a molt, quan era jove es fregava amb colònia anyenca a granel, després de dutxar-se, el feien sortir de polleguera aquells anuncis de perfums amb imatges delirants i una pronúncia pseudofrancesa, molt gutural: que si "Ligh blue", de Dolce & Gabanna; que si "La vie est belle", de Lancôme; que si "L'Eau de Parfum", de Chloé; que si "One Million Privé", de Paco Rabanne... A ella també, però no l'importava que de tant en tant li regalessin un flasconet d'"Eau de Parfum Nº 5", de Chanel; sí, el pijama de Marilyn.

Ja sabien que no havien de fer cas de les gangues dels top manta, que eren grolleres imitacions, però quan anaven a Andorra aprofitaven per comprar algun producte que a l'altra banda de la frontera era més car, tot i que, des de l'entrada a la Unió Europea, els preus a banda i banda s'havien anivellat força i el petit estat pirinenc ja no era el país de les meravelles d'abans. I, en determinats articles amb l'etiquetatge sense data de caducitat, havien tingut algun disgust: els perfums, per exemple, amb la fragància alterada o força minvada, poc tenien a veure amb els testats a la botiga.

Igual que els havia passat amb perfums, havien tingut una mala experiència amb un whisky de malta, Lagavulin, força car a Espanya. A Andorra tampoc era que el regalessin, però l'havien trobat gairebé un 30% més barat i no se'n pogueren estar, de comprar dues ampolles de tres quarts de litre, el màxim permès a la duana. I quan, amb motiu d'una celebració molt especial ell va obrir-ne una, va quedar força decebut: allò no era el whisky que havia tastat amb delit un parell de vegades. I no, no era pas que hagués perdut paladar ni que amb el temps hagués mitificat el gust d'aquell escocès: anys després, en una vetllada on coincidiren amb uns botiguers andorrans, van assabentar-se que alguns comerciants compraven a baix preu partides defectuoses o que havien ultrapassat períodes de caducitat no reglamentats però no per això menys determinants de la qualitat. El pitjor era que, per circumstàncies diverses, aquestes pràctiques gaudien d'una quasi total impunitat: com que la quantitat d'articles en passar per la duana espanyola estava limitat, si detectaves un producte en mal estat no sortia a compte tornar a Andorra per fer la reclamació, tret que visquessis a la Seu d'Urgell.