REPTE POÈTIC VISUAL 360. Foc, quan l’estiu crema

Bon senyor que feu sermons

Bon senyor que feu sermons
quan ens voleu convidar
a parlar del foc roent
o del terrorífic llamp,
de la flama sense seny
o del caliu subjugat
no oblideu que també és llum
que respira tot ballant
i que el sol li deu els fums
quan li diuen majestat
i que si el volem ben pres
és perquè no faci mal
quan s'ajunta amb el fort vent
per cantar a la llibertat.

Quan l’estiu crema [fora de concurs]

El vent despentina el foc
que s’ha fet amo de les branques,
incapaces elles de volar més enfora
del propi cos, aquell tronc paternal
tràgicament vinculat a les arrels,
salutíferes però inamovibles.

Temps era temps que el verd prevalia
tot a l’ample de cims, valls i conreus,
la vida ufanejava primaveres i estius,
agraïda amb les pluges de la tardor
sense doldre’s de les fulles volanderes
ni de la neu que l’hivern li ofrenava.

Però una simple espurna, intempestiva,
ha trasbalsat la idíl·lica frondositat.
Net de culpa, un sotabosc massa ressec
ha afranquit la fúria d’un incendi voraç.
Tanmateix, cal que el foc sigui el foc
i ara a l’estiu no cal que li donem motius.

El nostre infern

L'estiu: crema la pèrdua de la innocència,
cremen les paraules dins del poema.
És foc ardent la impotència que sents,
de peus a cap, de la terra al cel.
Quan la fascinació per les flames
ésdevé feredat, i un cel tapat
que ja no té els ulls blaus,
ni deixa veure les estrelles,
només compta amb unes torxes
apuntant cap avall,
que parlen de mort.
Uns falsos focs artificials,
una llum que no il·lumina.

Arbre solitari

A l’horitzó d’un cel rogent es perfila una batalla,
mentre la natura sucumbeix al dolor de les flames.
Ara, tot allò que va ser verd, refugi i esperança,
s’ha tornat espurnes ardents, cendres i llàgrimes,
deixant enrere al cel estels de sàlvia desolada.

 
I tu, arbre solitari, crit mut a la fosca,
alces tes branques al vent que a plaer t’escorxa,
mirant de pregar clemència, quan ja ningú escolta,
t’arreles en una terra que s’asfixia i condemna
a un futur incert que a poc a poc es crema.

Incertesa

És mitjanit, s’encenen les passions

que un vent calent atia.



Involuntaria o maldestra voluntat

la nostra: sucumb en la incertesa.



Frenètic, ignorar on pararem

Però menats per forces impensades.



“Ja sé qui soc” és doncs un disbarat

que el vent calent transporta

a un ignorat destí.


Llueixen, per això, les branques

que il·luminen roents el devessall

I es fonen.

Sent l'alè càlid
enlluernant la nit.

Llum que cavalca
la cresta d'un turó
a l'horitzó tangible
on has pujat mil cops
per gaudir les vistes.

Cor encongit,
es cremen els somnis

MÓN ROENT

Món roent, que res l’atura,
i còmplices en som tots
malgrat que ara lamentem
la seva rauxa.

Món abrandat, rogenc de foc,
tensat i maltractat,
vexat sense remordiments,
vessa de ràbia.

Món ferit que plora,
dolgut de tot el menyspreu,
ara brolla arreu,
i ens planta cara.