REPTE POÈTIC VISUAL 352 La persiana, no del tot tancada

Us proposo aquesta imatge feta per un amic meu a la seva habitació, que va incloure als estats del Whatsapp.

En podeu fer fins a un parell de haikus o tankes, fins dilluns 24 de febrer al vespre.

Aquí teniu el poema que em va inspirar a mi, fora de concurs:

Com el negatiu d'un llibre obert,
amb un espai de prosa que és fet d'estels.
Com un gratacels que rebutja la tibantor,
i enyora la bona vista en cada petita finestra
que voldria plagiar l'enlluernament del passat.
Perspectiva cavallera en dos plans
que es complementen, que són llum per igual,
i de cap dels quals se'n pot prescindir.
La cambra de tardor més lírica
que cap joventut ha gosat somniar.

Endavant amb la poesia!

Helenabonals, aquest repte sol ser de poemes (RPV repte poètic visual), no de haikus o tankes que ja tenen el seu propi repte...

Despertar

Torna l'ànima al cos
a poc a poc
i sense pressa
a dins de la presó
de les parpelles.

Les aixeco amb esforç
mentre sorolls llunyans
i un murmuri quiet
ocupa les orelles.

La llum comença a entrar
enmig les escletxes
de la finestra.

Un nuvolet calent
aixeca el seu alè
i humiteja la pell
de la meva esquena.

Em giro a poc a poc
fins a posa el seu cap
sota la meva aixella.

Els seus llavis calents
s'obren a poc a poc
i em besen el mugró
i el bes el posa erecte.

Se m'eriça la pell
mentre aixeco la mà
per acariciar
el seu coll on batega
el pols que ve d'un cor
que anuncia toc de brega.

Rellegint-lo veig alguns errors. Rectifico

Despertar

Torna l'ànima al cos
a poc a poc
i sense pressa
a dins de la presó
de les parpelles.

Les aixeco amb esforç
mentre sorolls llunyans
i un murmuri quiet
ocupa les orelles.

La llum comença a entrar
enmig de les escletxes
de la finestra.

Un nuvolet calent
aixeca el seu alè
i humiteja la pell
de la meva esquena.

Em giro a poc a poc
fins a posar el seu cap
sota la meva aixella.

Els seus llavis calents
s'obren a poc a poc
i em besen el mugró
i el bes el posa erecte.

Se m'eriça la pell
mentre aixeco la mà
per acariciar
el seu coll on batega
el pols que ve d'un cor
que anuncia toc de brega.

Biaix

Biaix de migdia sense vent, vora el riu.

Brases vermelles cremen la paret

Sortint de la persiana.

El pas dels vilatans es dibuixa al sostre.



Respir profund, cerca de qui soc,

Per què hi soc -  no val la pena el perquè

Si no el com. Per què les criatures irrompen a la paret

En forma esbiaixada i lenta, 

caminant cap al racó.



En el clatell suor d’estiu…



…





Regalem-nos, et diria, aquesta humitat teva,

Biaix del nostre neguit,

Mentre fresso el teu coll

I sospires quan goso atrapar

Les llimones, que formoses concloents

Es drecen com a llum del migdia…



Els caminants segueixen al sostre

Tot passant…,

I mentrestant vull caure al teu infern,

Bella i delicada i forta com ets.

Hosanna.

Petició

Deixa mig oberta la persiana
que entri un fil de llum per la finestra
ja que ara el nostre cos, a la penombra,
ens donarà el perfil d’allò que som.

Deixa-la mig oberta
que és el tacte
el que em parla de tu
quan t’imagino.

El teu aroma
és qui amara els llençols
i la saliva la que ens ressegueix
de dalt a baix.

Són els gemecs de l’un i l’altra
els que ens diran,
sense paraules vàcues,
tot el què portem a dins.

No la tanquis del tot
que a contrallum
sabrem, a les palpentes,
la dimensió exacte del moment.

Esquitxos de llum dins l’ombra

Ha arribat el dia, pletòric de llum.
La persiana, que no sap mentir,
ha difós, com qui ruixa un llenç
vestit de nit, esquitxos de dia.
Esquitxos, irrefutables testimonis
de l’inici d’una nova matinada.

Esquitxos de caverna platònica,
enganyifes de claror dins l’ombra,
disfresses de realitat, indicis de vida.

Caldrà eixir, obrir les persianes
per retrobar novament el sol, el cel,
els éssers, els paisatges del món real.
Enlairem les finestres,
descluquem els ulls de la ment!

ESCLETXES

Desconcert quan em desperto
un dia més, en aquest captiveri.
Sense respostes, sense cap canvi,
Sense expectatives, o amb totes.

Pot ser el dia de l’alliberament?
De deixar enrere aquest pensament.
Sense hores, només amb clars i obscurs.
Sense colors, sense veus.

Només tots els dimonis,
les incerteses, els dubtes.
Sense esperança, o amb tota.
Sense planys, sense concessions.

Escletxes, desenes d’elles,
arrenglerades, immòbils,
com la meva ment, perduda,
en aquesta habitació de clausura.