REPTE POÈTIC VISUAL 340. L’home de la pipa

Fotografia de Thomas Hoepker

INCITACIÓ

Fumes, ocell,
l'alè de l'amo
modificat.
Ara que ets
fora la gàbia
emprén el vol,
lliure i en pau.
Sigues valent;
no tingues por.
Res no et detura.
Deixa l'esquer
del teu guardià.

Qui són aquests sers, que no volen?
per què tanquen els ocells en gàbies?
On les ales no tenen cap sentit
Ni els seus colors cap missatge?
Engabien el cant, i fan que camini
Enlloc d’enlairar-se. I ho compren amb vesses.
Això li demano, a l’home que fuma
abans d’emprendre el vol, amb la mirada.
S’ho rumia,sospira i em deixar anar.
Dos presoners no fan un èsser lliure.

Efímer

Efímer, el bromall encantat.
Màgic l'espai que ens envolta
en un perfum emboirat.
Ànsia insubstancial en revolta.

És un somni que sura,
un esbós que s'enlaira
enllà de l'aire,
en un ens sense cos, ni mesura.

Abstret entre bromes
l'ocell deixaré marxar.
Qui tingués ales!
Tu, no me les dones
i en el meu plany t'envoles.
Sol i vern, a terra he de niar.

Efímera boira de perfum sublim,
nodreix un somni, tan sols un moment.
Sé prou que he viscut, qui-sap-lo, talment!
No jutjo si per ventura l'alenar afeblim.

Es miren dos éssers muts
amb mirada flegmàtica
respiren el mateix fum
d'un volcà que no treu lava.

Són dues les solituds
que necessiten a l'altre
en la presó sense murs
on la llibertat és flaire
que en respirar-la s'esmuny.

Es pensava infeliç
l'ocellet dins de la gàbia
mentre l'home suportava
la trista vida gris
amb el poder de l'esclavatge.

Ara no saben què fer
l'instint els mana allunyar-se
però saben que no són res
si trenquen aquesta baula.

Mentre rumia envoltat pel fum dels pensaments
l’home contempla amb cert desencís l’ocell
que, confiat, reposa damunt els seus dits
respirant, com de costum, el fum de la pipa.

Vola, vola!, li diu l’ancià, tot convençut.
Ell aixeca el vol, tímidament; s’enlaira
fins a la branca més alta, des d’on es veu
l’àmbit immens de la llibertat.

Cal que l’ocell trepitgi el cel
si hom trepitja la terra- l’home recita.

Però, malgrat tot, l’ocell sempre torna.

MOMENTS

S’observen pacients
coneixent el seu destí no triat
i en la paciència
apresa d’anys
es comprenen i consolen en silenci.

Del seu destí
n’han après a viure
I n’han fet una virtut,
la calma i supervivència.

Ara contemplen el seu entorn
on res ja no els sorprèn
i no es planyen,
somriuen discretament
còmplices dels seus moments
que tampoc els allunya tant dels altres...