REPTE POÈTIC VISUAL 340. L’home de la pipa

Fotografia de Thomas Hoepker

INCITACIÓ

Fumes, ocell,
l'alè de l'amo
modificat.
Ara que ets
fora la gàbia
emprén el vol,
lliure i en pau.
Sigues valent;
no tingues por.
Res no et detura.
Deixa l'esquer
del teu guardià.

Qui són aquests sers, que no volen?
per què tanquen els ocells en gàbies?
On les ales no tenen cap sentit
Ni els seus colors cap missatge?
Engabien el cant, i fan que camini
Enlloc d’enlairar-se. I ho compren amb vesses.
Això li demano, a l’home que fuma
abans d’emprendre el vol, amb la mirada.
S’ho rumia,sospira i em deixar anar.
Dos presoners no fan un èsser lliure.

Renúncia

Envoltats per la boirina
es miren de fit a fit.
De la rutina, en fa anys,
i han esdevingut amics.

L’ocell és molt agraït
de què el treguin de la gàbia.
Aquells barrots que empresonen
uns moments són a l’oblit.

L’home gaudeix de la pau
d’una estona de descans.
No hi ha crítiques, retrets,
cap esbroncada li cau…

Ja sap que no ha de fumar,
però pensa en què li queda.
Fruirà l'última pipa, i després…

Deixarà l’ocell marxar.

Efímer

Efímer, el bromall encantat.
Màgic l'espai que ens envolta
en un perfum emboirat.
Ànsia insubstancial en revolta.

És un somni que sura,
un esbós que s'enlaira
enllà de l'aire,
en un ens sense cos, ni mesura.

Abstret entre bromes
l'ocell deixaré marxar.
Qui tingués ales!
Tu, no me les dones
i en el meu plany t'envoles.
Sol i vern, a terra he de niar.

Efímera boira de perfum sublim,
nodreix un somni, tan sols un moment.
Sé prou que he viscut, qui-sap-lo, talment!
No jutjo si per ventura l'alenar afeblim.