REPTE POÈTIC VISUAL 326. Setanta-dues finestres [VOTACIONS]

Sembla que la imatge proposada no ha estat capaç d’engrescar l’abundància de participants que un s’imaginava en proposar-la. Però, sí que ha aconseguit una collita reeixida i satisfactòria en qualitat, en alta qualitat, de la qual cosa me’n congratulo i en dono personal testimoni.

Bé, doncs, com és habitual en els reptes, us convido a votar-ne DOS per ordre de preferència. Ho podeu fer fins el proper dijous, 23. Si voteu abans, abans ho enllestirem.


Aquí us deixo els candidats

01. Resiliència (o Convivència)

Vida i més vida i més vida, i encara una vida més,
Sense resistència potser, o amb paüra del decés
I tot allò que comporta viure —vertigen i origen—
A l'ampit del precipici, allà on la mirada s'agermana amb la finestra.

Llum i dolor, xiscle i silenci, com una volva de pols
Que rodola per qualsevol banda, i el consol és de molts
Perquè la buidesa s'ha escampat, entre batecs i oxigen,
Allà on amb rutina i tràfec suporten el xàfec de la convivència maldestra.

Buida i més buida i més buida, i encara més buidor
En l'ànima malalta, veïna de l'esperit lliure, salvador,
Enganxat amb reïna i fel als trencadissos fonaments de l'edifici.

Fum i xardor, llentiscle vinclat pel vent, i la resiliència
És la clau que obrirà tots els panys i totes les portes, el desfici
De voler abastar l'amplitud del món amb una sola existència.


02. De cada llar en podem fer una història

A l’entresol segona
un reguitzell de rialles
un patinet i dues bicicletes
i a l’entresol primera
es menja el silenci un home sol.

La noia del primer
avui té companyia
d’un noi amb barba roja
i pantalons trencats.
Somriu i els ulls li brillen
segurament ha gaudit de la nit.

En el tercer i el quart
hi ha corredisses i el plor d’algun nadó
que molesta els veïns de sota,
menys a l’àvia que li agrada
sentir remor d’infants.

No sé on viu la parella
de jubilats que amb les mans enllaçades
surten cada matí a prendre el sol
ni aquestes dones de cabellera blanca
que fan la compra
amb el carret que fa de caminador.

Els gemecs dels amants
-porta per porta-
fa que la del cinquè
es tapi les ferides si li arriba
la solitud del cos.

El celobert fa olor de col bullida
d’estofat de cigrons i sofregit
mentre puja el so dels serials
i els esgarips d’algú que toca el violí.

A poc a poc al vespre
tanquen els porticons i les finestres
-alguna mig oberta que vol picar l’ullet-
La del sisè, amb insomni,
la té de bat a bat:
fuma una cigarreta i mira el cel.

Batega amb molta força
el monstre de les setanta cares
amb tanta vida a dins
que viu, que mort, que esclata.


*Inspirat en el poemari Casa per casa de Ricard Desola


03. Eixam

Eixams de vides, petites i grans,
vides anònimes, comunes,
tranquil•les, convulses,
monòtones, distretes,
amables, esquerpes,
boges, assenyades,
compartides, solitàries,
miserables, riques,
silencioses, estridents,
discretes, histriòniques,
minimalistes, barroques,
exhibicionistes, prudents,
nostàlgiques, alegres,
tristes, optimistes,
d’ignorants, de saberuts,
d’obtusos, de desperts ...

Vides encapsades
ventilades per finestres i balconades.
Eixams de vides, petites i grans,
vides, totes elles, circulant.


04. Viatge

Quina cançó cantarà
la coral de la façana?
Setanta boques hi ha
que estan molt ben disposades
a regalar-nos el salm
d'ànimes encimbellades.
Ara es posen a assajar,
una canta la tonada
del fregit del bacallà
i el soroll d'una guitarra
l'acompanya més enllà.
Hi ha gemecs i no és un drama
el que volen musicar
amb la veu entretallada
i un esgarip al final
Una veu enrogallada
es posa a cantussejar
l'ària de l'extraviada
mentre plany el temps passat.
Plors i mocs fan la corranda
d'uns infants enconstipats.
i el crit d'una golejada
s'enfila fins al terrat
Amb el so d'una balada
xiuxiuen enamorats
confessions inspirades
en raps de la Bad Gyal
Un regany és la complanta
de futurs divorciats
entre planys que les mirades
a la tele fa esclatar.
Només la batuta falta
per poder-ne compassar
l'elegia de quins canten
en presons de llibertat



FORA DE CONCURS

01. Nit de finestres

La llum es despulla, descarada i presumida,
rere els marcs resplendents d’unes finestres
que la nit, encobridora i furtiva, no pot celar.
Amunt i avall de la façana, es deixen veure
setanta-dues vides que es mostren sense rubor.

Adés, la calma i el silenci que s’acoblen dit a dit;
adés, la saviesa i la tendresa d’una mateixa sang;
adés, els fruits madurs que assaonen els tendres;
adés, el neguit agosarat prest a volar fora del niu;
adés, el joc dels amants que esdevindrà prenys;
adés, els llavis i els cossos que temptegen el gust;
adés, els laments de tristesa i els plors d’alegria;
adés, els crits que no volen callar i que fereixen;
adés, la rotllana de veus perquè fruiti el diàleg;
adés, els adeus d’una estona i els aspres comiats;
adés, la buidor de la llum i la plenitud de l’ombra;
adés miralls on la nit intenta contemplar-se debades;
adés, un fotògraf de finestres, un poeta d’emocions;
adés, adés, adés...
adés, un lloc de setanta-dos llocs encesos dins la nit,
setanta-dues històries dintre d’unes estrofes solitàries.

Ara, un bocabadat cantautor que taral·leja,
La nit és blanca, la nit és negra,
remor de saba, arna de dol...