repte Clàssic 452. La independència.

Mai no seré dels nostres

Encara que sigui lògica i sentimentalment inacceptable, en un cosa, estava d'acord amb el cap, o capo: que mai no seria dels nostres!

"Voste Palau (jo em dic Palacio) no té un sentit abrandat de pertanyença a la nostra institució i m'estic pensant molt seriosament de fotre'l fora", em deia arrepapat al silló, mentre es fumava i pipava d'aquell puro asquerós, de tant bavat, sense, però, arribar a empasar-se el fum. No era carallot! El fum que se l'empasessin els altres.

Ja m'havia escamat que ens diguès el primer dia després del seu nomenament, en la seva carta de presentació: "Ja ens anirem coneixent!". A mi em va fer cosa, perquè aquesta és una forma de parlar que denota una certa actitud de revenja. Revenja? Per què? Amb qui? De tota manera, és, també, veritat que jo ja sentia un cert rebuig per la seva persona: perquè era un endollat sense mèrits, fora dels polítics; per la seva actitud contingudament agressiva, que se li veia de tres hores lluny; no sé,...Per faltar a la veritat, sense posar-se vermell,...Era l'actitud de la persona acomplexada, però que no reconeix els seus complexes. I al damunt estava assessorat per aquell cara girada intel·ligent, un de tants!

Quan em van comunicar que em despatxaven, no em vaig queixar!: sabia allò que deia de: "Al amigo un puro y al enemigo duro". Era aquell tipus de paio que entrava a l'ascensor ert com un bisbe amb tiara i ensenyant l'anell i credencials de director general a tota hora.

Les dues matrones i matones foren les encarregades de complir les seves ordres, i aproparen els seus quilograms de mes, fins a la meva taula i en to superior, severes i tortuoses, indirectes, passaren a comunicar-me la decisió i m'advertiren del perill que tenia la meva poca amistosa actitud, segons opinió del director. I em llencaren la culpa de la meva situació, per la meva provocadora independència: "Us manca cultura democràtica", "Els arreplegats us deixeu convencer per ideologies extremistes", deia la més intel·lectual de les bessones. "No teniu equilibri i esteu destinats a ser servils". Aquesta mena de "senyors gonsales i senyors esteve", que estaven ben amagats en aquella època sinistra, els molestavem i no podien pair als que havien estat en la lluita.

No volia donar espectacle als acòlits que només veurien avantages i virtuts en el meu acomiadament, ja que era un competidor per a ells, algú a qui s'ha de treure del mig perquè molesta des de tots els angles. Per això no em va estranyar que diguèssin: "Aquests dels sindicats haurien d'estar tots a la presó". I s'ho creien!

Dues figures angoixants, les emissàries, com les bessones del resplandor però mes grans i amenaçadores i igualment premonitòries senyalant-me amb el bolígraf. Jo em debatia entre el pare, el fill o potser l'esperit sant en aquella pelicula. Tenia por i no podia confiar en ningú, a excepció del noi del Polvorí que no era del ramat i l'especial xicot del Baix llobregat.
...

Aquells egos hipertrofiats no els havien pogut detectar a temps, socialment, i ara en el silenci generalizat que s'imposava a tota la societat, nomes havien fet que creixer i fer-se mes i mes,...espanyolitzats!, estranyament! Mentre el seguici de palmers a sou cantaven les excel·lències de la terra promesa.

Perquè, en allò que eren mestres era en el control de les imatges i les emocions. Uns autèntics mestres. Hi havia una sola realitat que era la que preconitzava l'omnipresent opinió televisiva. Els amics remugaven i deien, si jo no seria del pp ja que no era independentista. I jo responia que bé sí però no, m'embolicava, ja que botava gent que tenien aquest defecte, pero moltes altres virtuts.

Savia que eren uns babaus i que no se n'adonarien a temps de la trencadissa social. Savia, també que passaríem tots plegats una llarga travessa del desert, perquè els havia conegut (als del tres per cent, a la seva salsa) i perque la humiliació secular als catalans els havia deixat ferits i momentàniament desorientats, a escala històrica i social, i jo no era sino un nouvingut sospitos de col·laboracionisme, malgrat que defensava la cultura catalana i tot plegat. Caldria una catarsi pero seria al llarg de molts, molts anys; el franquisme havia deixat sequel·les, en la ideologia de generacions de persones, com un virus letal.

Nosaltres, els "arreplegats" d'aquí i d'allà, ho teniem, segons com, més fàcil, pel que fa als miratges identitaris, puix ja havíem fet una muda, un canvi de pell com les serps i ens havíem després, si calia de forma dolorosa, del nostre passat. Un harakiri cultural necessari. I ens havíem guanyat el dret a ser membres de ple dret de la societat, amb la nostra lluita, que ara volien descreditar amb ucronies feixugament creades sobre què va passar a la transició.

Així doncs, Aquella alegria inicial havia deixat pas a un, cada cop mes gran, pessimisme. La fracció dirigent, és a dir, el 0,1 per cent, havia anat variant l'enemic per sortir del pas. Ara atacava a aquells genuíns indepes titllant-los de rojos perillosos. Els peperos, mentrestant, s'havien tornat alegres catalanistes, igual com els franquistes havien desembarcat en partits moderadament catalanistes, camboistes, durant la transició. Les retallades seguien per a no deixar de ser competitius, tan competitius com els coreans.

I si era cert que la perillosa, carrinclona, suficient i ufana opinió publica mesetaria era un mur insuperable i lluitava amb l'actitud més calvinista dels mandataris d'aqui: gent perfecta on n'hi hagi, estaven tots units en l'objectiu, segons el qual calia que els de baix, tornessin a saber què és treballar i complir amb les obligacions i que es sabessin guanyar de debó l'accés a la salut i a l'educació. Per altra banda, tranquils!, tot això que passava era previst i contínua i convenientment tutelat des de la'altra banda de l'Atlàntic.

Ningú sap del cert quants anys va durar la Dictadura Catalana. Com passava al 1984 d'Orwell, el temps es va aturar a la Catalunya independent. I amb el temps, la Història.



Com pronosticaven els defensors de la Constitució, la victòria del sí al referèndum va suposar l'aïllament i l'empobriment dels catalans, excepte de les famílies del president Mas i del conseller Puig que van fugir a Suïssa a reunir-se amb els diners que havien robat als catalans.



Paral•lelament, la resta d'Espanya, que es va a passar a dir Españ per recordar a tots els espanyls que sense Catalunya no seria espiritualment un país complet, va començar a prosperar econòmicament, gràcies a l'estalvi que suposà desprendre's de la Comunitat Autònoma més deficitària i de les noves oportunitats de negoci que oferia l'aïllament i l'empobriment de Catalunya.



El sistema radial d'Espany va resultar fonamental per desenvolupar l'economia. Per exemple, els turistes d'alt standing que abans anaven en creuer a Barcelona van descobrir que era més còmode i més divertit passar una nit a cada ciutat costanera del litoral espanyl desplaçant-se en AVEs nocturns que connectaven totes les grans ciutats de la costa amb Madrid.



A Catalunya, mentrestant, començava la Dictadura. Diuen que van aixecar una gran Muralla, des del Pirineu fins a l'Ebre, per aïllar els catalans dels espanyls. Especialment tràgic va ser el segrest de milers de famílies xarnegues, que el govern extremeny va reclamar sense èxit i el robatori de nens valencians i balears que la Conselleria d'Educació va voler Catalanitzar.



Afortunadament, no es va arribar a produir l'Anschluss de la Comunitat Valenciana i de les Illes, ja que el Govern Català va seguir aplicant retallades en Educació i Sanitat després de la Independència. Això va impedir que l'exèrcit nacionalista català tingués mai una tropa prou saludable i espavilada per envair res.



Però a Catalunya la situació era terrible. Molts xarnegos van perdre la feina a causa de la llei Junqueras, segons la qual un català de soca-rel podia fer-se amb un lloc de feina ocupat per un xarnego si ho demanava. El xarnego que es quedava sense feina (i recordem-ho, sense la possibilitat de tornar amb la seva família a Espany) havia de completar un Curs als Camps de Reeducació Guardiola.



La vida al Camp de Reeducació era horrible. Els reclutes s'aixecaven ben d'hora ben d'hora, mentre per megafonia sonava Tossudament Alçats, himne de l'opressió nacionalista. No fa falta dir que si algú no estava Tossudament Alçat a l'hora que tocava era durament castigat amb ració doble de Ball de Bastons. Després d'un esmorzar de pa amb tomàquet i Espetec, els reclutes rebien classes d'Història Nacionalista, Pronoms Febles i Poemes del Martí i Pol.



Per la tarda, els reclutes treballaven en règim d'esclavatge per pagar-se l'allotjament i el menjar. Experts economistes van esmentar que aquesta mà d'obra esclava podia haver tret de la ruïna econòmica a la Dictadura Catalana, si s'hagués emprat per produir bolígrafs o souvenirs destinats a l’exportació. Però el cas és que, per la bogeria nacionalista del ministre de propaganda, es van emprar massa esforços en qüestions identitàries, com per exemple la Gran Bandera feta amb ganxet, que es va col•locar sobre la Muralla Catalana, amb la idea que es veiés des dels satèl•lits del Google Maps.





La ironia dels nacionalistes: demanar la llibertat amb cadenes.






Després de treballar dues hores als tallers esclavistes, tots els reclutes sopaven mentre veien El Gran Dictat i un capítol de Plats Bruts. Un cop completada la reeducació, el recluta rebia un nom i uns cognoms catalans i passava a ser un ciutadà catalanitzat.



Val a dir que no tots els catalans van ser doblegats pel pervers nacionalisme. Alguns van crear escamots de resistència, anomenats Ciutadans Populars. Aquests escamots ajudaven a passar articles de primera necessitat a través de la frontera, com el pernil de Jabugo (prohibit per la dictadura per pressions del lobby osonenc de l'embotit), cava extremeny i llibres en castellà. Gràcies a aquests herois, la flama de l'esperança va perdurar en l'obscuritat de la Dictadura Catalana.




I el dia de l'Alliberament va arribar per fi. El 18 de juliol de 2018, després de la incontestable Victòria (187% Sí, -17% No, 5% en Blanc) al Referèndum per la Reunificació organitzat pels Ciutadans Populars a Castelldefels (actual capital de la Regió Catalana), centenars de catalans van apropar-se a la frontera occidental, prop de la localitat de Fraga, on hi havia concentrats milers d'espanyls. Davant la força dels sentiments, el mur català es va esfondrar i després de la trencadissa, Espany va a tornar a ser per sempre més España. Fins i tot després de la independència de Múrcia al 2089, de la Invasió europea dels tàrtars al 2345, del meteorit que va acabar amb els mamífers terrestres al 8097. Fins i tot després que el Sol devorés la Terra l'any 5.012.021.354 i de la Mort Tèrmica de l'Univers l'any 854.521.387.971. Fets, tots ells inconstitucionals, que no van poder impedir l'existència eterna d'Espanya.

Gent de Catalunya escolteu el que us diu i amb bolígraf sobre un paper blanc imprimeix una dona vella, de setanta-set anys, que vol reposar sota una terra amb flaire de llibertat.

Ens cal encara lluitar contra els invasors sarraïns No són aquells que ens imposaven una fe diferent, aquests van més enllà, ens volen anul•lar els nostres trets propis: la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres símbols, la nostra manera de ser; no fan sevir dagues ni espases, no ens tallen el coll, però ens escanyen quedant-se el que és nostre.

Que sàpiguen que m’entra quedi un català no ens podran vèncer. Ara som molts els Otgers que cridem Independència i ja ha sortit el nostre gos gànguil comunicant a tots els catalans que ara és el moment de posar tots els nostres esforços per aconseguir la llibertat del nostre poble i ser una Catalunya independent.

Jo resaré a Nostra Senyora de Montgrony, és coneguda meva, he viscut a Gombrèn i sovint hi pujava al Santuari, se’n recordarà de mi i m’escoltarà com escoltarà també tots els altres precs de gent catalana de fe.

Donem-nos les mans i que tot el poble, que viu i estima Catalunya, balli la sardana de la Independència. Em farem trencadissa del mur d’obstinació d’aquells que no ens estimen però que de la meta dels catalans no es volen desprendre.

Els barons de la Generalitat tenen feina. L’Otger ens portarà a la victòria. La Estelada ondejarà al Palau.