Detall intervenció

Reposta reivindico

Intervenció de: Maria Pilar Palau Bertran | 17-12-2007


Benvolguts companys,

He rebut un comentar mol desagradable de l'anunci de la publicació del meu llibre perquè estava a la secció d'humor.
He de dir que abans de fer-ho vaig consultar i em van aconsellar de la manera que ha estat fet.

Tothom té dret a opinar el que vulgui, però he de dir que en cap moment jo he volgut ofendre a ningú
Aquesta persona em diu una quantitat d'ofenses que jo mateixa he quedat molt sorpresa i ofesa perquè jo no he fet res del que aquesta persona m'acusa.

Maria Pilar



Respostes

  • Reposta reivindico
    Maria Pilar Palau Bertran | 17/12/2007 a les 18:25

    Benvolguts companys,

    He rebut un comentar mol desagradable de l'anunci de la publicació del meu llibre perquè estava a la secció d'humor.
    He de dir que abans de fer-ho vaig consultar i em van aconsellar de la manera que ha estat fet.

    Tothom té dret a opinar el que vulgui, però he de dir que en cap moment jo he volgut ofendre a ningú
    Aquesta persona em diu una quantitat d'ofenses que jo mateixa he quedat molt sorpresa i ofesa perquè jo no he fet res del que aquesta persona m'acusa.

    Maria Pilar


    • T'entenc.
      Jere Soler G | 17/12/2007 a les 18:35

      I fins i tot puc arribar a estar d'acord amb tu en el fet que hi ha gent que deu tenir pocs problemes a la vida com per a autoproclamar-se puristes de l'ús ortodox d'una web. En aquest sentit diria que no en fessis cas, que el mateix dret que tens tu a penjar, com a relat, un anunci, el té ell, o ella, de criticar-t'ho.
      Ara, però, et vull agrair també que hagis posat aquest post com a resposta a la proposta de repte, perquè d'aquesta manera contribueixes a que es vegi millor el post del repte, que últimament té poca participació, i així em fas una publicitat gratuïta que em va molt bé.
      Gràcies!
  • Penjats
    Daniel N. | 18/12/2007 a les 10:39

    Dius que penjaràs els guanyadors? Que fort nano.

    Petonets
  • Retalls
    gypsy | 21/12/2007 a les 01:16

    Octubre/62

    Sóc en Harold, avui em començo a escriure, sóc conscient del món terrorífic on m'han abocat. La mare és malalta, s'apaivaga devorada pel càncer de pulmó i jo només m'ho puc mirar. He après a mirar, atentament.

    Octubre/65

    Primer dia d'universitat. Seré metge.
    He vist tota aquesta fauna de nens de casa bona i de nines artificials emetent rialletes frívoles.
    Però, entre la multitud l'he intuïda, sembla diferent, m'ha captivat - Primrose Oxtoby- . M'hi casaré.

    Març /74

    Veig el cel a Lancashire, i m'adono que és tant o més espectacular el fenomen de la mort com el del naixement. Bé la mort té quelcom millor, aquell deixar-se anar, l'instant quan ja saps que s'ha acabat, no he vist res més sublim. La millor poesia es construeix en l'instant del traspàs, aquella mirada inefable, incopsable, la manera com s'afluixen els músculs i els sentits, d'una bellesa innombrable tan sols digne del silenci més absolut.

    Gener/77

    Esmorzar a casa amb la Pim i els nens. Tinc una família encantadora, la Pim em doblega la voluntat.
    Vull que sigui feliç.

    M'espera un dia atrafegat, He decidit matar a la Shelley March, una eufòria incontrolable em devora, les hores esdevenen lentes. Vull els seus ulls estràbics fitant-me, innocents. La mort, la dolça mort sóc jo. Cap plaer material és superior a veure com un hom llangueix, trist i sol mentre algú altre se'l mira com un fenomen primordial i bàsic, com les marees i els vendavals naturals. I no res més que això. Sóc només un artista al servei del seu art, veig la poesia intrínseca que duu la mort incrustada al damunt. Ningú no ho entendria, omplint les seva vida d'estupideses i banalitats supèrflues.

    Juny/92

    La consulta a Hyde rutlla d'allò més bé.
    Ara disposo de tot el temps i dels mitjans per cercar en l'acabament allò que no es pot trobar durant els esdevenirs quotidians.
    Avui he injectat a en Paul Russell, encara prou jove, però superb i antipàtic. Cap mort és igual, com cap ésser humà tampoc és igual. Hi han infinits registres i matisos alhora de desaparèixer i ser pols d'una carn ja rosegada per l'oblit dels amics i dels familiars. Ningú mai no retroba a ningú.

    Setembre/98

    La policia sospita. Els col·legues, aquells que haurien d'entendre més que ningú altre que no faig mal a ningú, m'han traït i denunciat. Púrria. Què saben ells de l'art de viure i de morir?

    Juliol/00

    Cadena perpètua. Inútils, desferres humanes em condemnen, s'ofeguen en la ignorància.
    No veuré a la Pimrose tallant les males herbes del jardí, aquelles tardes quan el Sol ja se'n va i el cel és roig com de sang que raja i deixa pas al negre de la nit que s'atansa com una dalla.

    Gener/04

    És hora de marxar. Vull que la Pim no passi pena en la seva vellesa, que pugui cobrar el màxim de la pensió. He decidit penjar-me en aquesta cel·la infesta on no paga la pena seguir vivint.
    M'ofego i aquest deliri de la mort viscut en primera persona, encara és quelcom més profund i salvatge del que podia imaginar.

    "A les teves portes vinc, Mort" (Walter Whitman).



    gypsy


    ( Nota: referent a la Notícia 1)







    • Retalls (noticia 1) ÉS AQUEST (Correccions)
      gypsy | 21/12/2007 a les 13:15

      Octubre/62

      Sóc en Harold, avui em començo a escriure, sóc conscient del món terrorífic on m'han abocat. La mare és malalta, s'apaivaga devorada pel càncer de pulmó i jo només m'ho puc mirar. He après a mirar atentament.

      Octubre/65

      Primer dia d'universitat. Seré metge.
      He vist tota aquesta fauna de nens de casa bona i de nines artificials emetent rialles frívoles.
      Però, entre la multitud l'he intuïda, sembla diferent, m'ha captivat - Primrose Oxtoby- . M'hi casaré.

      Març /74

      Veig el cel a Lancashire, i m'adono que és tant o més espectacular el fenomen de la mort com el del naixement. Bé, la mort té quelcom millor, aquell deixar-se anar, l'instant quan ja saps que s'ha acabat, no he vist res més sublim. La millor poesia es construeix en l'instant del traspàs, aquella mirada inefable, incopsable, la manera com s'afluixen els músculs i els sentits, d'una bellesa inaudita, tan sols digne del silenci més absolut.

      Gener/77

      Esmorzar a casa amb la Pimrose i els nens. Tinc una família encantadora, la Pim em doblega la voluntat. Vull que sigui feliç.

      M'espera un dia atrafegat, He decidit matar a la Shelley March, una eufòria incontrolable em devora, les hores esdevenen lentes. Vull els seus ulls estràbics fitant-me, innocents. La mort, la dolça mort sóc jo. Cap plaer material és superior a veure com un hom llangueix, trist i sol mentre algú altre se'l mira com un fenomen primordial i bàsic, com les marees i els vendavals naturals. I no res més que això. Sóc només un artista al servei del seu art, veig la poesia intrínseca que duu la mort incrustada al damunt. Ningú no ho entendria omplint la seva vida d'estupideses i banalitats supèrflues.

      Juny/92

      La consulta a Hyde rutlla d'allò més bé.
      Ara disposo de tot el temps i dels mitjans per cercar en l'acabament allò que no es pot trobar durant el devenir quotidià.
      Avui he injectat a en Paul Russell, encara prou jove, però superb i antipàtic. Cap mort és igual, com cap ésser humà tampoc és igual. Hi han infinits registres i matisos alhora de desaparèixer i ser pols d'una carn ja rosegada per l'oblit dels amics i dels familiars. Ningú mai no retroba a ningú.

      Setembre/98

      La policia sospita. Els col·legues metges, aquells que haurien d'entendre més que ningú altre que no he fet cap mal, m'han traït i denunciat. Púrria. Què sabran ells de l'art de viure i de morir?

      Juliol/00

      Cadena perpètua. Inútils, desferres humanes em condemnen, s'afoguen en la ignorància més primitiva, no són prou evolucionats.
      No veuré a la Pimrose tallant les males herbes del jardí, aquelles tardes quan el Sol ja se'n va i el cel és roig com de sang que raja i deixa pas al negre de la nit que s'atansa com una dalla.

      Gener/04

      És hora de marxar. Vull que la Pim no passi pena en la seva vellesa, que pugui cobrar el màxim de la pensió. He decidit penjar-me en aquesta cel·la infesta on no paga la pena seguir vivint.
      M'ofego i aquest deliri de la mort viscut en primera persona, encara és quelcom més profund i salvatge del que podia imaginar.

      "A les teves portes vinc, Mort" (Walter Whitman).


      Harold Shipman










    • Retalls (noticia 1) ÉS AQUEST (Correccions)
      gypsy | 21/12/2007 a les 13:15

      Octubre/62

      Sóc en Harold, avui em començo a escriure, sóc conscient del món terrorífic on m'han abocat. La mare és malalta, s'apaivaga devorada pel càncer de pulmó i jo només m'ho puc mirar. He après a mirar atentament.

      Octubre/65

      Primer dia d'universitat. Seré metge.
      He vist tota aquesta fauna de nens de casa bona i de nines artificials emetent rialles frívoles.
      Però, entre la multitud l'he intuïda, sembla diferent, m'ha captivat - Primrose Oxtoby- . M'hi casaré.

      Març /74

      Veig el cel a Lancashire, i m'adono que és tant o més espectacular el fenomen de la mort com el del naixement. Bé, la mort té quelcom millor, aquell deixar-se anar, l'instant quan ja saps que s'ha acabat, no he vist res més sublim. La millor poesia es construeix en l'instant del traspàs, aquella mirada inefable, incopsable, la manera com s'afluixen els músculs i els sentits, d'una bellesa inaudita, tan sols digne del silenci més absolut.

      Gener/77

      Esmorzar a casa amb la Pimrose i els nens. Tinc una família encantadora, la Pim em doblega la voluntat. Vull que sigui feliç.

      M'espera un dia atrafegat, He decidit matar a la Shelley March, una eufòria incontrolable em devora, les hores esdevenen lentes. Vull els seus ulls estràbics fitant-me, innocents. La mort, la dolça mort sóc jo. Cap plaer material és superior a veure com un hom llangueix, trist i sol mentre algú altre se'l mira com un fenomen primordial i bàsic, com les marees i els vendavals naturals. I no res més que això. Sóc només un artista al servei del seu art, veig la poesia intrínseca que duu la mort incrustada al damunt. Ningú no ho entendria omplint la seva vida d'estupideses i banalitats supèrflues.

      Juny/92

      La consulta a Hyde rutlla d'allò més bé.
      Ara disposo de tot el temps i dels mitjans per cercar en l'acabament allò que no es pot trobar durant el devenir quotidià.
      Avui he injectat a en Paul Russell, encara prou jove, però superb i antipàtic. Cap mort és igual, com cap ésser humà tampoc és igual. Hi han infinits registres i matisos alhora de desaparèixer i ser pols d'una carn ja rosegada per l'oblit dels amics i dels familiars. Ningú mai no retroba a ningú.

      Setembre/98

      La policia sospita. Els col·legues metges, aquells que haurien d'entendre més que ningú altre que no he fet cap mal, m'han traït i denunciat. Púrria. Què sabran ells de l'art de viure i de morir?

      Juliol/00

      Cadena perpètua. Inútils, desferres humanes em condemnen, s'afoguen en la ignorància més primitiva, no són prou evolucionats.
      No veuré a la Pimrose tallant les males herbes del jardí, aquelles tardes quan el Sol ja se'n va i el cel és roig com de sang que raja i deixa pas al negre de la nit que s'atansa com una dalla.

      Gener/04

      És hora de marxar. Vull que la Pim no passi pena en la seva vellesa, que pugui cobrar el màxim de la pensió. He decidit penjar-me en aquesta cel·la infesta on no paga la pena seguir vivint.
      M'ofego i aquest deliri de la mort viscut en primera persona, encara és quelcom més profund i salvatge del que podia imaginar.

      "A les teves portes vinc, Mort" (Walter Whitman).


      Harold Shipman










  • Pànic a l'Institut (notícia 13)
    F. Arnau | 21/12/2007 a les 02:02

    El meu nom és Arthur. Treballe de bidell a l'Institut de Tuusula, sóc un pare de família de cinquanta anys, i he vist moltes coses des d'aquest cadafal. De bones i de dolentes, però haig de dir que per mi, la gent jove és la que fa anar el món. La meua dona treballa de funcionària de la Seguretat Social, i les meues filles tenen estudis superiors. Laura, la major, fou la primera de la seua promoció, llicenciada en Químiques, treballa al Ministeri de la Guerra, i viatja arreu del món, a càrrec del pressupost de la NATO... (i jo amb allò de OTAN NO). Marta, la meua filla petita, és veterinària, doncs de sempre li agradaven les bestioles, i així va encaminar els seus estudis. Així que tinc els dos extrems, la vida i la mort...
    El dimarts passat, vaig trobar una carta al meu taulell. Semblava un relat de ficció, i anava sense signar.
    Ara, després de que ha passat aquesta "masacre", m'adone de que tot era com una premonició. Allí es podia llegir (en lletres majúscules) açò:

    "HOLA! SÓC JUHA, TINC DIVUIT ANYS, I M'AGRADA MOLT VEURE TOT EL QUE PENGEN AL "YOU TOUBE"... QUÈ GUAI!
    HE VIST DE TOT; UN "SKIN HEAD" AL METRO DE BARCELONA (LA CIUTAT MÉS MODERNA D'ESPANYA), POSANT AL SEU LLOC A UNA "SUDACA" DE MERDA, UNS ALUMNES D'UN COL·LEGI ESPAVILANT UN COMPANY AMB SÍNDROME DE DAWN (UN MONGÒLIC, COM SEMPRE S'HA DIT), UNS ALTRES COL·LEGUES FENT QUE ES CAGUEN DAMUNT ELS MARICONS, LES TORTILLERES I ELS ROJOS MALPARITS, ENCARA QUE S'EMPENYEN EN ANOMENAR-LOS "GAIS", "LESBIANES" I "PROGRESSISTES.
    HA ARRIBAT UN MOMENT EN QUE M'HE PREGUNTAT: "QUÈ CAL FER ARA?"
    TENIA QUE FER-LA BEN GROSSA, CAR AL "YOU TOUBE" NO PENGEN QUALSEVOL COSA, I MENYS ENCARA A LES PRIMERES PÀGINES...
    ALESHORES, HE AGAFAT EL FUSELL I LES PISTOLES DEL MEU PARE, QUE ÉS OFICIAL DE LA N.A.T.O., I M'HE DIRIGIT A L'INSTITUT. EL MEU AMIC MIKA HA VINGUT AMB MI, DONCS HA D'ENREGISTRAR-HO TOT AL MÒBIL (UN SIEMENS D'ÚLTIMA GENERACIÓ).
    ENCARA ESTIC VEIENT COM FUGIEN PER LES FINESTRES, COM SI FOREN CONILLS. ALGUNS, FINS I TOT ES TALLAVEN ELS BRAÇOS AMB ELS VIDRES. PERÒ EL MILLOR ERA ELS QUE RESTAVEN A L'AULA. SUPLICAVEN DE GENOLLS PER LA SEUA VIDA, MENTRE RECORRÍEM LA FILERA... LLAVORS EM VAIG FIXAR EN LA DIRECTORA. DIRIGINT-ME A ELLA LA VAIG INCREPAR: "ARA QUÈ! NO M'HAVIES DIT QUE ESTAVA PER SOTA DE LA MITJANA DEL CURS? QUE ERA UN BABAU, UN XIMPLET, GAIREBÉ UN RETARDAT...
    DONCS ARA SÓC JO EL QUE DIRÀ QUI ÉS QUI!
    I VAIG PRÉNYER EL GALLET.
    DESPRÉS EM VAIG RECOLÇAR AL TABIC DE L'AULA, MENTRE CONFIRMAVA QUE EL MIKA HO HAVIA FILMAT DES DE TOTS ELS ANGLES POSSIBLES.
    S'ESCOLTAVA LA RÀDIO MOLT LLUNYANA. EL LOCUTOR REPETIA AMB INSISTÈNCIA, DE MANERA SINCOPADA: "PÀNIC A L'INSTITUT!"

    * * *


    Tot açò posava aquella maleïda lletra, que en un cantó duia escrit a llapis: "GUIÓ DE LA PEL·LÍCULA", i que des de fa uns dies és la més visitada del "YOU TOUBE"...

    * * *


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: