Detall intervenció

Redacció i locució als mitjans audiovisuals

Intervenció de: Flanagan | 23-07-2007


Òndia si me'n recordo de la primera vegada, i tant! Feia només dues setmanes que voltava per la facultat. I quins nervis...encara no coneixia tots els meus companys, i el nom de l'assignatura ja m'espantava: Redacció i Locució als Mitjans Audiovisuals. Imagina't!

Érem tota una colla d'estudiants de primer cagats, esperant davant la porta del ESTUDI DE RÀDIO 1. A mi ja em coneixes. Havia anat al bar a fotre'm un descafeïnat. I res, tu! Estava com una moto. I les meves amigues igual. Per sort, els grups s'havien fet per ordre de llista i em tocava amb elles dues. Però ja veus, ens vam esperar deu minuts i al final va aparèixer aquella dona de cabells arrissats. Ens va dividir en els tres grups i cap a l'estudi número 2!

I què vols que et digui, noia! Vam desfilar un rere l'altre cap allà dins. Era un estudi petitó, amb una taula i 5 micròfons al centre. Envoltant la taula hi havia tres graderies amb seients forrats d'un blau horrible. I davant la taula, un vidre que donava a la sala de realització, on estava una noia jove que suposo que era la tècnica que enregistraria els nostres desastres.

Bla, bla; presentació i explicacions I al cap de deu minuts allò era un forn! Sí, noia, sí...en aquests estudis fot una calor...

Saps quin va ser el primer exercici? Presentar-nos a través del micròfon, improvisant! Bé, podies tenir un paperet de guia, però em semblava insignificant... El cas és que havia de parlar davant d'aquella audiència tan inusual, i a mi ja em coneixes: sóc tan tímida...estava trèmula, vaja.

Podíem sortir a locutar en l'ordre que volguéssim. I ja saps, vaig ser idiota, perquè vaig esperar a ser l'última. Quaranta minuts asseguda, recolzant el cap en aquelles parets forrades d'un suro que em recordava els vestuaris de quan nedava!

Ara m'ho expliques tu, eh? Bé, primer hauríem d'editar les veus pel proper butlletí informatiu. Però no et pensis que te'n escaparàs...


Respostes

  • Redacció i locució als mitjans audiovisuals
    Flanagan | 23/07/2007 a les 16:50

    Òndia si me'n recordo de la primera vegada, i tant! Feia només dues setmanes que voltava per la facultat. I quins nervis...encara no coneixia tots els meus companys, i el nom de l'assignatura ja m'espantava: Redacció i Locució als Mitjans Audiovisuals. Imagina't!

    Érem tota una colla d'estudiants de primer cagats, esperant davant la porta del ESTUDI DE RÀDIO 1. A mi ja em coneixes. Havia anat al bar a fotre'm un descafeïnat. I res, tu! Estava com una moto. I les meves amigues igual. Per sort, els grups s'havien fet per ordre de llista i em tocava amb elles dues. Però ja veus, ens vam esperar deu minuts i al final va aparèixer aquella dona de cabells arrissats. Ens va dividir en els tres grups i cap a l'estudi número 2!

    I què vols que et digui, noia! Vam desfilar un rere l'altre cap allà dins. Era un estudi petitó, amb una taula i 5 micròfons al centre. Envoltant la taula hi havia tres graderies amb seients forrats d'un blau horrible. I davant la taula, un vidre que donava a la sala de realització, on estava una noia jove que suposo que era la tècnica que enregistraria els nostres desastres.

    Bla, bla; presentació i explicacions I al cap de deu minuts allò era un forn! Sí, noia, sí...en aquests estudis fot una calor...

    Saps quin va ser el primer exercici? Presentar-nos a través del micròfon, improvisant! Bé, podies tenir un paperet de guia, però em semblava insignificant... El cas és que havia de parlar davant d'aquella audiència tan inusual, i a mi ja em coneixes: sóc tan tímida...estava trèmula, vaja.

    Podíem sortir a locutar en l'ordre que volguéssim. I ja saps, vaig ser idiota, perquè vaig esperar a ser l'última. Quaranta minuts asseguda, recolzant el cap en aquelles parets forrades d'un suro que em recordava els vestuaris de quan nedava!

    Ara m'ho expliques tu, eh? Bé, primer hauríem d'editar les veus pel proper butlletí informatiu. Però no et pensis que te'n escaparàs...

  • RE: REPTE 258 : J&J (96.50)
    rnbonet | 23/07/2007 a les 17:49

    Hola, mossa! Benvinguda de nou! "Recarregatum pilorum"? I 'pilorum', malgrat el llatí, no són els pèls. La Mare de Déu del Camí Perdut em lliure d'aquesta flastomia i atac directe a la femineitat!!!
    Bo, deixant-nos de conyes, ací va la participació al teu repte. Espere haver contat bé; si no és així, m'avises.


    Sis en punt de la vesprada. Jaume i Josep presenten el seu espai radiofònic, tancats a la cabina insonoritzada. Són vells companys, i es coneixen els més nimis gestos.
    -L'hora màgica, amigues i amics! I som sempre...
    -...amb vosaltres, audiència! Ací ens teniu al noranta-sis punt i mig! La nostra ona...!
    -...amb el vostre espai del cor amable...
    -...i també dels cos (recalcant el mot) amable... la PUNTETA NOMÉS!
    - Espai dedicat, com habitualment, a la tafaneria més àgil, més guai, més divertida i més actual...
    - Actual, sí! Perquè l'actualitat passa de pressa i s'esvaeix en el nuvolat gris de qualsevol tempesta d'estiu.
    - Nosaltres, però, continuem malgrat l'oratge advers... I per això, avui, el comentari anguniós d'un assumpte delicat...
    -...més aviat fúnebre... (amb veu trèmula) El trasbals de "La Pudenta", tonadillera de pro, glòria de la pàtria!
    -Ai, amic! Jo més bé diria traspassament... I és que la desfilada...
    - Atenció, atenció! Tenim connexió telefònica amb...
    -(veu telefònica) I ben clar que era termògena, la tia! Ho teniu magre, si voleu retre-li un panegíric! Si no és per la quantitat de vegades que li va posar la piula al forn!
    -Vol dir, senyor? La imatge que...
    -(veu telefònica) Imatge? No em digues! Al llit, em magolava! Sis traspontins m'ha llençat a perdre...! I, a casa seua, els coixins no eren de monja... Pregunta-ho als altres, aquells que...
    -Home, no serà tant!
    -(veu telefònica) Què no? Si els magnats especuladors l'haguessen observat bé amb l'espèculum quan els pagava els favor amb fruita del terreny... I no era sols això! Trascolava el vi com si fos aigua clara... I li devien ‘favors' ... alts càrrecs administratius...
    - Per què ha pronunciat el mot "favors" amb tanta...
    -(veu telefònica)... I havia enganyat els jornalers, no assegurant-los... I tenia comprat un jutge... I havia fet una estafa als llogaters... I havia defraudat... (pittt, clof... pitttt,,,nyec...)
    - Perdonen el nostres oients, però, ara mateix, per motius tècnics, ens avisen que hem de tancar l'emissió... (Josep, suant)
    -Gràcies per la sintonia.... I fins la pròxima! (Encara s'escolta: Va, control, collons! Poseu música de fons!)



  • La seva primera entrevista de feina
    Sol_ixent | 23/07/2007 a les 19:22

    La Marta feia una setmana que s'havia presentat als últims exàmens de Periodisme. Havia llegit un anunci a l'apartat de feina del diari per formar part de l'equip d'informatius d'una emissora de barri de Barcelona, i poc s'ho va pensar a l'hora d'agafar el telèfon i trucar.

    Realment, la ràdio no li agradava massa. Les poques pràctiques que havia fet a classe no les havia disfrutat suficientment, no tenia tanta facilitat de paraula com altres companys seus. Però pensava que potser es trobaria amb un equip maco, una audiència fidel que l'animaria a continuar i viuria una experiència que, a la llarga, podria resultar enriquidora. El que a ella realment la fascinava era escriure. De fet havia guanyat alguns concursos literaris de l'institut i més tard, de la Facultat.

    La cita era un dilluns a les nou del matí als mateixos estudis. Es va posar la seva faldilla vermella dels diumenges de Sol i aquella samarreta blanca ben escotada. Maquillatge el just, ja tenia la cara prou bonica.

    El carrer, ja aquelles hores, escalfava com un forn. L'estudi es trobava a uns vint o vint-i-cinc minuts a peu des de casa seva, així que va decidir prescindir del transport públic per un dia. No va tenir problemes per trobar-lo, doncs el cartell de l'entrada era massa gran com per passar desapercebut.

    Tot i que encara faltava un quart d'hora per les nou, a la sala d'espera hi havia cinc persones. Va dir un "Hola" que va fingir com a simpàtic, però ningú va contestar-li. Així que va optar per asseure's i veure com anava desfilant aquell grupet de gent per davant seu.

    Un cop el seu torn va arribar, l'ensurt fou important. La persona que va cridar-la -i que posteriorment l'entrevistaria- era aquell noi tant guapo que anava al seu institut que devia tenir, com a mínim, cinc anys més. De sobte va sentir com el seu cos estava trèmul, i era incapaç de dir res. Sense ni acomiadar-se va agafar la porta del carrer i va començar a córrer carrer avall.
    • Aclariment per a la jutgessa
      Sol_ixent | 23/07/2007 a les 19:25

      Amb la frase:

      "Es va posar la seva faldilla vermella dels diumenges de Sol"

      Em refereixo a la faldilla vermella que es posava els diumenges d'estiu.

      Salut! :)
  • Amor lèsbic entre ones radiofòniques
    perunforat | 23/07/2007 a les 19:58

    17 de juliol de 1978...
    Em llevo penosament com cada dia, esperant el mateix, sentint res i fugint de tot. Casada amb un marit fantasma, mare i embarassadíssima de la criatura número 3 que faci més desesperant la meva humil existència. Amb veu fastiguejada llevo les criatures, petits dimoniets amb el caràcter del seu pare, i comencem la baralla diària. Porto els nens a la piscina i sento, com petits rossinyols, les veus de dues sangoneres amb peluca, comentant el no sé qué sexual d'una tal Elena Francis. Amb tot el forn de més de 30º a sobre el meu cap, els peus lligats a la gespa i els nens donant un cop de mà tot cavant el meu propi forat, decideixo, per primera vegada, després d'anys de sentir-les recitar, preguntar qui és aquesta tal Elena Francis.
    A l'arribar a casa trec les teranyines de la vella ràdio del meu pare, tot pensant que les meves no me les treu ningú.
    Casa a punt, el marit ves a saber a on amb el camió, nens dormint, panxa enorme, peus inflats, suor a raig...M'afegeixo a l'audiència del programa, "un mite" dèien les sangoneres.
    M'assec i apreto el rònec botó del ferregot indecent. Funciona! Toco i remeno fins que sento alguna veu.
    És ella...El primer dia impressionada,el tercer ja em masturbava pecaminosament amb el coixí recordant els tons aguts i greus de la seva veu, de la seva anatomia fictícia, les pautes marcades pels punt i a part de les cartes que dictava com un oració sagrada. Cada nit desfilaven per la meva ment les seves paraules, una injecció de passió que fluïa directament per tot el meu cos. M'excitava només prèmer el botó de la ràdio, em quedava arraulida al llit imaginant una carícia de la seva veu i la por em fèia cobrir tot el cos amb el llençol com si el pensament trèmul fos només allà dins, com si la suor i remordiment post correguda fossin el càstig de la meva infidelitat malsana.
    Sóc lesbiana?M'he enamorat d'una dona...Moments de glòria i esperança que cada dia cavaven el forat, més i més gran, a la meva infelicitat anunciada des d'el dia que vaig començar a no ser ningú. La meva desídia perpètua encadenada amb pany i clau sense cap engruna d'esperança.
    Moments de deliri on imaginava entrar al seu palau radiofònic, poder besar el seu coll mentres vibrava a les seves respostes, tocar l'aire expirat de cada mot versat, poder tocar la seva aura de resurrecció que m'havia fet tornar al món dels vius....Ingerir una espurna de realitat per minvar la desesperació al sentir-la i saber que el "res" era la resposta.


    -Estimada Sr. Francis.

    M'he enamorat de la seva veu, a conseqüència l'he desitjat cada nit. Les seves respostes són com la fé dels creients, ha instruït el meu pensament per apaivagar la set que obstruia les meves venes al pas de qualsevol esma de felicitat. És la meva esperança, la lluita diària per arribar a la nostra cita noctura que cada nit acompanyo amb alcohol, llàgrimes i suor.
    No vull resposta, qualsevol resposta seria incompatible a la meva vida, vull que em llegeixi, vull que em dicti amb la seva càlida veu el que escric per mi, només per mi, per sentir en veu alta la pura realitat, per trencar-me el cor, per tornar a treure terra del gran forat que he anat cavant cada dia, dels meus inútils dies, per morir-me quan em toqui morir.
    El seu programa ha sigut el meu refugi, ara vull tornar a la realitat.
    L'estimo Sra. Francis, un amor d'injúria i condemna.
    La resignació és l'estat indestructible de la meva vida.

    • RE: Amor lèsbic entre ones radiofòniques RETALL DE PARAULES SOBRERES
      perunforat | 24/07/2007 a les 14:01

      17 de juliol de 1978...
      Em llevo penosament com cada dia, esperant el mateix, sentint res i fugint de tot. Casada amb un marit fantasma, mare i embarassadíssima de la criatura número 3 que faci més desesperant la meva humil existència. Amb veu fastiguejada llevo els petits dimoniets per començar la baralla diària. Porto els nens a la piscina i sento les veus de dues sangoneres, comentant ves a saber qué sexual d'una tal Elena Francis. Amb tot el forn de més de 30º per damunt del meu cap i els pensaments a les fosques decideixo, per primera vegada, després d'anys de sentir-les recitar, preguntar qui és aquesta tal Elena Francis.
      A l'arribar a casa trec les teranyines de la vella ràdio del meu pare, tot pensant que les meves no me les treu ningú.
      Panxa enorme, peus inflats, suor a raig...M'afegeixo a l'audiència.
      M'assec i apreto el rònec botó del ferregot indecent. Funciona! Toco i remeno fins que sento alguna veu.
      El primer dia impressionada,el tercer ja em masturbava pecaminosament amb el coixí recordant els tons aguts i greus de la seva veu, de la seva anatomia fictícia, les pautes marcades pels punt i a part de les cartes que dictava com un oració sagrada. Cada nit desfilaven per la meva ment les seves paraules, una injecció de passió que fluïa directament per tot el meu cos. M'excitava només prèmer el botó de la ràdio, em quedava arraulida al llit imaginant una carícia de la seva veu i la por em fèia cobrir tot el cos amb el llençol com si el pensament trèmul fos només allà dins, com si la suor i remordiment post correguda fossin el càstig de la meva infidelitat malsana.
      Sóc lesbiana? Moments de glòria i esperança que cada dia cavaven el forat, més i més gran, a la meva infelicitat anunciada des d'el dia que vaig començar a no ser ningú. La meva desídia perpètua encadenada amb pany i clau sense cap engruna d'esperança.
      Moments de deliri on imaginava entrar al seu palau radiofònic, poder besar el seu coll mentres vibrava a les seves respostes, tocar l'aire expirat de cada mot versat, poder tocar la seva aura de resurrecció que m'havia fet tornar al món dels vius....Ingerir una espurna de realitat per minvar la desesperació al sentir-la i saber que el "res" era la resposta.


      -Estimada Sra. Francis.
      Les seves respostes són com la fé dels creients, ha instruït el meu pensament per apaivagar la set que obstruia les meves venes al pas de qualsevol esma de felicitat. Em moro per la seva cita nocturna. No vull resposta. Vull que em llegeixi. Vull que em dicti les paraules que he escrit per trencar-me el cor.
      El seu programa ha sigut el meu refugi, ara vull tornar a la realitat.
      L'estimo Sra. Francis, un amor d'injúria i condemna.
      La resignació és l'estat indestructible de la meva vida.

  • RE: REPTE 258 :L'audiència puja de cop
    PAULA_93 | 23/07/2007 a les 23:07

    Va sonar el despertador, tot hi que ja feia deu minuts que m'havia despertat, era impossible dormir en aquella habitació, semblava un forn. Estava cansada vaig obrir l'armari i hem vaig posar el primer que vaig trobar, uns texans i una camisa que es començava a desfilar. Com sempre, sortia de casa a corre cuita per arribar puntual a la radio.
    Vaig entrar a la sala on gravàvem i allà me'l vaig trobar, un dels meus tècnics de so. Estava dret, al mig de la sala i em mirava amb ulls trèmuls. Em digué que últimament l'audiència havia baixat molt i que el director de la ràdio li havia dit que hi fèiem alguna cosa o ens quedaríem sense feina. Em vaig quedar sense paraules, mirant-lo. Estava desesperada, i no sabia que dir. L'únic que se'm va ocorre va ser dir-li t'estimo.
    Ell em va agafar i em va besar, jo li vaig respondre. Li vaig treure la camisa i vaig començar a llepar-li tot el pit. Em va treure la camisa i els texans i em va besar, resseguí tot el meu cos amb la seua boca. Em tragué les calces i m'apropa el seu membre. Jo moria d'anhel, el volia tenir a dins. Li vaig treure els calçotets i tot va ser magnífic, el sentia a dins, cada cop més i més, xiuxiuejava paraules dolces, tendres. Els nostres gemecs dansaven en el silenci de l'aire, es fusionaren i feren de nosaltres dos una sola persona, una sola ànima. Vam acabar i ens vestirem ràpid, ell mirà l'hora i deixà anar una exclamació, jo també la vaig mirar. Vam pensar que l'altre tècnic de so en veure-ho hauria posat música. Vàrem sortir de l'estudi ràpid i temorosos, però ens vam trobar el director de la ràdio. Ens va saludar i ens digué:
    -Nois! Us felicito, no sé què heu fet avui però l'audiència a pujat de cop!
    Ell i jo ens miràrem i des d'aquell dia que les nostres hores de feina també son hores per parlar de sexe i de tant en tant per fer sexe en directe.



    P@UL@_#13
  • Històries de cançó
    Carme Cabús | 24/07/2007 a les 11:23

    Ens trobem al programa "Històries de cançó", en aquesta tarda calenta com un forn. Som amb la Sílvia, que vol dedicar una cançó al... Pere!

    ♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪

    -I qui és el Pere, Sílvia?
    -Ell és... bé... ha sigut el meu xicot.
    -Ha sigut? Ara és un amic?
    -Sí... bé... per a mi no...
    -Molt bé, Sílvia. Quina cançó vols dedicar-li?
    -"Amor trèmul"
    -Aquella que diu "facis el que facis t'esperaré sempre"?
    -Sí.
    -Per què has triat aquesta cançó?
    -Bé... perquè... l'esperaré sempre.
    -Se n'ha anat fora, potser?
    -No, però m'ha dit que s'ho vol pensar.
    -Ah, caram!

    La Sílvia ens ha demanat"Amor trèmul" per al seu amic, que s'està pensant si vol ser el seu xicot o no.

    ♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪

    -Quant temps fa que l'esperes, Sílvia?
    -Tres mesos.

    Tres mesos fa que la Sílvia desfulla la margarida!

    -I què et diu la margarida, Sílvia?
    -Tant me fa. Jo l'espero.
    -Ei, Pere, si ens estàs escoltant...
    -Sí, Pere, si ens estàs escoltant, vull dir-te que tant me fa que te n'anessis amb els teus amics, encara que jo estigués tan malament...

    Bé, la Sílvia li perdona...

    -...i que no m'hagis trucat en tot aquest temps...

    Ella ho perdona tot...

    -...ni m'importa que ahir anessis de la mà amb la Marta i li fessis un petó...

    ♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪

    Bé, estem parlant amb la Sílvia, que vol dedicar"Amor trèmul" al Pere, a qui diu que esperarà encara que la deixi penjada, i prefereixi els seus amics abans que a ella, i no la truqui en tres mesos i... sembli que fins surti amb una altra noia...

    -I ara! El Pere no surt amb la Marta! Oi que no, Pere? Encara que quan us vaig veure se'm va segar les cames. Però jo sé que tu només necessites aclarir-te...
    -Moltes gràcies, Sílvia...
    -O és que... de debò surts amb la Marta? És per això que no m'has trucat? És per això que...
    -Gràcies, Sílvia...
    -Doncs ja pots anar desfilant, desgraciat!, que no et vull veure en ma vida! I jo que...

    ♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪♪

    Us deixem amb "Amor trèmul", que sona a Ràdio Audiència, al punt 38.6 de l'FM.












  • Vacances
    aaa | 24/07/2007 a les 11:24

    Un cotxe es converteix en un forn quan fa molta calor a l'exterior (a l'estiu, principalment, tot i que un incendi podria servir), l'asfalt està bullint (l'horitzó difuminat juga amb les nostres percepcions fent desfilar nans sobre boira incandescent) i l'automòbil en qüestió no disposa dels sistemes de refresc de torn (aire condicionat a obrir la finestra, doncs el sistema de refrigeració del cotxe esta mal connectat, i a l'estiu surt l'escalfor que tots desitjaríem a l'hivern i viceversa) Si a tots aquests factors li sumem la caravana del Baricentro (típica aglomeració de vehicles encastats davant el centre comercial Baricentro al vell mig de l'AP-7) i només dos Chesterfield's al paquet, obtenim com a resultat una situació on qualsevol persona humana deixaria de ser-ho i es suïcidaria introduint-se l'encenedor del cotxe (espècie de cigar metàl·lic que no treu fum) per l'orella fins arribar al trèmul cervell. Però no tot està perdut, doncs sempre podem donar voltes als proverbials mugrons de plàstic de la ràdio, per tractar d'excitar-la i poder trobar una bona emissora que faci la nostra estada a l'infern una mica mes agradable, escoltant suaus i excitants veus que parlen des de les costes catalanes assegurant-nos que l'aigua de Palamós es mes clara i fresca que la de Blanes, que els concursos d'estels estan a punt d'acabar, que la paella marinada de fideus de Ca'l Nitus es incomparable, que beveu molt líquid i que tots aquells que surtin cap a la costa, que millor no agafin l'AP-7, que hi ha un camió de porcs estavellat contra el peatge de La Roca, les bèsties s'estan menjant les escombraries de les rodalies i la cua arribarà fins el Papiol, que millor agafeu rutes secundaries, i arriba el moment clau on et preguntes quin es el fotut sentit de la vida, i si les autopistes en època estival son el producte lògic del mal karma acumulat durant segles pels teus avantpassats.

    Així que, abans de posar la radio, millor deixa el cotxe abandonat a l'autopista, posa't la samarreta al cap, corre desbocat pels camps de Gallecs i diverteix-te, que podria ser pitjor...

  • A cau d'orella
    marinada | 24/07/2007 a les 13:01

    "A cau d'orella" era el programa estrella de l'emissora i el que tenia una quota d'audiència més alta de la seva franja horària. S'emetia a la matinada i, a més de comptar amb una acurada selecció musical, els oients podien expressar les seves inquietuds o desigs amb tota llibertat. La clau de l'èxit corresponia íntegrament al seu conductor; tenia una veu dolça, vellutada, que modulava amb un exquisit i ampli repertori de matisos i que racionava amb discreció tot donant el protagonisme a l'oient de torn. La gran majoria d'adeptes al programa eren del sexe femení que el tenien com una espècie d'heroi, o de pare espiritual o, en molts casos, com un amor inabastable. Cada dia arribaven centenars de cartes adreçades a ell. Algunes amb poesies cursis, altres amb propostes de sexe, algunes anaven acompanyades de roba interior...
    Sempre, en acabar el programa, es produïa el mateix ritual; davant l'emissora desfilaven desenes de dones de totes les edats esperaven impacients la sortida del seu ídol. Era la única manera de veure'l ja que ningú sabia on vivia i mai havia concedit cap entrevista. Sortia amb una rialla d'orella a orella i, vestit d'Armani i pentinat de manera acurada, saludava des de darrere el cordó de seguretat dels guarda-espatlles abans d'introduïr el seu musculós i modulat cos a dins d'una limusina.
    Al mateix temps, per la porta del darrere de l'emissora, sortia un home solitari, esquifit, amb pas trèmul per la coixesa que li deixà una meningitis que patí de petit. A la ma dreta li mancaven dos dits producte d'un accident que tingué amb un forn. Tenia una veu dolça i vellutada, que modulava amb un exquisit i ampli repertori de matisos, però que durant el dia gairebé mai utilitzava...el contracte li ho impedia.

  • Amassant les ones.
    bressol | 24/07/2007 a les 14:52

    Amassant les ones.

    Donem lectura a una carta que rebem de la Ciutat Comtal:

    "Estimada i apreciada Elena Francis, sóc un home de 40 anys, posseeixo un petit forn de pa que em permet no passar penúries, i ara que els meus dos fills, de quinze i vint-i-un anys ja no necessiten que estigui tant per ells, m'he decidit a escriure aquesta carta.
    Moltes tardes escolto las seves respostes a tota mena de consultes que no paren de desfilar, dia rere dia, en el seu dial. Jo, personalment, m'he fet un tip de plorar amb algunes de les missives que amb tanta cura responeu. Entre nosaltres, no crec que arribi vostè a llegir aquesta carta, però li voldria agrair tantes i tantes tardes de sentir-me trèmul amb la vostra veu. Us diré que els vostres consells han fet la meva vida millor; des de que va faltar la meva dona, que em pau descansi, he mantingut una actitud prudent vers la vida, i amb la vostra sàvia ajuda, conjuntament amb l'audiència i les seves vivències, he passat estones meravelloses. He pogut afrontar moments difícils amb un recolzament encara que imaginari, per a mi molt important. Volia dir-li mitjançant aquestes ratlles que em sento atret per vostè, no d'una manera física sinó com d'una ànima que ha trobat una altra que la completa.
    Sé que cartes com la meva, la seva emissora rebrà centenars, però volia que sabés que cada cop que el llum de l'estudi es posi vermell, la seva veu alimenta el meu esperit i les seves paraules a través de les ones són rebudes per qui l'escriu, com a dolços petons.

    Atentament, vidu de Barcelona.


    Apreciat vidu de Barcelona :

    Com pots comprovar sí que hem fet lectura de la teva carta. La nostra companya ha sortit corrents després de llegir-la, dient no sé què d'una barra de quart, així que des de la redacció del programa agraïm les teves paraules.





Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: