RE: RPV 56 "Quatre gotes"

Cap a : una presentació de l'Octavi

volia ser aquest!

Maresmes selenites


L'enigma d'aquest mar on
t'emmiralles,
la por de la frontera que és
la platja on mor el mar
i la platja mateixa.
La remor del negre fet
aigua.


Que fas amb l'ham clavat, clofolla i clofa, si
              closca avall hi creixen posidònies? El
              clau m'ha tret l'orgull de tanta aleta i
              blasmo el coral que em fendeix l'escalpel.
Ja ve l'escola de meduses! Disbauxa i panxa que
              menjarem toxines! Jo vaig ben tip de cargols
              i petxines, i ves per on, no en trobo de més fines
              que les que dus penjant de trapezistes.
M'han arrencat un ull! Vigila que mossego. Tinc
              deu-mil prismes pringats de pebre negre
              i tu, que fas, sintètic i patètic, que enllà del
              sostre no hi pot haver ni pesquis.
Trofeus. Troqueus. Trineus de fang al tròpic. Mireu
              que feu! Ja ve el tremall de sempre. Fot-li ben
              fort que el camí és utòpic, i ens porta fals al
              fons del gànguil vell. Serem les rostes torrades
              de la festa. Qui té la clau del pany d'aquest tapany?


Llegir el llenguatge de l'arena
en l'escuma que es dis-
sol.
Mirar per no veure
-hi
de debò.
Oblidar-se en quatre
gotes.

Si faig un poema i vull participar-hi, l'he de penjar ací? És que fa molt de temps que no entrava, anys (!), i hui m'hi he decidit i vaig una mica perduda.
Gràcies i besets!

"It if was only the dark voice of the sea"
-WALLACE STEVENS-

I

Aguaita el mar, escolta el seu lament
pel cel de plom, pels còdols de l'escull
ple de residus com un abocador
tèrbol i obscur on suren atifells,
restes del nostre sistema del consum;
bidons de cru, llaunes de conserva
i tot el plàstic que no desapareix...


II

La seua veu ens canta un cant molt trist,
les seues ones, com crineres d'escuma,
són com un crit que ens diu que encara es pot
recuperar l'antiga resplendor,
mentre que el cel ens plora quatre gotes
i l'home calb obri el seu paraigua,
aguaita el mar i escolta el seu lament.


***

FRANCESC

El vent arítmic batega
descabella un pensament volàtil
embolica blens de records
i en la línia tensa de l'horitzó
una gavina desploma el vol

Cap missatge dins l'ampolla
ni a la butxaca buida de la memòria
només l'halitosi agra, l'estertor agònic
un esput hemàtic, un esguard erràtic
un esquitx de mar a les mans

Ja no són blancs els núvols al mirall
la rufagada desarrela un fanal roig
cendreja l'envelat cobert de guspires
suspeses, ingràvides de paor
Només quatre gotes es precipiten
suïcides

És dilluns de gavardina, d'un vespre
amb cafeïna. La mar mor massa salina:

Sobre el mormoleig de l'oneig
cau un plovineig entre el bromeig,
degoteig, clapoteig, xarboteig
bressoleig del llebeig

Sota el clímax del xipolleig, ho recordo tot inconnex:

El qui quan plou no s'alegra és que no té terra

I, com si sentíssim ploure, ens quedem
sense la lluna per mirar-ne el reflex,
i la llauna s'allunya i ens deixa
petroli en panteix: cel rogent, pluja o vent,
... o molt mal temps.

Capbaix penso: ‘només seran quatre gotes'
Moix, amb lleuger llagrimeig, tanco el paraigües
A casa, avui, encara podrem menjar peix.

Pluja fina llisca
per paraigua i gavardina
del rocam és mantell suau.
Silenciada pel murmuri
i balanceig de l'onada
regalima i no espavila
la sinuosa calma marina.

Ja pren embranzida
ara ruixa i clapoteja,
les gotes concretes
forfollen, graponegen
una penya impenitent,
neguitegen i escrostonen
la plàcida capa amb estropell.

Equable gotellada l'espatlla
descompassat clacar i espetegar
de la llauna i de l'envàs,
rebordall que estenallat
afaiçona paisatge violat
misèria de brutícia capciosa
indestructible.

On he arribat?
No, no és el país de l'Alícia
tot és ple de brutícia.

Miro enllà,
dins la mà closa:
un cor eixut i esmaperdut;
regalima dolor per aquesta fossa.

A què hem arribat?
La mar ganyada, garbella i escup
contra la roca, els monstres garruts.

Miro enllà,
no hi ha ormeig a la meva mà
ni coratge per dissipar
aquest paisatge contaminat.


Perquè he arribat?
Petrificat com una bubota,
espero… potser només espero,
quatre gotes.