RE: REPTE POÈTIC VISUAL 375. Arbres, ocells...

Eixam que ets bord, de fosc batec, aleteig tètric, que abassegues,
digues qui ets, un tot de molts, aus espoltrides, fumarada,
tòxic respir, que anul·la el jo, nervi ancestral, combat dels segles.
Digues qui ets! Digues on vas! De qui tens por? A qui menysprees?

Mates el verd, tintes el fum, i el nombre creix, com sorra negra.
Estels penats, llum de lignit, per què sou tants? Per què sou guerra?
Crits i pulsions, bramuls i ofec; les arrels fugen dins la terra.
El Sol que es mor, el vent que put, el cor que bat, el gust del pebre.

No vull ser el minso insecte cec, que forma un ésser tan infecte.
Soc l’estornell, rebel i absurd, begut i boig, brut i imperfecte.
M’allunyo lliure de l’eixam, com un bard rar, perdut i excèntric.
Sol i oblidat, veuré el captard, i els seus colors, i el seu silenci.

Llum entremig

Espurnes de llum en un estol
constrenyit per la urgència.

Ho sé veure entremig de ses ales,
que viren en cercle,
esperonades per l'endemà.


L'espetec que s'avança a la tronada
tensa el muscle; volar i volar en cercle 
com a redós, cercant la sort.


Per què rodar si el que cal 
és aturar-se, plantar-se.
En sec.

Deixar que la llum s'escampi...

L´Espera

Qui arrenca la volada
d´uns ocells sense color?
d´emigratge de tornada
a una terra de foscor?

Sentinelles són els arbres
a la terra de dolor.
A l´espera d´abraçades
de tendresa, de perdó.

Captada és l´imatge
essència d´un present,
que plasmat està a l´ànima
de llum, color, absent.

Vol d’estornells

Deu ser plaent, si ets ocell, volar de gust,
compartir el cel en gran companyia
o fer giragonses per capritx i diversió.

Avui jo soc un estornell, i jo, i jo, i jo...
i ens plau el vol incessant, agermanat
fins a límits increïbles, sense traves;
ens enardeix dibuixar núvols prodigiosos
gairebé impossibles, ara amunt, ara avall,
omplir l’espai d’inversemblants figures.

Cal aturar-se, però, després d’un vol diüturn.
Hi haurà un arbre prou gran per encabir-nos?
Aleshores, enmig del xivarri de la davallada
es confonen branques, fulles i volades,
talment un batibull d’ombres bellugadisses.

La gent ens contempla, la gent ens admira
o la gent ens tem?

SINTONIA

És on rau la sintonia dels sentits,
en la natura, en la imatge,
en els colors imaginats i en els escrits.

On tot és més a prop del que ens pensem,
on els detalls no sempre pesen,
i on els entrebancs només se superen perquè no hi ha més.

En la simfonia de la vida
tot sembla lluny i no ho és
però es tracta d’això:
que n’és de breu la melodia, malgrat tot!

Semblen germans

És l'arbre símbol de vida,
són les aus imatge de l'art.
On comença l'un i on acaba l'altre,
què és més transcendent,
sempre és difícil d'escatir.
Així com no es pot escatir tampoc,
perquè mai és superflu,
aquest estol d'ocells.
Que són més decoració
que no ornament, que no apèndix.
I amb les seves pinzellades inscrites al cel
fan parlar el vent, fan visible l'inefable.