RE: REPTE POÈTIC 48: BIG MAN

Condicions: mínim 3 versos.
Termini: 23 d'agost a les 20 hores

Si us interessa saber alguna cosa de l'autor ja sabeu que el google fa meravelles, però no és la meva intenció influenciar-vos de cap manera.
El que m'agradaria que escrivissiu és el que us suggereix aquesta escultura al veure-la. Se n'han fet interpretacions que no comentaré, vull saber què us diu a vosaltres ;-)))

Ànims i endavant els versos!!!

Pollastre pelat,
verro rostit,
boc assaonat,
per ser engolit.

Penjat d'un burxot
cap per avall,
de l'escorxador -
mirada de gall
espaordit -.

No és és això
del desplumat
el pitjor, sinó

la mirada de cagat
sense remissió
sense propietat.

BIG MAN a la romana

Vindré, vindreu, vindran?

Des de l'angle, mirant atemorit,
la vida passa.
I m'assec al principi del record
lluny de la quietud amarga
que em penetra l'ànima.

Seran, sereu, seré?

Des de l'angle, acollonit,
una mirada.
Sóc vell i estic sol. Ja ho saps.

Un sol vol de gavina
em queda.
Una tornada d'oronella.

Escoltes? Comprens? Entens?
La remor de res colpeja l'alba.

...I moc les pedres ingents que entorpeixen
La senda que he de seguir contra la desorientació,
Envers la desolació, immòbils ànims
Que desfaig en la vall del plor trobat

I sóc home i moro i desitjo la llum entre la ceguesa,
La carn feble que em correspon,
El malson que em desvetlla quan el crit
Esborra tot rastre després d'haver nascut

I sento cada fiblada aliena dins de l'ànima,
Real com la vida que s'erosiona en l'existència,
Fluvial fluidesa cap a la mar de l'obituari comú

I moc el cos amb esforç extraordinari
Contra el corrent de l'aridesa que asseca
Fins i tot la necessitat de beure

I sóc home i sobrevisc en l'ínfima vida...

(segon sonet, amb algunes conscients excepcions trencant les normes)


rebuig plasmat

Enormes urpes sostenen el pes
d'un cos pesat que resta immòbil.
Jau arraulit, sota rostre tòtil;
indiferència cap als nous reptes.

Pàl·lida pell de desgastats ocres
rossega l'enuig d'un batec estúpid
que cansat de veure actes inútils
amaga el seu cap sota les ombres.

Menyspreu presenten uns ulls apagats
en velles arrugues entaforats.
Cabells caiguts de tanta angúnia,

opressió en els punys tancats de ràbia.
Tan sols un somni restà espantat,
omplir de vida tants forats.

Res, no esperis res,
perquè ningú espera
quan tornes a casa.
La solitud ha marxat també,
com la suor d'un cos
que ja no és jove.
La pell clareja
i enfosqueix les rialles,
el pes et continua retant,
t'amagava i ara t'arracona.
Tot és nu damunt el sól geomètric.
On abans et rebelaves,
entre records d'una aventura
d'horitzons impossibles,
seus i et despulles,
perquè sense res al damunt,
tornes a ser blanc
com la puresa del teu jo incombustible.

La llum de l'ànima
busca perspectives còniques
entre els colzes i els peus :
la calbície llueix i la teva aura,
repassa l'ombra a la paret.

Fa sol.
I sol, ets.

angie

Ja vas crèxier, nadó indefens,
i et vas posar coraça i greix,
i et vas fer alt, gros i forçut.

I potser creies haver vençut

No hi ha pensament més llarg que la ment
(recolliré cad'una de les fulles)
esmicolant-se. No hi ha pensament.
Ja que hi ets, aquí, et dius, et despulles.

No hi ha pensament. No n'hi ha. Ni gent.
Desexisteixes al genoll. Remulles
el dit gros del peu en un recipient.
No hi ets. Quin so fan, quan moren, les fulles?

No sóc. Arxipèlag. Enlloc. Ni món.
Que qui què qui com si ni no ni hi són?
A algun lloc em moc simultàniament.

Genoll. Genoooll. Jo, sine qua non.
Hi ha quelcom. I més. I més. Pensament.
Ommmmmmmmmmmmmmmmmment.

X

p.s. El presento fora de concurs doncs segurament seré fora la setmana que ve. Però com que ja el tenia escrit, doncs aquí queda.

A veure si aquest cop hi ha sort i no em paso de termini

L'home de marbre

avui freda ha queda't la vida
perque la mort tot so ha emportat
deixant el cor fet cendres i trencat
amb aquella mirada peruda.

Reflexiona del temps que s'acaba
Molt lentament se li escapen les hores
Mentres dels arbres cauen les fulles
Ell a l'esperança admiraba.

Però ja s'han mort tots els sentiments
La calva deixa de bategar
S'enfonsen els agradables moments.

Ell és conscient del seu camí
Ha recórrer queden poques pases
Figura quieta és el seu destí.

La víctima

Resta inmovil tot abandonat
Té la caixa del pandora i el dolor
Les urpes de la mort rasquen el cor
La seva pell de paraules ha calla't.

Sobre la seva senectut recolza't
Els anys pesen massa pels seus ossos
Cap a la nit van insegurs els pasos
En un racó per la paret trepitja't.

I brilla la calva amargada
En el seu ventre el fill de la mort
Va creixent mengant-se la vida.

Avui es fon l'últim pensament
Qui recordarà demà el seu nom
Víctima de la societat arrogant.

El nostre secret

La vida amic jo vull tornar-te
Intentaria qualsevol manera
Inclús regalan-t'he la primavera
I un milió d'estrelles portar-te.

Fred vull que el cor torni a bategar
Que brillant gaudeixi la mirada
Que la calva buida tingui vida
Que tu també puguis estimar.

Si cal colliré les teves cendres
Que se les empor-t'hi el vent
Per poder descobrir meravelles.

Però mai t'enfonsis agota't
Que no et deixare'm en l'oblit
Tu ets el nostre secret amaga't.

tORNAR A NÈIXER

Moribund tu tornes a renéixer
Perque amb un bes et regalo vida
Per tenyir d'amor teva mirada
Entre els braços començes a creixer.

Oblida siusplau tot el dolor
Que ara de nou serás lliure
I plenament feliç podràs viure
Ja mai més et perseguirà l'horror.

No t'estrenyaràn més les cadenes
Que tan deixa't empresona't
Mils d'imatges que moren perdudes.

Olbida la foscor tu volaràs
Pel cel de les eternes estrelles
I de nou d'entre cendres somniaràs.

La mirada perduda

Tens la mirada negre i perduda
Però jo en la nit la rescataré
I en el mig de l'univers buscaré
En la brillantor la teva vida.

I no caiguis en la desesperació
Perque et daré el batec del cor
Perque sentis el que és l'amor
Encara que sigui en una cançó.

Vestiré de flors el teu racó
Belles imatges del cel penjaré
Un llaç vermell és la nostra unió.

No estan buides les teves cendres
Sino que hi ha aquells sincers somnis
I veus de esperançes callades.

El cos ferit

Un cos ferit en aquesta vida
Per la societat que mata arrogant
I els nostres somnis van trepitjant
Cruels ells trenquen tota mirada.

I la pell dolça la fan a tires
Et clavant mil punyalades al cor
I callen en el silenci l'amor
T'amaguen les llums i les estrelles.

Deixen l'ànima mal dibuixada
Per un estilet que la fa sangrar
La consciencia s'escapa perdua.

Vius despullat de totes emocions
La veu de l'altar avui et controla
No pots derrocar el teu destí.

Ningú t'odia

ningún t'odia en aquesta vida
ni vol fer malbé el teu tendre cor
ni en la nit freda negar-te l'amor
no gosarán trencar-te la mirada.

ets tu que creus que no et volen estimar
que pel que ets et rebutja la gent
que vius en la foscor eternament
que no et volen i anhelen oblidar.

però només és una cruel mentida
sols una visió de Pandora
no hi ha raó per avergonyir-te.

que no mori la llum callada
que conté la teva primavera
la gent tan sols vol coneixer-te.

M'HAN NEGAT LA VIDA

cruelmente m'han negat la vida
en les estrelles no he pogut somier
ni amb el meu cor poder estimar
han encegat la meva mirada.

cada instant d'alegria m'han robat
sol en un racó blanc de mentida
que trenca la meva veu callada
tos els sentiments m'els han amagat.

m'han negat la vida ben sencera
miro al mirall el meu rostre malalt
m'han arranca't dolça primavera.

i aquella passió que era sincera
en un lloc del nores ben enfonsat
ja no tinc l'esperança primera.

NO VULL SER RES

no vull ser res en aquesta vida
ni una flor que creixi brillant
en el cel ni tampoc un dolç instant
copsat per una bella mirada.

no vull ser res sols caure en l'oblit
que no recordint la meva historia
que mori ben lluny el meu dia a dia
m'han ferit i ara estío pensit.

no vull ser res en el cel li crido
que m'arranqui de cop tot el viure
perque no vull ser freda negror.

ara només la mort jo admiro
en cendres s'ha convertit el riere
no vull ser ni tan sols el falç amor.

SÓC UNA FLOR

sóc una flor que reneix amb vida
que va creixent amb la llum de l'amor
atravessant la terra amb valor
copsant el cel en una mirada.

sóc una flor tant abandonada
que lentament i freda es va pensint
i la mort de cendres va descobrint
ja té una tomba ben callada.

sóc una bella flor que vol morir
sóc una flor que anhela ser lliure
sóc una flor que tem viure.

sóc una flor que vol resistir
però la vida li ha tallat el Riure
créixer fins al cel poder ascendir.

QUÈ SÓC

un home que se sent tan desgraciat
que ha perdut les ganes de viure
que anhela en el cel poder ser lliure
que en un racó l'han abandonat.

un home que no deixa de somniar
i que estima més que res a la vida
i que admira al món amb la mirada
que la vida no es deixa robar.

sóc una fantasia perversa
maquinació d'aquella cruel mort
que als cors innocents va ferint.

sóc la imatge de les estrelles
el que no tem enemic en el món
vestit amb capa d'esperançes.

OBLIDAR

en aquest moment desitjo oblidar
tot el sofriment del meu pobre cor
les ferides que m'inflingí el dolor
oblidar els que no em van estimar.

les nits i el no parar de plorar
en un racó blanc tot engarjola't
les meves espererançes han rapat
la foscor ja no deixa de cridar.

vull oblidar tota aquesta vida
que em fa caure en la desesperació
que esborra del cel meva mirada.

oblidar ben lluny fredes imatges
de les burles que m'assesinavan
res d'ilusions sols paraules rudes.

MARCAT

jo marcat per la venjança d'altres
per el dolor que senten els seus cors
per aquells incorrespostos amors
per no haver tocat les estrelles.

jo marcat per sempre i per la vida
tacat de sang tot el meu estimar
el meu cel no tornarà a albirar
la meva existencia queda ferida.

marcat a foc del tot destrosat
intentan convertir-me en cendres
però m'han deixat tan enfonsat.

jo marcat perque sóc diferent
i el meu mirar no és el mateix
marcat i en el silenci tot absent.

NO PUC EVITAR EL TEU DOLOR

no puc pas evitar el teu dolor
tant sols dir-te que t'acompanyaré
en el teu viatge i t'ajudaré
perque torni a bategar el teu cor.

i no tinguis ferida la vida
surtir per fi d'entre les cendres
i pogué descubrir les estrelles
escoltar la dolça veu callada.

lliberar-te de les cruels cadenes
intentaré que siguis lliure
i pels teus anhels a la fi volar.

per evitar el dolor no hi ha maneres
tant sols has d'aprendre a soportar
i la llum sincera sempre recordar.

NO VULL QUE TINGUIS LA MEVA VIDA

no vull que tinguis la meva vida
perque esta plena de dolor
i hi falta aquells granets d'amor
l'esperança resta tan callada.

no vull amic que hagis de sofrir
per descubrir el que esta amagat
i per el fred silenci ben sellat
aquesta ferida mai has de descobrir.

no vull que tinguis la meva vida
perque tinguis un futur millor
i no miris com em consumeixo.

arreconat en la negra mirada
enfonsa't en el nores sens valor
a poc a poc aquest món deixo.

SIMPLE ESTADISTICA

en simple estadística m'he convertit
sóc altre persona abandonada
en un racó de pared perduda
indiferente trist aniré sofrint.

em ressegueixen els freds números
sóc un arxiu MIG empolsegat
en una estanteria olbidat
soportan la gravetat sota trastos.

no tinc nom tan sols na referencia
catalogat per senyors d'ulleres
de paste de plastic vestint bates.

en un conte de fantasia
m'he adormit miran les estrelles
números simples estadístiques.

EL MÉS AFORTUNAT

company tu ets el més afortunat
perque pots sentir la bella vida
com brilla la sincera mirada
perque teva vida no s'ha acabat.

el teu cor encara va bategant
i no s'ha apagat la força callada
tu tens aquella llum anhelada
pots gaudir feliç de cada instant.

encara que et sentis desgraciat
i que t'enfonsis en la tristor
unes mans cálides t'abraçarán.

és segur que algú et vol estimar
i que mai t'abandonará
amic tu has de viure ben feliç.

MIRAR-TE AL MIRALL

amic intenta al mirall mirar-te
diu que no ets tan lleig com sembles
i que no existeixen tantes penes
no intentis amb ningún comparar-te.

perque tu ets especial i singular
és única la teva mirada
només una historia en teva vida
rebutja't tu mai has de plorar.

no t'amaguis rere la tristor
perque segur que algú t'estimarà
amb alegria bategarà el teu cor.

no t'avergonyexis del teu ésser
perque ets bell com la més maca flor
cada dia amb honor has de créixer.

perdó per el número exhorvitant de poemes
però es que quan m'agafa la inspiració no hi ha qui em pari. Per lo menys així no quedarà tan buit.

mercy