Cercador
Llista categories
Detall intervenció
RE: REPTE LVIII
Intervenció de: cora cadaqués | 20-11-2005
Mentre l'Alba està al lavabo, jo estic a la seva habitació repassant-la de dalt a baix. No puc entendre quin servei li fan tants trastus.
Ella viu com una reina perquè els seus pares tenen un fàbrica de sabates. El meu pare hi treballa enganxant les soles de les sabates.
Des del sis anys que ens han deixat ser amigues, encara que jo no estigui a la mateixa igualtat de condicions econòmiques. Ella sempre ha tingut el que ha volgut, en canvi, jo no. Quan arribava a casa havia d'ajudar a ma mare a fer les feines de casa i a cuidar els meus germans petits. Sempre era la mateixa monotonia: anar a l'escola, tornar a casa a netejar i, llavors, donar el sopar als meus germans.
Dic que ens han deixat ser amigues perquè el pare de l'Alba no la deixava jugar amb mi perquè deia que ella tenia una lluentor especial que l'Elionor, és a dir, jo, no tenia.
El dia que l'Alba va fer sis anys, vuit anys enrere, els seus pares li van regalar una bicicleta. Ella, d'amagat, em va venir a buscar per anar a donar un tomb vora l'estany. Vam pujar totes dues a la bicicleta i em va tocar a mi pedalar.
Un cop vam arribar a l'estany l'Alba es va despullar i es va tirar dins l'aigua. El que no sabia ella és que aquell llac era molt fons.
A la primera capbussada vaig adonar-me que no tornava a la superfície. No sabia el perquè. Primerament, pensava que era per comprovar l'estona que podia aguantar sota l'aigua. Però, al cap de 3 minuts, vaig adonar-me que no pujava. Ràpidament, em vaig tirar a l'aigua per buscar-la.
La vaig trobar al fons, sense moure's. Com vaig poder, la vaig treure de l'aigua. I, al cap d'uns moments d'haver sortit va tornar ensí.
L'Alba li va explicar al seu pare què li havia passat i des d'aleshores que la deixa jugar amb mi.
Ara que tenim catorze anys veiem la vida de diferent manera. Ens hem adonat que hem de viure la vida al màxim possible, perquè qualsevol dia potser que deixem de ser-hi.
Respostes
-
REPTE LVIII: Pells gelades
quetzcoatl | 19/11/2005 a les 02:55
¿Què dibuixa el llindar d'entre l'infància i la vida adulta si eren catorze, els anys de l'Elionor, i duia encara trenes de nena? Els pits tot just dos botonets que despuntaven (com dos sols en un hivern de molta boira) d'entre la seva pell blanca: lluentor de llet fresca. Els mal.lucs encara sense corbes de misteri.
*
Es mira despullada en el reflex de la bassa, i l'escorç que rep li crea ombres sota els pits; té un posat seriós mentre es contempla, i això la fa semblar més gran. Però el xisclet que fa quan en Pere crida indecent!' i l'empeny des de darrere, és un xisclet de criatura.
Les fulles que dormien al fons de l'aigua s'han aixecat amb una lleugera revolada, mentre el cos de l'Elionor es retorçava buscant de nou l'aire.
L'aigua és freda, però té les galtes enceses. En Pere l'ha vist nua des de darrere i ara s'ha assegut content, esperant veure-la sortir de cara.
L'Elionor està enrabiada i al mateix temps sempre l'ha atret el veí de Canyelles. Se'l mira menjant albercocs amb els ulls riallers, i a ella els llavis i les dents li tremolen.
-Quants anys tens ara, Elionor?
-Catorze -(i ho diu amb cert orgull, perquè les amigues de la mare diuen que és tota una dona).
-Quan en facis divuit seràs la meva nòvia ?
-No -diu ella, odiant-lo amb la mirada.
Ell reia, Elionor, la polpa dels albercocs inflant-li les galtes; reia i es despullava, i quan es va tirar de cap a l'aigua tu, bocabadada, no sabies on amagar-te.
Potser sabia que en les nits de lluna clara, quan la monotonia del silenci es trencava pels teus sospirs sincopats, era en ell en qui pensaves...
I amb igualtat d'intencions, besava per primera vegada aquells tremolosos llavis de nena...
-
REPTE LVIII: Pells gelades (versió definitiva)
quetzcoatl | 19/11/2005 a les 02:59
(d'això, el word em conta l'asterisc i els guions com a paraules...)
Pells gelades
¿Què dibuixa el llindar d'entre l'infància i la vida adulta si eren catorze, els anys de l'Elionor, i duia encara trenes de nena? Els pits tot just dos botonets que despuntaven (com dos sols en un hivern de molta boira) d'entre la seva pell blanca: lluentor de llet fresca. Els mal.lucs encara sense corbes de misteri.
*
Es mira despullada en el reflex de la bassa, i l'escorç que rep li crea ombres sota els pits; té un posat seriós mentre es contempla, i això la fa semblar més gran. Però el xisclet que fa quan en Pere crida indecent!' i l'empeny des de darrere, és un xisclet de criatura.
Les fulles que dormien al fons de l'aigua s'han aixecat amb una lleugera revolada, mentre el cos de l'Elionor es retorçava buscant de nou l'aire.
L'aigua és freda, però té les galtes enceses. En Pere l'ha vist nua des de darrere i ara s'ha assegut content, esperant veure-la sortir de cara.
L'Elionor està enrabiada i al mateix temps sempre l'ha atret el veí de Canyelles. Se'l mira menjant albercocs amb els ulls riallers, i a ella els llavis i les dents li tremolen.
-Quants anys tens ara, Elionor?
-Catorze -(i ho diu amb cert orgull, perquè les amigues de la mare diuen que és tota una dona).
-Quan en facis divuit seràs la meva nòvia ?
-No -diu ella, odiant-lo amb la mirada.
Ell reia, Elionor, la polpa dels albercocs inflant-li les galtes; reia i es despullava, i quan es va tirar de cap a l'aigua tu, bocabadada, no sabies on amagar-te.
Potser sabia que en les nits de lluna clara, quan la monotonia del silenci es trencava pels teus sospirs sincopats, era en ell en qui pensaves...
I amb igualtat d'intencions, besava per primera vegada aquells teus tremolosos llavis de nena...
-
RE: REPTE LVIII - L'Eli
Màndalf | 19/11/2005 a les 14:37
L'Eli, catorze anys recent estrenats, texans arrapadets fins a mitja cama, samarreta escotada amb una sola màniga i les camperes de moda, parlava apassionadament pel telemòvil deixada anar en una hamaca a la vora de la piscina, en una d'aquelles postures que només s'inventen els adolescents. La veritat és que no parava; els seus amics ho eren tot i estava en permanent contacte amb ells, sobretot virtualment. I tots ells ho sabien: l'Eli anhelava ser escriptora i val a dir que ho feia molt bé. L'Eli, esperit aventurer, volia perdre's en una illa a la vora del mar, en un lloc on la gent fos senzilla, on no hi haguessin cotxes, ni premsa, ni sorolls, ni grans ciutats. Posar-se davant del mar, prendre el sol, escoltar les onades i somiar davant de l'ordinador. Explicar històries d'amors apassionats, d'ànimes perdudes, de móns sense por i fer sortir els milers de poemes que tenia guardats en el seu interior.
Ara, tenia els dies plens de classes absurdes que no li interessaven gens. Només gaudia amb el professor de Literatura. L'importaven un rave la majoria de coses que li anaven entaforant al seu cervell lliure. L'estaven domesticant, enquadrant, i per això volia marxar, fugir, volar.
L'Eli posava conjurs, paperets doblegats als troncs dels plataners perquè l'Óscar volgués fugir amb ella. El seu primer i gran amor, aquell noi de pell fosca color avellaner, el que ara mateix cantava recollint les branques podades dels arbres del jardí. Esfilagarsat, alegre i somiatruites. Només havia necessitat un parell de somriures i mirar-lo als ulls roure per saber que la seva illa s'enfonsaria sense l'Óscar.
Parlant d'això estava amb la Lis, quan el Sebastián es va aproximar i li digué:
- Su excelencia harà bien en personarse al comedor. Sus queridísimos padres la están esperando,... por favor.
-
Ja m'he tornat a deixar
Màndalf | 19/11/2005 a les 14:42
les paraules màgiques; ho arreglaré,...
-
RE: Ja m'he tornat a deixar
Jere Soler G | 19/11/2005 a les 14:51
arregleu perquè m'encanta aquest relat...
-
RE: RE: REPTE LVIII - L'Eli (versió refinitiva)
Màndalf | 19/11/2005 a les 19:01
L'Eli, catorze anys recent estrenats, texans arrapadets fins a mitja cama i samarreta escotada amb una sola màniga, parlava apassionadament pel telemòvil deixada anar en una hamaca a la vora de la piscina, en una d'aquelles postures que només s'inventen els adolescents. Els seus amics ho eren tot i el permanent contacte virtual amb ells l'ajudava a superar la monotonia, la igualtat exasperant de les hores de classe. Tots ells ho sabien: l'Eli anhelava ser escriptora i val a dir que ho feia amb lluentor. L'Eli, esperit aventurer, volia perdre's en una illa a la vora del mar, en un lloc on la gent fos senzilla, on no hi haguessin cotxes, ni premsa, ni sorolls, ni grans ciutats. Posar-se davant del mar despullada, prendre el sol, escoltar les onades i somiar davant de l'ordinador. Explicar històries d'amors apassionats, d'ànimes perdudes, de móns sense por i fer sortir els milers de poemes que tenia guardats en el seu interior.
Ara, tenia els dies plens de classes absurdes que no li interessaven gens. Només gaudia amb el professor de Literatura. L'importaven un rave la majoria de coses que li anaven entaforant al seu cervell lliure. L'estaven domesticant, enquadrant, i per això volia marxar, fugir, volar.
L'Eli posava conjurs, paperets doblegats als troncs dels plataners perquè l'Óscar volgués fugir amb ella. El seu primer i gran amor, aquell noi de pell fosca color avellaner, el que ara cantava recollint les branques podades dels arbres del jardí. Esfilagarsat, alegre i somiatruites. Només havia necessitat un parell de somriures i mirar-lo als ulls roure per saber que la seva illa s'enfonsaria sense l'Óscar.
Parlant d'això estava amb la Lis, quan el Sebastián s'apropà a ella i li digué:
- Su excelencia harà bien en personarse al comedor. Sus queridísimos padres la están esperando,... por favor.
-
RE: REPTE LVIII-La donzella Elionor
REPTE CLÀSSIC | 19/11/2005 a les 15:38
El seu pare l'havia promès a un jove hereu de la comarca. Els darrers hiverns havien estat durs, i el menjar escassejava. A més, els ramats havien sofert les baixes temperatures i a la hisenda dels Voltregà ja no recordaven com era la lluentor d'unes quantes monedes al fons d'un canut.
L'Elionor era ja una dona. Cabells llargs ben trenats es recolzaven ara, sobre ses pits ofegats per la cotilla. Ja tenia catorze anys i els seus dies fins aquella vesprada, havien transcorregut amb monotonia. Però, tot canvià.
Aquella nit coneixeria a en Simó Dalmau, el seu futur marit, i abans de quinze dies es casarien, tal i com era tradició a tota família. El seu enllaç seria la fi de tantes penúries, doncs els Dalmau, s'havien enriquit forjant espases i armes que venien a l'exèrcit del rei Romuald.
.... La festa del casori arribà..... i també, la primera nit, sense la companyia dels seus progenitors.
Ara es trobava observant un alt llit, sobre el qual reposaven catorze flors de lis blanques......i unes cortines que l'enmarcaven amb igualtat de pes, a banda i banda..... Una mà la prengué per la cintura, pel darrera i la besà al coll, tendrament, tot xiuxiuejant :
Elionor, estimada..... Treu-te les robes, que vull veure't despullada..... i mentre ho fas fabricaré un coixí, amb aquests pètals de color de gebrada....... on recolzaré el teu nu, jove i fresc com una primavera i el duré a un dolor, nou per a tu, que tintarà de vermell ta preuada inocència .......
-
RE: RE: REPTE LVIII-La donzella Elionor
angie | 19/11/2005 a les 15:42
Perdona, Jeremies. Estava averiguant com penjar el teu repte guanyador i no he canviat l'usuari. T'ho torno a penjar correcte.
-
RE: RE: RE: REPTE LVIII-La donzella Elionor
angie | 19/11/2005 a les 15:43
El seu pare l'havia promès a un jove hereu de la comarca. Els darrers hiverns havien estat durs, i el menjar escassejava. A més, els ramats havien sofert les baixes temperatures i a la hisenda dels Voltregà ja no recordaven com era la lluentor d'unes quantes monedes al fons d'un canut.
L'Elionor era ja una dona. Cabells llargs ben trenats es recolzaven ara, sobre ses pits ofegats per la cotilla. Ja tenia catorze anys i els seus dies fins aquella vesprada, havien transcorregut amb monotonia. Però, tot canvià.
Aquella nit coneixeria a en Simó Dalmau, el seu futur marit, i abans de quinze dies es casarien, tal i com era tradició a tota família. El seu enllaç seria la fi de tantes penúries, doncs els Dalmau, s'havien enriquit forjant espases i armes que venien a l'exèrcit del rei Romuald.
.... La festa del casori arribà..... i també, la primera nit, sense la companyia dels seus progenitors.
Ara es trobava observant un alt llit, sobre el qual reposaven catorze flors de lis blanques......i unes cortines que l'enmarcaven amb igualtat de pes, a banda i banda..... Una mà la prengué per la cintura, pel darrera i la besà al coll, tendrament, tot xiuxiuejant :
Elionor, estimada..... Treu-te les robes, que vull veure't despullada..... i mentre ho fas fabricaré un coixí, amb aquests pètals de color de gebrada....... on recolzaré el teu nu, jove i fresc com una primavera i el duré a un dolor, nou per a tu, que tintarà de vermell ta preuada inocència .......
-
L'Andreu
foster | 19/11/2005 a les 17:27
L'Andreu
Ajegut en aquell estret llit del Clínic, l'Andreu pensa.
I mentre pensa en tot i en res, es toca el fred intens al cap concentrat a la part esquerra, entre l'orella i el coll...
En les dues hores de consciència despullada de lògica, en aquella estona de vida recuperada de la blanca i callada lluentor, l'Andreu ha visionat a càmera ultraràpida cada un dels segons que han omplert tots els minuts de la seva vida... i l'astoren la lucidesa i claredat amb que ha retrobat els fets i les situacions viscudes des de la infància fins just abans de l'atac i el coma.
Ara, albirant una petita possibilitat d'esperança, se sent transformat, no es reconeix... i intenta recordar un futur: la feina, el barco... pensa en la Joana i les nenes...i s'entreté amb l'Elionor, la més petita, dos anys menys que la Queca.
La relació amb ella sempre havia estat bona, suau, mig companys mig pare-filla, però darrerament tot s'ha regirat i quan es troben se senten uns desconeguts. De fa uns mesos s'estan enfrontant a diari, amb la monotonia del silenci i el rebuig al respecte com a nous convidats a taula, al costat de les males cares.
***
Abans de marxar, la Carme li ha recordat l'aniversari ja proper de l'Elionor. Deu dies i en farà catorze... Mare meva!! Si no és més que un patufa!
L'Andreu sap i decideix que ara tot canviarà... que quan la peque entri i es mirin ja no hi haurà cap dubte de la nova meravellosa realitat. No caldrà ni una sola paraula, estaran ja per sempre en igualtat de condicions: vius, sí, vius i estimant-se!
L'Andreu, content i ben decidit, es toca altre cop el fred del cap abans d'adormir-se amb un somriure als llavis i dues llàgrimes lliscant dels ulls.
-
REPTE LVIII: Estimat Diari.
boigboig | 19/11/2005 a les 17:58
Dilluns: Avui faig catorze anys, i començo aquest diari explicant els meus avenços. He decidit provar sensacions noves cada dia, trencar la monotonia.
Dimarts: Primer, una cosa fàcil. Volia provar que es sent quan et llufes dins d'un ascensor ple de gent. He anat al Tall Britànic a la tarda. He hagut de pujar i baixar amb l'ascensor varies vegades, no em sortia res (quin nerviosisme!). Al final m'ha sortit un petarronet petitó: l'home del costat m'ha mirat somrient, la dona grassa del davant renyant-me, els altres res de res. Quin fustre!
Dimecres: De l'experiència d'ahir dedueixo que necessito ser més agosarada. Així que he decidit anar a un parc a fer un riu entre els matolls. I ha estat molt emocionant! Per començar he volgut anar sense calcetes. Pel carrer em sentia mig despullada: tenia la sensació que els homes em miraven sorneguerament. Ho he fet ràpid, i quan he acabat, un iaio em mirava amb una lluentor de fascinació als ulls. M'he posat vermella i he vingut corrent cap a casa!
Dijous: Avui si que l'he feta grossa! He anat al lavabo de l'institut, però al de nois! Al entrar he vist tres nois de segon mirant-me estranyats. I quan m'he posat a pixar a l'urinari, han obert els ulls com taronges! Segur que n'han parlat tot el dia (i potser hi somiaran aquesta nit!).
Divendres: El meu pare m'ha enxampat ensenyant-li el cul a uns paletes. Quina emprenyada! Que si Elionor hauries de recordar qui som, que si algun dia tornarem a regnar, que si no estem en igualtat respecte els altres... Au, castigada a l'habitació. Sort que la finestra dóna a la residència d'avis! Ara em treure la roba ben provocadorament....
-
RE: REPTE LVIII-El torrent màgic
Josep Bonnín Segura | 19/11/2005 a les 19:51
Un vespre de tempesta i vent va néixer l'Elionor. Prima, molt estilitzada, quasi transparent. Despullada no s'assemblava a un nadó. Posseïa uns ulls blaus que transmetien un poder sobrenatural amb la seva lluentor.
El pares desitjaven un nin. El futur era massa incert per una dona nascuda en el si d'una família pobre.
Elionor va créixer sempre acompanyada de la seva avia Maragda Una dona que coneixia el vertader secret de les plantes. Odiava la monotonia del poble. Ella era feliç dins dels boscos frondosos, contemplant aquelles plantes màgiques i medicinals , que amb el temps li havien anat contant el seu secret.
Es va proposar transmetre tota aquella saviesa a la seva neta. Elionor fou una bona alumna.
Ajudava amb les tasques de casa i quan podien s'escapolien cap a la muntanya. Era l'únic espai on sentia la seva igualtat amb la natura.
Passà el temps. Els pares prometeren a Elionor a un burgés del poble. Home de creences religioses profundes , bona situació econòmica, però inculte i gens refinat.
Elionor, als seus 14 anys, s'oposava a ésser posseïda per un ser menys digne que ella. No podia trair tot el que havia aprés.
El dia abans de les noces, va escapolir-se a la muntanya. Recollí una planta molt especial i màgica que tan sols creixia dins les encletxes de les roques que donaven al nord. Sabia molt bé el que faria. I no tenia gens de por.
El vespre de la nit de noces. És va preparar una infusió. L'home l'estava esperant al llit.
Després de beure's el líquid fumejant, Elionor es transformà en les aigües pures i cristallines d'un torrent.
Corre la llegenda per les terres d'Irlanda, dels qui arribin a beure aigua del torrent d'Elionor, els posseiran els mateixos secrets que l'avia Maragda li va transmetre.
-
RE: REPTE LVIII
cora cadaqués | 20/11/2005 a les 12:32
Mentre l'Alba està al lavabo, jo estic a la seva habitació repassant-la de dalt a baix. No puc entendre quin servei li fan tants trastus.
Ella viu com una reina perquè els seus pares tenen un fàbrica de sabates. El meu pare hi treballa enganxant les soles de les sabates.
Des del sis anys que ens han deixat ser amigues, encara que jo no estigui a la mateixa igualtat de condicions econòmiques. Ella sempre ha tingut el que ha volgut, en canvi, jo no. Quan arribava a casa havia d'ajudar a ma mare a fer les feines de casa i a cuidar els meus germans petits. Sempre era la mateixa monotonia: anar a l'escola, tornar a casa a netejar i, llavors, donar el sopar als meus germans.
Dic que ens han deixat ser amigues perquè el pare de l'Alba no la deixava jugar amb mi perquè deia que ella tenia una lluentor especial que l'Elionor, és a dir, jo, no tenia.
El dia que l'Alba va fer sis anys, vuit anys enrere, els seus pares li van regalar una bicicleta. Ella, d'amagat, em va venir a buscar per anar a donar un tomb vora l'estany. Vam pujar totes dues a la bicicleta i em va tocar a mi pedalar.
Un cop vam arribar a l'estany l'Alba es va despullar i es va tirar dins l'aigua. El que no sabia ella és que aquell llac era molt fons.
A la primera capbussada vaig adonar-me que no tornava a la superfície. No sabia el perquè. Primerament, pensava que era per comprovar l'estona que podia aguantar sota l'aigua. Però, al cap de 3 minuts, vaig adonar-me que no pujava. Ràpidament, em vaig tirar a l'aigua per buscar-la.
La vaig trobar al fons, sense moure's. Com vaig poder, la vaig treure de l'aigua. I, al cap d'uns moments d'haver sortit va tornar ensí.
L'Alba li va explicar al seu pare què li havia passat i des d'aleshores que la deixa jugar amb mi.
Ara que tenim catorze anys veiem la vida de diferent manera. Ens hem adonat que hem de viure la vida al màxim possible, perquè qualsevol dia potser que deixem de ser-hi.
-
RE: REPTE LVIII. L'Elionor i el misteri del casalot
manila | 20/11/2005 a les 20:48
I
L'Elionor va tenir un tremolor de por. Dins aquell casalot tenia una sensació amenaçadora.
Ara no estava segura que el millor regal pel seu catorzè aniversari, tres setmanes enrere, hagués sigut l'oferiment de participar en estat d'igualtat a la Penya dels Feréstecs.
Ara, en la seva primera missió, es moria de por. Va mirar el Mingo i la Lena, els altres components del grup. Encara que tots dos eren els veterans, tampoc no es veien gaire galdosos.
Les gotes de pluja que anaven caient a terra amb una cantarella monòtona feien més sensació de por.
Van sentir un cruixit al pis de dalt i tots tres Feréstecs es van mirar, terroritzats.
II
El casalot s'alçava en un turó, abandonat i tenebrós.
Els tres amics no s'hi haguessin acostat per res si uns dies enrere, un home alt, esprimatxat, no hi hagués anat cada vespre amb un paquet misteriós i s'hagués colat per una finestra desballestada.
Un cop dintre, l'home encenia una llum d'una lluentor despullada i s'encaminava escales amunt.
I els tres Feréstecs havien decidit esbrinar aquell misteri.
III
En sentir aquells cruixits, s'havien quedat paralitzats.
El soroll venia de les golfes. L'Elionor va encendre la lot. Tots tres van seguir escales amunt.
Uns ulls salvatges enmig de la foscor els miraven fixament.
A tots tres els van començar a petar les dents, fins que es va sentir uns petits miols.
-Només són gats! -va cridar el Mingo.
L'Elionor va dirigir cap a les golfes la lot i una colla de simpàtics gats espantats van córrer d'un banda a l'altra, sense apartar-se gaire, però, del tou de menjar que hi havia.
-Ah! Ve't aquí el misteri! -va dir l'Elionor-. L'home misteriós només és una ànima caritativa que ve a donar menjar a uns gats abandonats.
Missió acomplerta! -va cridar la Lena, rient.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- Ànimes I coses (4 comentaris)
- Retornar (3 comentaris)
- Colònies especials (6 comentaris)
- Una cicatriu ben profunda (4 comentaris)
- Reflexió sobre una addicció. (1 comentaris)
- Meigas habelas, hainas (1 comentaris)
- Pregària profana a Santa Cua de Pansa (1 comentaris)
- Voldria (2 comentaris)
- Carles 33. Primera cita: Dos matrimonis. (4 comentaris)
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts] (3 comentaris)
Nous més llegits
- Ànimes I coses (10053 lectures)
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts] (1668 lectures)
- Qui ha mort el Català? (391 lectures)
- Álex 34 (389 lectures)
- MAI ET TINDRÉ PROU (360 lectures)
- Colònies especials (339 lectures)
- POESIA (305 lectures)
- QUEDA-TE'L (272 lectures)
- Llàgrimes de veritat; lliçó d’una ceba (268 lectures)
- En Pixa-por (243 lectures)
Nous més comentats
- POESIA (16 comentaris)
- QUEDA-TE'L (9 comentaris)
- La mare de Déu (8 comentaris)
- Helga - Un remake (8 comentaris)
- De tota mena (7 comentaris)
- Colònies especials (6 comentaris)
- Tres som multitud (6 comentaris)
- Conformar-se (5 comentaris)
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts] (5 comentaris)
- Una lectura que adoraves (Quarta part) (5 comentaris)
Nous més votats
- POESIA (Agrada a 5 relataires)
- Espectacular (Agrada a 3 relataires)
- En Pixa-por (Agrada a 3 relataires)
- Tard (Agrada a 3 relataires)
- Colònies especials (Agrada a 3 relataires)
- QUEDA-TE'L (Agrada a 3 relataires)
- Respon a la calma (Agrada a 3 relataires)
- Una cicatriu ben profunda (Agrada a 2 relataires)
- Amor i silenci (Agrada a 2 relataires)
- El veí (Agrada a 2 relataires)