RE: Repte clàssic DCCLXXXI. Aquella caseta blanca

La mainada li feia burla i tot el poble, d'amagat o no, se n'enreia. Quina vella més estranya! Què hi feia, sola com una mussola, en aquella casa petita, ridícula, amb aquell pati menut que donava la benvinguda davant la porta de fusta vella i rebregada com la mateixa anciana? Per què no se l'havia vist mai a la perruqueria, com les altres iaies? Per què no es tenyia ni es crepava? Com era possible que li agradés anar amb aquell monyo canós tibat que semblava un mugró encarat al cel? No sovintejava el supermercat i poc el mercat. Mai seia en cap cafeteria. No usava ulleres, a la seva edat? Oh, i no anava mai a missa! Sempre vestida amb una bata fins sota genoll, de quadres, fosca, cada botó al trau. Ella i la seva caseta blanca que el sol feia lluir. No en sortia gairebé mai. Se la veia aqueferada al pati, on conreava hortalisses i flors en testos de mides diferents d'un avantpassat terrisser. O al balcó, de forja centenària. Dedicada als testos i a l'hortet. I al gat, que qui el podia distigir, premi: el pèl de l'animal era tan clar com les parets de l'habitatge. La volien fer passar per bruixa i que el felí fos un fantasma, ambdós éssers malignes de la caseta encantada? Impossible. La caseta desprenia una pols que ningú percebia, que s'esmunyia per les orelles i s'instal.lava als cervells per tal que aquella dona romangués intocable. Però no evitava la mofa i la burla.

Un dia una nena va acostar-se a la caseta a dibuixar-la, deures de l'escola. Va començar per la teulada i, és clar, no se'n va sortir.

La casa, de cop, va treure un fum particular per la xemeneia torçada. El fum va esborrar l'intent de copiar la caseta. La nena es va espantar una mica.

-La caseta blanca vol que li demanis permís- va sentir.

-L'he escollida perquè em fa mandra colorejar i el blanc no es pinta- va gosar respondre la nena, per fer entendre que el seu interès per l'edifici que va definir de 'nyicris' també era nyicris.

La veu era de l'àvia i del gat i de la casa: aquella dimensió. La dona va enfilar-se a la teulada i va posar-s'hi resaltant la seva gepa, com si fos una rara teuladeta sota el coll. El gat va miolar commogut. Va començar a nevar. La caseta blanca esdevenia neu. La nena, vestida de juny, llavors va tenir fred.

En acabar aquella metereolgia increïble, la caseta i els seus habitants no hi eren. O tal volta eren tan tan tan tan blancs, un blanc massa pur per ser copsat, ni llavors...ni mai més.




Mena

A partir del caminoi, hi van anar agafats del bracet, mirant-se els ulls, encara que poguessin ensopegar i caure a terra tan poc llargs com eren -metre cinquanta- tant ella com ell.

La caseta blanca llogada era dalt un turó que calbejava de pins i que tenia un tros socarrat a causa d'un incendi de burilla malintencionada.

Van comentar que semblava una ermita, que tenia uns aires grecs.

S'hi entrava per la finestra. No tenia porta, massa protagonista de robatoris, els havia escrit la propietària.

Però no volien entrar de cop. Les parets blanques de la caseta, volien tocar-les. Unes eren fresques, d'altres tèbies. Seure contra aquelles parets i sentir una cosa especial. Van fer, doncs, com aconsellava la propaganda a l'anunci. Després passaria alguna cosa que faria que l'experiència a la caseta blanca esdevingués inoblidable, també deia l'anunci.

La finestra es va obrir. La minyona va treure el cap per convidar-los a passar. Va treure una escaleta de tres graons per facilitar l'accés. La caseta, per dins, no tenia mobles. Només una llar de foc i uns coixins amb la figura de la caseta cosida acuradament.

Aquella dona els va fer seure. Llavors ve encetar a contar-los històries, recitar poemes i cantar cançons. La parella s'encisava. Va durar tota l'estada, aquella meravella. Ni van menjar ni dormir.

En tornar a casa van recomanar aquella caseta blanca a unes amistats amants de les arts. Els van mostrar l'adreça a la pàgina web. Que no van trobar. "A vegades passen, aquestes coses." Durant un cert temps van continuar insistint. I res. Aquella caseta blanca no figurava enlloc. No n'havien pres cap foto. El lloc on estava situada tenia un nom difícil de recordar. Tot plegat, van entendre, clares senyals que no s'hi havia de tornar ni parlar-ne. Mai més.



tyb

-El vent d'ara m'ajudarà a reposar- la bandarra digué, en acomiadar-se del darrer client, el que feia trenta-tres (com l'edat de Crist) aquell dia. Coneixia aquell aire prometedor de ben merescut descans.

L'home es perdé en la distància. Ella, dins la caseta blanca, s'adormí al llit de matalàs d'aigua amb gas, de llençols de pètals de rosa (el que en quedava, sort que en tenia ampli stock de recanvis) i de coixins flonjos com panxes d'alguns medievals monjos addictes al vi d'alta gradació que combat l'hivern gèlid.

A fora es posà a ploure a bots i barrals. Dins la caseta blanca, envoltada d'escalforeta, la bandarra dormia profundament, amb un somriure lluminós (gens de pintallavis fúcsia) natural. Somiava que feina no li'n faltaria. 'Feina és feina, feina sexual és feina', es llegia en unes quantes camisetes al seu armari de fòrmica (a ella li feia gràcia dir 'de fornica') i així els corcs no el parasitarien. Somiava el que volia, el que li convenia.

En aixecar-se recorregué cada cambra de la caseta blanca. Els cridà pels seus noms, hi parlà, els acaronà. Cadascuna d'aquelles habitacions estava adaptada a les necessitats d'animals recollits de l'abandó i l'explotació, que ella cuidava i mantenia. Estances amb obertures a l'exterior per gaudir del jardí assilvestrat que encerclava la caseta blanca de la bandarra. La seva caseta blanca, on aquells éssers no patirien. Mai més.


TGNK

Què no és, l'arquitectura.

Podria haver escrit un relat sobre "La casita blanca", el més conegut meublé barceloní entre 1912 i 2011, però ja n'havia fet un, de 3 minuts, a més d'un nanorelat. També podria haver parlat del Santuari de Bellmunt, casalot blanc més que caseta, visible al nord des de tota la Plana de Vic, però també n'havia dedicat relats i comentaris. Així que, deixant-me d'originalitats, us explicaré una història que vaig viure força vegades, fa anys, quan treballava d'arquitecte.

Quan venien al despatx, a encarregar-me un projecte de xalet, els calava de seguida: una petita parcel·la en qualsevol urbanització, a la quinta forca, amb carrers sense serveis mínims; la caseta molt ajustada, de superfície, però que no hi faltés la llar de foc; l'anirien fent de mica en mica, ells mateixos, amb la participació d'algun cunyat que assegurava ser paleta però que amb prou feina arribava a manobre, etc. Llavors t'adonaves que, un cop aquella pobra gent s'havia deixat entabanar, comprant un terreny allà on Cristo va perdre les espardenyes, sentia la necessitat de construir-s'hi la segona residència, per demostrar que havia estat una decisió encertada. Però, havent-se quedat sense quartos, no quedava més sortida que posar-s'hi a treballar, aprofitant caps de setmana i vacances. Ells suarien la cansalada però els quedava el consol de saber que els fills i nets en fruirien, cosa que gairebé mai succeïa.

El projecte no acostumaven a discutir-lo, i et quedaves amb el dubte de si entenien o no els plànols, si els agradava o bé se'ls en fotia perquè, a l'hora de la veritat, pensaven fer el que els convingués. I, efectivament, tot i haver concebut una caseta senzilla i fàcil de construir, sense filigranes innecessàries, ignoraven l'acotament dels plànols i tiraven pel dret, normalment amb uns metres quadrats de més. Les visites d'obra entre setmana, amb els propietaris/constructors absents, només servien per prendre nota d'avenços i esgarriades. Era inútil cursar instruccions mitjançant el llibre d'ordres i assistències, guardat en algun amagatall convingut; tard o d'hora calia anar-hi algun dissabte per tenir un cara a cara.

Quant al color, intentar convèncer-los de pintar l'arrebossat amb un color terrós, per afavorir la integració ambiental, era una batalla perduda: ells volien precisament destacar amb un blanc rabiós, que d'altra banda era el que havien vist sempre. I em deia que mai més ho tornaria a fer, allò d'acceptar l'encàrrec d'una obra en règim d'autoconstrucció. Mai més...

Què no és, l'arquitectura.

Podria haver escrit un relat sobre "La casita blanca", el més conegut meublé barceloní entre 1912 i 2011, però ja n'havia fet un, de 3 minuts, a més d'un nanorelat. També podria haver parlat del Santuari de Bellmunt, casalot blanc més que caseta, visible al nord des de tota la Plana de Vic, però també n'havia dedicat relats i comentaris. Així que, deixant-me d'originalitats, us explicaré una història que vaig viure força vegades, fa anys, quan treballava d'arquitecte.

Quan venien al despatx, a encarregar-me un projecte de xalet, els calava de seguida: una petita parcel·la en qualsevol urbanització, a la quinta forca, amb carrers sense serveis mínims; la caseta molt ajustada, de superfície, però que no hi faltés la llar de foc; l'anirien fent de mica en mica, ells mateixos, amb la participació d'algun cunyat que assegurava ser paleta però que amb prou feina arribava a manobre, etc. Llavors t'adonaves que, un cop aquella pobra gent s'havia deixat entabanar, comprant un terreny allà on Cristo va perdre les espardenyes, sentia la necessitat de construir-s'hi la segona residència, per demostrar que havia estat una decisió encertada. Però, havent-se quedat sense quartos, no quedava més sortida que posar-s'hi a treballar, aprofitant caps de setmana i vacances. Ells suarien la cansalada però els quedava el consol de saber que els fills i nets en fruirien, cosa que gairebé mai succeïa.

El projecte no acostumaven a discutir-lo, i et quedaves amb el dubte de si entenien o no els plànols, si els agradava o bé se'ls en fotia perquè, a l'hora de la veritat, pensaven fer el que els convingués. I, efectivament, tot i haver concebut una caseta senzilla i fàcil de construir, sense filigranes innecessàries, ignoraven l'acotament dels plànols i tiraven pel dret, normalment amb uns metres quadrats de més. Les visites d'obra entre setmana, amb els propietaris/constructors absents, només servien per prendre nota d'avenços i esgarriades. Era inútil cursar instruccions mitjançant el llibre d'ordres i assistències, guardat en algun amagatall convingut; tard o d'hora calia anar-hi algun dissabte per tenir un cara a cara.

Quant al color, intentar convèncer-los de pintar l'arrebossat amb un color terrós, per afavorir la integració ambiental, era una batalla perduda: ells volien precisament destacar amb un blanc rabiós, que d'altra banda era el que havien vist sempre. I em deia que mai més ho tornaria a fer, allò d'acceptar l'encàrrec d'una obra en règim d'autoconstrucció. Mai més...

Aquest relat ha estat presentat al RepteClàssic DCCLXXXI (tema: AQUELLA CASETA BLANCA), acaba amb "mai més" i consta de 400 paraules, cap d'elles un color diferent de "blanc", segons el comptador de Microsoft Word.

El teu lloc

Els colors particulars de la natura, les olors, reconèixer aquell revolt perillós abans d'arribar-hi, esperar aquella recta que et deixa veure el paisatge sencer... i la caseta blanca.

Sovint, quan hi tornes, no pots avançar més perquè els records t'ho impedeixen, els canvis t’immobilitzen, un element nou en el lloc del que hi havia hagut abans, edificis nous, runes que podries reunir peça per peça i reconstruir tal com era abans allò que ara han enderrocat. Els qui es queden no entenen que a tu també et fan mal els canvis no desitjats...

Ara et fan sentir com un visitant en un lloc desconegut però en canvi voldries sortir corrents, enfilar el carrer amunt, entrar a casa teva, pujar les escales, tancar-te a la teva habitació i ficar-te dins el llit. Refugiar-te de l'oblit, de tu mateix. Però la casa ja no hi és, perquè si no és teva és com si no hi fos. Hi passes pel davant i n’evites la mirada, no vols trobar-hi res que no reconeguis teu: unes cortines, un molinet de vent, un color diferent de com la vas deixar... Ja no és aquella teva caseta blanca.

I la gent... Les arrugues en els rostres dels altres et fan veure que el temps ha passat per a tothom, que tu també has envellit, que les cares de les persones que coneixies només de vista segueixen sent cares de persones que només coneixes de vista. Però la distància i el temps que ha passat fan que et mirin d'una altra manera: abans podien mostrar-te total indiferència i ara has despertat certa curiositat, t'han dirigit la paraula per dir-te un simple “hola” o un “adéu”... però mirant-te a la cara i marcant un lleu somriure. Perquè et reconeixen. I tu, quan acabes de passar, també somrius.

I quan tornes als teus llocs particulars, als teus llocs secrets, esperes trobar-hi aquell amagatall, aquell senyal que havies deixat, aquella marca...

La melanconia només l'entenen els qui han marxat. Perquè marxes a la força i en canvi tornes per la teva pròpia voluntat. I encara que ja no hi visquis, tu sents que el lloc on tornes és el teu lloc.

I si amb els anys ja no sentissis aquell neguit quan hi penses, no hi tornis. Mai més.

HIvern

El vent mou les fulles del lledoner del jardí. Ara són plenes de vida, però en uns mesos ja no en quedarà. Només restarà el color de la decrepitud. I el vent seguirà. Ara per arremolinar-les en un racó fosc i humit. I caragols i escarabats s'hi trobaran a gust. Ells no en saben res del que passa uns metres enllà, dins de la casa. O potser si, i fan veure que allò no va amb ells.

Totes les del carrer són més o menys blanques. La nostra, segurament podria ser de qualsevol altre color i això no canviaria res. O sí. Les coses passen i llavors tot canvia. I en canviar, fa que en passin d'altres i així segueix per sempre més. No hi ha manera de parar-ho. Però jo pensava que sí que podríem. Que tot aniria a millor. Però no, no fou així.

A la tardor queien els lledons. Són petits i tenen poca polpa, però dolços. M'agradaven. A ella també li agradaven. Abans els recollíem i ens els menjàvem.

Però els colors s'han anat perdent, com la seva vida. I ella, en un intent de fer-los aflorar per últim cop, s'ha esquinçat i ha deixat que tot brollés, fins que finalment tot s'ha apagat. D'ençà d'aquell dia que mai més ningú ha collit els lledons caiguts a terra.

Iona