Detall intervenció

RE: NO WOMAN, NO CRY Deixa que plogui i tot passarà....

Intervenció de: free sound | 06-03-2011

(3/3/2011)


Respostes

  • NO WOMAN, NO CRY Deixa que plogui i tot passarà....
    free sound | 06/03/2011 a les 13:06
    Deixa que plogui i tot passarà....

    "Sinó era ahir, hagués estat avui. Més val caminar i deixar de pensar...
    (No ploris sinó cal plorar, deixa que plogui i tot passarà...)"

    No woman, no cry!!!!


    No ploris sinó cal plorar,
    deixa que plogui i tot passarà.
    Mai he oblidat tot el que m’has dat,
    però ho vas demanar i m’he deixat anar...
    No he volgut fer mal, les coses són com són,
    sinó era ahir, hagués estat avui.
    Més val caminar i deixar de pensar,
    les coses passen i s’han d’assimilar.
    Paraules per tot, potser no has entès,
    que el meu plaer està sempre estès...
    Amb vent o passejant, o sol escalfant,
    tempestes d’estiu, o nits per ser viu.
    Amb veu transparent, difícil moment,
    caient regalims pels vidres ben prims.
    Amor, desamor, dolçor del meu cor,
    sotracs o atraccions, bones sensacions...
    Doncs mai dic adéu, sempre amb bon peu,
    distància suau, millor viure en pau.
    Remor amb fum dens, són altres moments,
    potser el que sents, són simples moments.

    (3/1/2011) Dona, no ploris. Viu contenta els teus somnis!!!
    • RE: NO WOMAN, NO CRY Deixa que plogui i tot passarà....
      free sound | 06/03/2011 a les 13:16
      (3/3/2011)
  • Escampadissa
    Xantalam | 09/03/2011 a les 23:56

    Tot d’una ha començat la tristesa
    a escampar paraules,
    a rajar, líquida, pel corriol
    de terra, galta avall,
    a fluir pels ulls d’un desert
    de pedra, cavorques abrasides,
    sols rodolant en la desfeta.
    Tot d’una, en el cor esmicolat
    d’arena, encongit i groc,
    ha començat l’escampadissa
    de pols, donant veu a l’aire,
    avivant la cendra emmudida,
    ulls entelats, engrunes als llavis,
    lentes i humides,
    espurnejant de tristor la paraula.


  • diamant
    perunforat | 10/03/2011 a les 12:54
    diamant

    t’he polit totes les vedes
    coent, roent la pell com fang
    nit, miol, tan sols un luxe
    de dia, nostàlgia, dol i sang

    desgavell de crits aspres
    cops, enuigs i temps d’agror
    cap cot, tristor i pena
    corc nodrit de més dolor

    miner comanat pel dimoni
    forca punxeguda d’acer rovell
    impur, brut, malforjat i sàtir
    tall que raja un riu vermell

    desconsol, collaret de vidre
    esberlant l’espessor viscut
    sense tu no hi ha cadena
    rude, mal home, home brut

    sóc joia, la més bonica
    roca ferma, bell cristall
    esculpida amb mans d’argila
    sóc dona I una dona com cal



  • La meva nena
    Ogigia | 11/03/2011 a les 08:42
    Nena meva, aplego en una conca les teves llàgrimes dolces i amb elles rego el gessamí de flors blanques. Aquesta nit de juny veiem renéixer del seu perfum la vella dona, amb les seves antigues paraules màgiques... escolta, escolta, et parla:

    La rialla,
    perquè hem descobert un pensament,
    un animal que tendeix a alliberar-se
    i nia en les galtes i despulla.

    La rialla,
    perquè són escasses les possessions
    i un misteri que obre la boca sap
    ser poderós i, malgrat tot, gràcil,
    saltarí.

    La rialla, sí, la rialla
    en aquesta situació insospitada
    que cisella la rutina
    i ja no poden prosseguir idèntiques
    la desfeta i l’entrada de la mort.

    Sí, la rialla:
    tal vegada portes ridícul el barret
    o és un peix que et mossega una orella.

    ¿Veus com ara ja no plores, nena manu? Ara tu ets també un perfum.
  • Pluja de vi agre
    Fidel | 11/03/2011 a les 14:49
    Marcada per gènere, raça i classe, sempre a l’entresol
    d’una escala de cargol del sud, rastrejo des de la foscor.
    Em trobo el teu fràgil rostre negat. Gotes de vi agre
    s’esllavissen entelant aquell coratge de maigs
    de bandera alçada, punys i somriures de plata.

    Ara tot ha canviat, Robbin Hood ha desaparegut
    i el maleït ull de l’huracà us enxampa esmicolant ànimes
    com la teva, perforant sòlides estampes de lluita
    quan les emancipacions es divisaven entre dolços poemes
    i la salabror d’un horitzó blau endevinava que tot era possible.
    Però el bon vi va ser obert abans d’hora, el tap es va perdre
    i l’acidesa va tancar sine els teus abrils. Perdudes les esperances,
    els vincles, les il·lusions sovint soterrades al fons d’un oceà
    d’impotències capcioses difícils de desxifrar; fins i tot evaporada
    la ràbia interior, et vas quedar atrapada entre el plany i la solitud,
    i del fatalisme en vas fer grisa doctrina. Les urpes de la fera
    eren el pa negre de cada dia, i, reiteradament humiliada,
    vas romandre pels segles i més segles, amén.
    I Déu tampoc va fer res, i els teus dormien o emmudien,
    i els ‘progres’ eren Funcionaris i els blancs benestants europeus
    i els mercats i la Torre Efeld només compraven petroli en ofertes 2 x 1.
    Torrenteres de vi agre vomitant vinagre, inundant les barraques
    de fang de Nova Orleans, morint trista i democràticament
    al delta del silenci on la platja de les cloïsses tancades.
    Escàs consol, múltiples derrotes, nul·les esperances,
    banderes trinxades i draps bruts. Cap rastre de plenitud.
    No hi ha ningú que cridi ? Silenci. Distància. Plou i fa vent.
    I a les bodegues d’occident els Grans Reserva
    entre teranyines d’opulència esperant la seva frondosa hora.

    Continuen plovent gotasses de mal vi per les dones pobres negres.
    I davant de tot, tu, marcada pel fat, supurant llàgrimes negres:
    les nostres excedències a les bodegues del nord
    omplen de plors la teva subsistència al sud.
    No és pena ni compassió; se’n diu explotació, INJUSTÍCIA !.
  • ABLACIÓ
    Núria Niubó | 12/03/2011 a les 10:30



    Era nena, era bonica.
    Era junc, era gasela.
    Era rialla, era feliç.

    Van obrir-me ferida.
    Van rompre’m per dins.
    Van violar-me essent nina.

    Sóc dona, sóc trencada.
    Sóc sentiment, sóc tolida.
    Sóc llàgrima, sóc infeliç.

    No tinc rialla.
    No tinc desig.
    No em trobo bonica.
    ..............


    Núria,
    13 de març/11





  • Llàgrimes
    deòmises | 12/03/2011 a les 17:59
    Aquí. Deixa aquí la petja de la llàgrima,
    El reclam del plor, la vida de nena gran
    Que no deixen créixer. Però atura les gotes
    Salades que inunden la teva mirada.

    Tems el demà, potser? L'aflicció de saber-te
    Dèbil en un món on ets la immensa minoria?
    (En els teus llavis l'estornell i l'alosa reposaran)

    Entre les quatre parets de la pobresa extrema,
    Enmig del torrent de buidesa que no sabrà
    Mai que existeixes, malgrat que t'arrossegui,
    Somiques al no-res, per trobar uns ulls afables.

    I no guaites al teu voltant, perquè no intueixes
    La llum absent, la sortida que ajudi a sobreviure
    Al silenci, a caminar cap al futur sense llàgrimes.



    d.
  • Cor insubmís
    diamant | 12/03/2011 a les 19:07

    Com un foc d’infern la tristesa
    crema al teu pit nu, dona exhausta,
    no el pot apagar la mullena,
    l’oceà dels ulls, l’aigua blava.
    Cap endins t’empasses la sofrença
    amb els llavis closos, dolorosos,
    i una ràbia xiscla dins la terra
    veient-te vessar en plors foscos.
    Una reixa et té presonera,
    dona com un lluc tendre i fràgil,
    aixafada arreu, ara i sempre,
    esclafant-te aquell que es creu l’amo.
    Asseca ara el plor, i pren força
    del foc que et crepita, i just planta’t.
    Tu ets la mestressa i senyora
    del cor insubmís que et sents batre.


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: