RE: DCCLXXVIII Repte clàssic -Fòbies

Acceptació

Li tremolava la mà quan es notava tens davant dels altres. Li va passar per primer tot brandant l’encenedor quan provava d’encendre el cigarret d’aquell gris empleat d’una empresa francesa feia molts anys, i ja no li havia marxat. 



Es devia adonar de la seva irrellevància: una pèrdua fonamental d’autoestima.



De cop es va trobar sense confiança. Sense la confiança que la mà no li acabes tremolant, posant de manifest el seu trencament interior, cosa que, naturalment, el devia  emprenyar i deprimir a parts iguals. El fet l’obligava a complicades maniobres i tensions per evitar manifestar la seva feblesa. 



Com havia pogut arribar a dur tant de temps aquesta creu i sobretot, per què? Aquesta era la qüestió que es preguntava tot estirat al divan del psicoanalista que una mica més enrera podia meditar, somriure o fer la migdiada. La gent tenim secrets insondables que ens duem a la tomba o crematori (més ràpid)


Una tensió interior sostinguda des de la infància el devia haver dut fins aquí: una contradicció insòlita interior; alguna cosa hi havia trencada dins seu, dins la idea d’ell mateix.



Podia pensar que la llarga tensió que havia covat durant la infància i adolescència li passava factura, però en realitat el més decisiu li venia de la seva consegüent inconsistència vital. Es trobava irrellevant, faltat d’importància i de sentit. Era en part un petit suïcidi per manca d’assoliment d’objectius, un suïcidi a terminis, el que es provocava a ell mateix.

Eren en debades els exercicis que la psicologia conductista havia emprat per tal de normalitar-lo. 



I així, en el moment culminant, va anar cap a la taula del restaurant, sabent per anticipat que fracassaria: els coberts li bellugarien de forma incontrolable davant d’aquella segura i elegant professional que somrient s’asseia a la taula on li havia tocat de seure. L’acompanyava un hermètic australià que per tota conversa  s’expressava amb monosíl·labs sense obrir la boca. El resultat va ser l’esperat: deixar l’àpat.



Però, si bé no ho podia resoldre sense fàrmacs, no podia tampoc aturar-se: les situacions que li venien seguides, en una dinàmica constant a la qual feia front tal com podia.



I sí, potser era això, no podia replantejar-se, del tot a ell mateix, era ja massa tard, li va dir al psicoanalista i se’n va anar tranquil, "hem acabat" havia pontificat els soporitzat psicoanalista, potser era això, sí, acceptar-se tal com era.