Detall intervenció

Picasso per a RC (Repte CIL (140) PICASSO)

Intervenció de: llàgrimes de neu | 28-06-2006


Mai he volgut escriure, perquè penso que amb un dibuix, uns simples traços, tres colors o una pinzellada pots transmetre molt més... però arriba un moment en què la teva creació s'estanca, i trobes que totes les obres s'assemblen a tu.
Si vosaltres, estimats artistes, us trobessiu mai en la mateixa situació, preneu-vos la llibertat d'intentar trobar un altre tipus de suport als vostres pensaments: la ploma als pintors, la flauta als escriptors, els pinzells pels músics... la vida s'omple de color si tens prou coratge per atrevir-te amb altres reptes, nous. Però amb la mateixa essència: un mateix cap als altres.

Recordo una de les primeres vegades que vaig agafar un full, un pinzell i em vaig decidir a pintar el que duia al meu interior. Recordo els carrers de Barcelona de quan era petit, aquells bruts i foscos camins que duien als boscos de fades i les coves de llops que només existeixen dins el cap dels infants. També puc tornar a sentir aquella sensació tan màgica quan ella em sorprenia per darrere i em convidava a jugar al balcó de casa seva. La seva olor, els seus cabells, la seva cara... per mi aquella cara era el significat de la paraula amor. En arribar a casa, vaig voler fer-li un retrat perquè se'l guardés.

Després en van venir moltes més, de pintures sobre qualsevol cosa i per a qualsevol persona. De fet així he arribat a París, aquella ciutat que m'ha robat un tros de cor. Les seves places i avingudes, el seu Arc de Triomf, majestuós i trist pel record que duu a l'esquena; la seva catedral de Notre-Dame, llar d'històries centenàries que viuran eternament; els carrers plens d'artistes que contraposen opinions i crítiques; les campanes de les esglésies, que sonen amb les hores o el fustam del seu moll, que cruix sota el pes dels mariners que descarreguen; tot sembla bategar amb una mateixa música.

I és aquí, a la ciutat dels artistes, on penso que potser les coses podrien haver anat d'una altra manera. Si, potser, hagués volgut escriure un poema a aquella nena, la meva flor d'estiu, o potser el meu professor li hagués apassionat Víctor Hugo enlloc de Caravaggio, o potser la meva mare enlloc de pinzells guardés a casa llapis i gomes; les coses haurien anat d'una altra manera.

Per això et dic, intrèpid lector, que has trobat aquestes línies d'un pintor: atreveix-te a provar altres formes, perquè en la varietat viu l'art.


Respostes

  • Picasso per a RC (Repte CIL (140) PICASSO)
    llàgrimes de neu | 28/06/2006 a les 16:12

    Mai he volgut escriure, perquè penso que amb un dibuix, uns simples traços, tres colors o una pinzellada pots transmetre molt més... però arriba un moment en què la teva creació s'estanca, i trobes que totes les obres s'assemblen a tu.
    Si vosaltres, estimats artistes, us trobessiu mai en la mateixa situació, preneu-vos la llibertat d'intentar trobar un altre tipus de suport als vostres pensaments: la ploma als pintors, la flauta als escriptors, els pinzells pels músics... la vida s'omple de color si tens prou coratge per atrevir-te amb altres reptes, nous. Però amb la mateixa essència: un mateix cap als altres.

    Recordo una de les primeres vegades que vaig agafar un full, un pinzell i em vaig decidir a pintar el que duia al meu interior. Recordo els carrers de Barcelona de quan era petit, aquells bruts i foscos camins que duien als boscos de fades i les coves de llops que només existeixen dins el cap dels infants. També puc tornar a sentir aquella sensació tan màgica quan ella em sorprenia per darrere i em convidava a jugar al balcó de casa seva. La seva olor, els seus cabells, la seva cara... per mi aquella cara era el significat de la paraula amor. En arribar a casa, vaig voler fer-li un retrat perquè se'l guardés.

    Després en van venir moltes més, de pintures sobre qualsevol cosa i per a qualsevol persona. De fet així he arribat a París, aquella ciutat que m'ha robat un tros de cor. Les seves places i avingudes, el seu Arc de Triomf, majestuós i trist pel record que duu a l'esquena; la seva catedral de Notre-Dame, llar d'històries centenàries que viuran eternament; els carrers plens d'artistes que contraposen opinions i crítiques; les campanes de les esglésies, que sonen amb les hores o el fustam del seu moll, que cruix sota el pes dels mariners que descarreguen; tot sembla bategar amb una mateixa música.

    I és aquí, a la ciutat dels artistes, on penso que potser les coses podrien haver anat d'una altra manera. Si, potser, hagués volgut escriure un poema a aquella nena, la meva flor d'estiu, o potser el meu professor li hagués apassionat Víctor Hugo enlloc de Caravaggio, o potser la meva mare enlloc de pinzells guardés a casa llapis i gomes; les coses haurien anat d'una altra manera.

    Per això et dic, intrèpid lector, que has trobat aquestes línies d'un pintor: atreveix-te a provar altres formes, perquè en la varietat viu l'art.
  • El vampir malagueny
    angie | 29/06/2006 a les 16:35

    Pel forat del seu pany passaren fragments d'un món del que no podia evitar que l'esquitxessin les seves misèries, però fou en el sexe femení on inserí el seu afany de llibertat.
    Picasso s'envoltà al llarg de la seva vida de dones que no superaven la trentena i en elles s'inspirà per engreixar la seva creació pictòrica i el seu ego. Elles, sempre nues, evocadores del coratge que l'època amagava sota les robes, eren protagonistes dels seus batecs i guiaven el seu pinzell.
    La seva història és la història de les dones que el varen acompanyar, aquelles que el van estimar, les que el van odiar, amb les que va tenir fills i a les que abandonà sense compassió. Va experimentar amb les relacions humanes i això el conduí a fer-ho sobre el llenç. Personatge allunyat de la catalogada normalitat, arriscà i jugà amb la passió i el sexe, duent-lo a ser un artista ple de genialitat. Explotà fins als límits més insospitats la sexualitat i malgrat la prohibició que la cultura marcava, es fascinà tant per ella que esdevingué un pintor transgressor.
    S'allotjà en la clandestinitat per pintar els seus quadres més valorats on imprimí el seu domini de mascle i on les fèmines es deixaven utilitzar. La seducció d'aquell home feia que elles mostressin el seu punt feble i el pintor, com un voltor, se n'aprofitava.

    Fernande passava les hores despullada al llit remolejant,
    l'Eve, malalta i hospitalitzada aviat el deixà,
    amb l'Olga, la ballarina russa, imaginà una vida de tsar,
    amb la Therese, massa jove, es veien d'amagat.
    La Daura plorà al Guernica i embogí per l'abandó,
    la Françoise com ignorada venjança, se n'apartà amb valor.
    La Genevieve, l'acollia els dimecres, fou un amor misteriós.
    La Jaqueline es disparà al cap per ésser adúltera amb un productor.
    I també pintà amb delit a la seva cosina, a una mulata de Martinica,
    unes prostitutes alegres, una jove burgesa i l'hereva d'una família rica.

    Sense les dones Picasso hagués fracassat, amb les dones omplí la seva vida de fracassos però els restablia amb una cadència pròpia d'un obsessiu. Elles eren el fustam on recolzà la seva obra. Una dona : un quadre o dos. Cada cos nu, cada amant : un graó més cap a la seva jove senectut.



  • Un somni
    La Riera del Fluvià | 29/06/2006 a les 22:21

    La Maria viu en una masia perduda de l’Alta Garrotxa. Sempre li ha agradat la llibertat que s’hi respira i, tot i que ja és força gran, encara no en vol marxar: té prou salut i coratge per viure sola.
    Una de les seves grans aficions ha sigut i és la pintura. Les lleixes de casa seva estan plenes de llibres de pintors antics: Goya, Murillo, Velázquez, Rubens. En les seves estones lliures la Maria es dedica a pintar el paisatge aspre i feresta de l’Alta Garrotxa, que ella suavitza amb algun toc de color suau i fresc.
    Si la seva afició és la pintura, el seu gran somni o, més ben dit, els seus dos grans somnis són viatjar en avió i visitar el Museu del Prado.
    ...
    ...
    ...
    La Maria està pujant a l’avió que la portarà fins a Madrid. L’acompanyen els seus dos nets. Visitaran el Museu del Prado i aprofitant el viatge faran un breu recorregut pel Reina Sofia.
    ...
    ...
    ...
    -Verge Santa! Quin horror! Quin quadre més lleig! –crida esparverada.
    -Calla iaia, que tothom et sentirà!
    -És igual, si no m’entenen. Què voleu? Que digui que és un preciositat? –diu amb cara d’espant.
    -Aquest quadre és tota una creació: és un dels més famosos del món –li explica la seva néta –i el va pintar en Picasso.
    -Potser sí però, què vols que et digui, n’he vist de millors. Jo el posaria amb tot el fustam per fer foc a la llar, mira què et dic.
    -Has d’entendre el significat. Aquest quadre representa el bombardeig de Guernica per part de l’aviació alemanya...
    -Ah sí? I, on són els avions?
    -No! No n’hi ha d’avions! És l’horror de la guerra. Veus? Aquesta dona porta el fill mort –li diu la néta, assenyalant-la en el quadre
    -Sí, i aquí hi ha un guerrer decapitat i un cavall ferit de mort i allò d’allà és...
    Les explicacions duren una estona més.
    -Entens una mica els significat de tot plegat?
    -Bé, així explicat...i ben mirat...
    -Representa o no l’horror de la guerra, tu que la vares viure –li pregunten els dos alhora.
    -Sí, potser sí...sí recordo quan varen bombardejar Olot. Jo aleshores estava...
    -Ui! Ara sí que l’hem feta bona –diu la noia baixet –ara ens tornarà explicar tota la història de la guerra.

  • L'horror
    Joanra | 30/06/2006 a les 11:47

    "L'ha feta vostè, aquesta cosa tan horrible?" Aquestes van ser les paraules que va pronunciar un oficial nazi en veure el Gernika de Picasso a l'estudi del pintor.

    Realment, el que hi ha en aquesta pintura és horrible: rostres i cossos, humans i animals, deformats pel patiment, deformats per la crueltat i per la incredulitat, deformats també per la perspectiva de Picasso, un revolucionari de l'art, un pintor que va decidir que el que estava lluny no havia de dibuixar-se, necessàriament, petit, i que va donar llibertat a l'espai per ensenyar-nos, l'un al costat de l'altre, els dos perfils d'una mateixa cara.

    En alguna terrassa de París, dins el seu estudi, o bé de tertúlia amb els seus amics, Picasso s'assabentà per un diari francès del bombardeig de Gernika, l'abril del 1937. Un bombardeig nazi amb instruccions franquistes. Una traducció a l'alemany de la pitjor obra espanyola.

    A Picasso l'horroritzava l'horror. Les fotografies del bombardeig, els testimonis, la impotència dels qui el van patir, van formar una massa difícil de digerir. Quan sentim dolor, quan ens trobem, com per encanteri, arraconats, incapaços d'entendre, sols, en aquests moments coratge i creació convergeixen en la mateixa cosa: en l'opció difícil, en l'esforç de sobreposar-se, en deixar de banda lamentacions estèrils, en treure el millor d'un mateix i oposar-se, enèrgicament, a l'estupidesa.

    Coratge i creació van ser les eines de Picasso quan, amb l'encàrrec de ser exhibit al pavelló espanyol de l'exposició internacional de París, el mateix any del bombardeig, va pintar aquest monument a l'horror, una taca que no marxa en la història de la humanitat. Com va dir ell mateix, no es tracta d'una pintura per a decorar-nos el menjador de casa; és un atac a la guerra, un atac a l'horror, des de l'horror.

    "L'ha feta vostè, aquesta cosa tan horrible?", ressonaren contra les parets i el fustam del seu estudi les obtuses paraules d'aquell oficial. Un oficial que sentí ressonar, per molt més temps encara, dins el seu cap, el que Picasso, més savi, més humà, des de la tranquilitat de qui mira el món, i el comprèn, li respongué: "No, són vostès, que l'han feta".

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: