OBRIM VOTACIONS AL REPTE POÈTIC VISUAL 361: PLUJA DE PERSEIDS

Podeu començar a votar els dos poemes que més us hagin agradat, com sempre amb l'ordre de preferència (1er i 2n).
Obrim les votacions a tothom que hi vulgui participar. Teniu temps de votar fins el divendres 12/9 a les 12 de la nit. (O fins que com a mínim hagin votat tots els participants al repte).

Aquí teniu els poemes que hi han participat:

1.- Des de la volta celeste

Des de la volta celeste
la nit, vestida d’esquitxos de llum,
quan és el temps, plora regalims
d’esperança pels qui desitgen
tot allò que la vida, a peu pla,
els ha anat negant dia rere dia.

Qui sap si el fill daurat de Dànae
que ens alliberà de la cruel Medusa,
cada estiu, pels volts de sant Llorenç,
empeny el llegat d’un vell cometa
tot convertint-lo en pluja d’estels,
en memòria de la seua progenitora,
la jove verge de la pluja d’or.

I així, quan l’estiu està en plenitud,
la nit ens brinda un motiu per somniar.


2.- El cel s'il•lumina

Cau la nit
i el cel s'il•lumina
de petits estels que floreixen
sobre un llenç obscur.

Sota el campanar,
estirats a terra,
com quan eren infants,
contemplem il•lusionats
la foscor amb ulls de gat.

I així, com cada any,
armats de paciència,
nostres desitjos esperen volar
rere perseids capritxosos
de ser contemplats.


3.- Versos al cel

També d’estrelles patim sequera.
Quan no les tapen els núvols,
s’amaguen darrere dels arbres,
o la contaminació lumínica
no permet de veure-les.
Però, pacientment, aixequem
la vista cap al campanar més alt,
que identifiquem amb el sublim
perquè és el que més s’hi acosta.
I ens mullem amb unes llàgrimes
que refresquen sense dur aigua.


4.- Perdre la gana

Sense gana de món
aparto el plat que l'horror
ha posat sobre la taula.

No em ve de gust
ni ben amanit
amb l'oli solidari.

Tinc la boca pastosa
de tant mastegar
propòsits sense sentit.

Llavors sento la veu
que em convida mirar amunt
on viuen els déus juganers.

De tant en tant
veig passar un raig de llum
que trenca la monotonia.

És cansat
haver de mirar enlaire
per no veure la realitat.

D'això en diuen
nodrir l'esperança.
per no perdre la gana.



5.- (sense títol)

La llum del sol eclipsa
els estels que en la nit
s'agermanen i es mostren
en difós moviment
sobre el capçal dels arbres.

És en la nit, també,
sense l'enjull dels tràfecs,
que es fa clara la imatge
teva i es dibuixen
contorns i fesomia
que em parlen i em conviden.

I quan et trobo oblido
tot el que a tu t'envolta
i només veig la llum
que el teu esguard irradia
com estel en la nit.


6.- Tots els sentits s'abraonen


Tots els sentits s'abraonen,
per les il•lusions incertes
enllà d'una pretesa pau, tan llunyana.
Falsa calma dels miratges
refulgents i solitaris
visibles en nits apartades.

L'àugur d'una guspira
d'una quimera inabastable,
d'una immensa foscor
dins d'un espai inassolible.
T'adones que vius cercant
una remor banal, impossible?

La llum infinita
que envolta l'espai
és una il•lusió
que ens ajuda a viure,
quan la contemples
sense qüestions eternes.

L'etern és aquell no espai
on la llum s'enfosqueix,
i en treus més dubtes.

Envoltat d'incertesa
enlluernat per aital grandària
fas cloure les parpelles.

No eren res més que roques
incandescents; el seu record.
Sensacions mortes quan la llum t'arriba.

Les il•lusions s'abraonen,
entorn d'aquella pau llunyana
que desconcerta tots els sentits.



(Enllaç de la foto: https://unsplash.com/es/fotos/una-iglesia-bajo-un-cielo-nocturno-lleno-de-estrellas-gpla5gXh5IE)