NEGRE

Pescador de mots


Tiba de la corda
i atrau fins els teus peus
la poesia que no vares viure
enllà dels cims.

No sents el cant del riu
que xopa les sabates
inundant l'enteniment?
Un calvari de lluita, és.

Saps, però, com guaitar
el rebuig de la paraula
a ser lligada,
domesticant-ne els sentits.

Vull viure a la vora del mar,
per pescar els teus silencis
i guaitar la lluna,
tot cercant l'alba del teu mirar.

Reprèn la lluita pels mots eixordats,
segueix la corrent del riu
i viu ara, viu avui, els verbs
que no vares dir ahir.

Carreguem la barca de les lletres
i no fa pas pendent, que cap terreny és rost
quan el bagatge amb què embastem estepes
torna la llum solar, dóna sentit als mots.
Per l'orografia de la plana estricta
dels topònims que la vida va bastint
apleguem persistències en escriure,
com boixets que treballen al coixí.
I creixen randes, i un oasi brolla
del costat de la muntanya, oest i vent;
la pluja va adobant la saba nova
del ritual de paraules i forment.

Diuen que hi ha,
encara,
un cel ennuvolat
a fora vila.

Però que el riu amaina.

Eixugant-se el capvespre
-alfabet cisellat-
escolte la ventada:
clamor de pedra i signes.

No tot s'acaba.

A un llapis ben gastat
li traurem punta
a ras de cel;
sense atzucacs de llum
i amb peus descalços.

I somiarem
un bell prat amb oliveres.

Ens cal aprendre a viure.

De cos seriat, encolat, imparell com una neutra sense so,
hermafrodita, calb i salat com el bacallà
du el vestit descarnat de lletres
és un fosc mate que rebota sobre un blanc esgrogueït
és la ment d'un pensador
l'estat mediocre de la inspiració
ara és una barca carregada, abans la ràfega d'un molí
de "e's" "p's" "i's" i més
són sons buits, deslligats, solitaris sense sostre ni rostre
llançats a la deriva
nàufrags escarnits sobre fum liquat d'aire;
el pensador de cos seriat, encolat, calb i salat
ha mort el poema de rima dèbil
abandonant el cos calent en un remolí
en el suburbi d'una pendent sense retorn
muntanyes de siluetes foses
tolls de sutge, grinyols erosionats
esperits febles seccionats d'un mot
en un vell cementiri d'alfabets repatriats

Com s'estableix a les condicions i 'deixant volar la imaginació'... un segon 'treballet' molt vinculat a CALVARI



Demane disculpes, si hi ha qui se sent ofès!

I salut i rebolica!

Penges d'un fil, ja veus, que fràgil sembles...
Fins i tot, com la suor, et vessen les lletres,
la llenya necessària per encendre el foc.

Però davant la grisor feixuga de l'oficina,
tu, amb esforç, les carregues quasi totes
i les salves d'un naufragi evident.
Guarda-les a bon recer les paraules,
que amb tot el plom que cau,
només elles t'aixecaran del llit.

Un gat serà fidel testimoni del teu combat:
malgrat el glaç dels murs de l'exterior,
amb un poc de foc t'amanyagaràs de caliu,
t'enlluernaràs de coratge i creuaràs la porta de sortida.
Tot plegat farà més suportable la travessa:
la que sol, et durà al sol de la platja dels poetes
on aixecaràs paraules com castells de somni.

Arreplegàvem còdols i grans pedres,
jugàvem a fer coves en un paisatge
inhòspit que ens allotjava
entre solars desolats i ferralla.
La nostra frontera natural eren els horts,
les tomaqueres,
els gossos abandonats i els gats morts;
la figuera era la torre de guaita.
L'altra frontera eren les fàbriques.
Jugàvem d'una forma salvatge,
apàtrida,
en un terreny esbrossat de ciment,
un western sense cavalls ni
traçats de sendes.
Els peus xafaven, assilvestrats,
herbam i malesa, a l'exili del món.

Poc i molt he canviat en aquests anys:
ara aplego paraules amb el mateix
delir salvatge, desterrada en un paratge
hostil, on abans collia còdols.

El meu faraó és un gos
amb deliris de grandesa
que es fa esfinx en la certesa
de saber-se victoriós.

Jo carrego els meus temors.
La veritat em vessa ofesa
pels camins i aquesta empresa
rosega els meus interiors.

Passaré els dies en blanc
per saltar el gran esvoranc
de gastar tinta barata.

Però com m'hi jugo la pell
em xiula el meu Déu mesell:
- El que no t'engreixa, mata.

Arrossego encara totes les paraules
que no et vaig saber dir
i pesen,
i em manquen forces,
molt sovint les maleeixo,
es repeteixen moltes nits
però ara les vull aquí,amb mi,
perquè sé que s'acosta el cim.

I quan sigui a dalt,
on acaba el camí
les deixaré caure
i restaràs en l'oblit.