Mirentxu (Dona de mariner)

Sempre vaig somniar amb un naufragi,
amb un viatge acabat en una illa deserta.
Somni de minyonet, així en deia l'avi,
deliri d'un mariner de terra ferma.

I en terra ferma em vaig fer gran,
i sens deixar-la vaig fer-me poeta
de versos i més versos, sempre naufragant
en cercar la rima d'una illa deserta.

Vaig fer-me, finalment, un home de mar,
un matí d'hivern, l'avi ja no hi era
però els somnis d'infant no havien marxat,
ferma la innocència i llarga l'espera.

Però molt més forta que elles, la tempesta
va esquinçar el meu somni de nen gran
que es mirava els vaixells rere la finestra,
sense batecs d'onades ni el bellugar de la mar.

Només vaig poder acomiadar la infància
perdut i sol en una illa deserta,
m'he fet home naufragant, ja no tinc ànsia,
ja no sóc mariner, ni nen, ni poeta.

Mujer, mi mal no tiene origen;
sufro, no sé por qué

B. DE OTERO.


Nedo amb peus de plom que em donen feixuguesa
En la mar de la incertesa i de la ceguesa
Cercant la llum, que de mi s'amaga,
I m'enfonso en el meu propi naufragi.
S'aferren a mi els braços de la fadiga
Com tentacles del nou món que no vull conèixer.

Trobo la immensitat de la set en la pluja
Que m'envolta amb el tornaveu agònic,
Amb l'ànima del mirall, trencada,
Que es multiplica;
I el meu cor -l'etern solitari- crida
Reclamant l'ajuda que mai no li serà atorgada.

Aguanto amb fermesa la immundícia
Que em provoca nàusees, amb aquestes mans que m'acompanyen,
Volent escapar del laberint sense sortida
Del meu esperit, que en mi mateix m'empresona.
Dins meu pesa la pedra dels irreals somnis infinita,
Fent-me despertar de sobte.

Sagno les llàgrimes que no vesso
En el pou de la tristesa immensa
I esdevenen eterna rosada de vidre
Que s'endinsa en les meves venes i les esquinça.
M'oblida el descans, que a mi no s'apropa,
I m'ofereix el secular insomni per als membres.

Ignoro com evitar la llunyania
Que em persegueix amb passes de tempesta,
Amb l'avidesa de la derrota
Per fer que en mig del camí m'aturi.
El temps -vil fam que em devora-
Em deixa en l'abisme de l'esperança que s'ha de perdre
Mentre resisteixo l'onatge de la mar que em martiritza…

Deixa'm les teves ones, que em fan lliure,
per trobar la infinita pau dels teus ulls d'atzur.
Sóc el nàufrag que busca el seu futur
en la sal que l'incita a nedar per a viure.

Mar, deixa'm en la platja de la teva esperança
materna, on el meu las hivern descansa.

Sortint de port
la mar era calma
el veler majestuós
avançava altiu entre les ones.

Era el meu primer viatge marí
la il·lusió per l'aventura
m'emplenava d'inconscient eufòria
l'optimisme i l'alegria
navegaven per les meves venes.

Un cel blau trencat pels núvols
presagiava una bona travessia
l'olor a sal i a iodo m'embriagava
esborrant tota mena de temença.

Asseguda a coberta
gronxada pel suau vaivé
una pau dolça m'embolcallava
i sense oposar resistència
la son em va poder.

Crits eixordadors em desperten
una pluja d'aigua salada
se'm clava com agulles
lacerant el meu cos encara ensonyat.

Una forta sotragada
m'arrabassa del meu lloc
fent-me rebotar per terra
rodolant a caprici
entre cossos malferits.

Núvols negres de tempesta
s'arremolinen sobre el vaixell
el meu cos inert
s'arrossega a contracor.

Amb terror veig com el veler s'alça
entre, una boira d'escuma
escopit amb violència per ones gegantines
tocant amb el pal major el centre de l'huracà
per caure esquarterat sobre la mar furiosa.

La lluita és aferrissada
sento com les forces em minven
mentre la mar afamada se m'empassa
abandonant-me al meu destí.

Una mena de calma retorna a mi
llum verd maragda m'il·lumina
mostrant-me la bellesa del fons marí
una figura borrosa amb un trident a la ma
m'espera donant-me la benvinguda.

Aigua, cel i sang,

Vaig a la deriva, deambulo trista i sola,

onejo, em deixo endur pel temporal.

Res em podia parar, jo et volia salvar,

t'enfonsaves en l'abisme solitari.

Ara graduo els sentiments,

miro l'aigua i clamo al firmament.

Els meus ulls es neguen d'infinita paciència,

només de blau i negre.

Te n'has anat.

Si no has escoltat mai el silenci de la mar,
no sabràs quan et crida entre l'escuma
de la seva benvinguda, quant desitja els teus somnis.
En la salutació, amaga la veu de la mort.

L'onatge esdevé fel cada cop que allunya l'argila
dels homes nascuda en el seu pit,
després que la llàgrima no ha pogut ablanir-lo,
per retornar l'esperança a l'enyorança i a l'espera.

La incomprensible brevetat de la llarga besada gèlida
dels seus malsons resta empresonada en la sorra,
oferint més enigmes al camí de la veritat
i de la blancor obert dia a dia, estesos al llarg
de la seva fúria mil·lenària;
sentir com es fon en el fons del pit l'onada
és sentir tant la crueltat seva com la naixença meva.

Potser les paraules de la mar marxen sense adonar-nos-en,
curtes com els seus sospirs, aspriva aspror, endutes per la brisa,
i les més breus són les que deixen un rastre més profund.

R. V.

Murs de mort morada,
bullidera d'esgarips i d'estridors.
Empall,
amunt i avall,
a empar del fat.
Escuma crua i saura pols de sol.

Dansa enverinada,
a la vall on tot comença i tot és fos.
Bolcall,
rere el vitrall,
on tot és dat.
Grifons gelosos gronxen el bressol.

Nítida ensulsiada,
veremada del fol·licle verolós.
Forcall,
embat del mall,
destí forjat
envers el fosc deixant del desconsol.

Cavalques lliscant pel camí inexplorat
Amb la teva presència altiva,
Quilla que el talla t'aboca al destí
Reforçat baticul, masteler abanderat.
Ondeges a popa el guarnit estendard,
Rei dels ports, bufó d'ultramar

Brisa boirina que bufa de proa
Es fa Tramuntana que gronxa messana.
La popa se't corba, la brea s'esmuny,
Sense obra viva que es vegi damunt.
Has perdut el vent d'ajuda i vas
A la deriva pel mar dels morts.

Cents de norais vora el salnitre,
Supliques demanes en ser atacat,
Cents de timons o ales per veles,
O l'àncora arriada i ferm el través
Passejades d'aigua damunt el castell,
Cabrestants dansaires t'escarpien la pell.

Lluita ferotge que et doblega la fusta
Descobreix sinistre la teva derrota,
Enfonsant la bitàcola i la soledat
De desèrtiques cabines abandonades,
Que allotjaven als nàufrags ara restant
A la deriva pel mar de morts.

Serà el mar el nostre darrer destí
o tal vegada ho serà
la línia inabastable
que l'enllaça amb l'èter
en inútil intent?

Germen primitiu de l'ésser
Arrels de la humanitat
Testimoni i còmplice
de naufragis ancestrals
Retornaran les nostres ànimes
al bressol de l'aigua salada
com un fetus immers
en el seu cau plaent

Serà el mar i no el cel
el nostre sojorn postrem?

És la revolta de l'aigua
la que s'empassa el destí
fràgil d'éssers del món,
pares i fills que ja no besaran
cap més llavis expectants.

Gentils que deixen la vida
en el cercle invisible
dels qui mai no retornen
de cap oceà somort.

És l'aigua la mare que
els acull i els forja un taüt
de mar blau i d'ones blanques,
i bressola amb zel compassat
els seus cadàvers preuats.

Nits d'argent, estels de mort
es vanten serens i en silenci
de ser testimonis íntims
de la història, que reincideix
abaltint el plor inconsolable
d'homes i dones romputs,

Eixuts de lluna, mirant al mar
fins a la fi dels dia.

Al joc de la immensitat les persones es dissolen.
Vénen del res, van al res, el mar les engull de sobte.
Es perden dins de l'abís sota les ones furioses.
S'han estavellat els ports que un dia foren sol i ombra.

Han sucumbit totes naus que enllà aguantaren tempestes.
Arriba la fi, i és brau el mar que devasta relles.
Al capdavall tot és re, un naufragi que ens fa burla.
Si ahir lluitàvem per viure avui s'acaba la lluita.

Enmig l'huracà del mar, sota un cel fred i insensible,
l'home perd les facultats, i el respirar, i la vida.
I llavors desapareix com si un dia no eixistira.
Potser queda un flux fugaç de tot l'amor que expandiren.

La maternitat immaculada
és símbol de tendresa.
En la seva sina guarda
el més fràgil fruit de l'escuma.
Enllà, només el silenci.

Com si fos una verge,
la seva cara reflecteix el repòs de la calma
i la pau invariable:
l'espera dóna les seves primícies.
Enllà, sols la quietud i el silenci.

Aliena al món que l'envolta,
només el temps i la mar, muts. la inquieten:
el sofriment pel pare i espòs
que ha deixat marxar de la seva terra.
Enllà, solament la mort, la quietud i el silenci.
I el naufragi assedegat i famolenc...